Dijous,18 abril, 2024
IniciOPINIÓTRIBUNALa cigala i la formiga (seqüela)

La cigala i la formiga (seqüela)

CONTES PER ENCÀRREC
QUIQUE SAIZ BUSQUETS
28/6/2023 | 14:20:32

«La formiga va obrir la porta només una mica i li va dir a la cigala:

–Amiga cigala, què feies tu mentre jo matinava per treballar? Què feies tu mentre jo carregava els grans de blat d’un costat a l’altre?

–Ah! Jo cantava sota el sol –li respongué la cigala. S’hi estava tan bé!

–Això feies, eh? Doncs mira, si cantaves a l’estiu, ara balla a l’hivern!  

Plam! I li va tancar la porta als nassos, deixant-la fora per a que aprengués aquesta lliçó: qui vol passar bé l’hivern de la vida, ha d’aprofitar el temps quan és jove» –va concloure l’avi, mirant els ulls de la seva neta–. T’ha agradat?

L’Alba feia que sí amb el cap mentre s’estirava amb els colzes alçats, els punys al costat de cada orella i badallava amb els ulls tancats.

–Pobre cigala! –digué de sobte la nena–. Llavors, es va morir de fred? La formiga li podria haver donat alguna cosa, no? És molt injust!

L’avi va pensar que la seva neta de sis anys no estava per gaires explicacions. Quan a ell li van contar aquesta faula tot li va semblar bé. Des de llavors tenia la lliçó encastada en la seva consciència: «si no treballes no pretenguis viure mínimament bé». O «sigues responsable; és la llei de la collita: si no sembres, no reculls». O «no t’aprofitis dels altres». En la vida real les coses són així. La faula és crua, sí, com ho és la realitat. «La realitat és com l’aixafaguitarres de les teories boniques i ingènues», pensava.

–Llavors –va dir l’avi–, com creus que hauria d’acabar el conte?

–No ho sé, avi, –digué l’Alba–. És que em fa pena la cigala. La formiga podia haver-li donat alguns grans de blat, o tenir-la a casa seva durant un temps. No sé. Però tancar-li la porta d’aquesta manera. Què hi ha per berenar? Tinc gana! –va acabar dient, enllestint el tema.

«Vaja!, aquesta ha passat de la pena a la gana en mig segon» –va pensar l’avi. L’actualitat ara era el berenar. L’avi sabia que trigaria poc més d’un instant en dir «puc agafar la tablet?».  

–Puc agafar la tablet? –va dir la nena abans que l’avi pogués posar-se dret.

«Ja hi som! La tablet! Comença la batalla!», va pensar l’home.

–No tens deures? –va preguntar-li.

–Només he de llegir deu minuts i fer una suma i una resta de mates.

–Doncs primer els deures.

–I el berenar?

L’avi va agafar aire durant quatre segons, va tancar els ulls retenint l’aire sis segons i va deixar anar l’aire lentament, comptant interiorment fins a vuit. La nena se’l mirava amb impaciència. Llavors el bon home va dir amb tota la calma que va poder:

–Fem una cosa: primer els deu minuts de lectura, després berenar. I, després de berenar, la suma i la resta. I, després de la suma i la resta… txam! –va fer amb un somriure– la tablet!

–No puc llegir amb tanta gana! –va dir la nena creuant els braços i fent un morro de pam i mig.

L’avi no va dir res. Agafà el seu rellotge digital, el posà en mode cronòmetre, li ensenyà a la neta i el posà en marxa.

–Val, val, val, –digué la nena, que sabia que el cronòmetre marcava el descompte de temps de tablet– ja agafo el llibre. Para el rellotge!

–Quan comencis a llegir –va dir l’avi–. Recorda que després et faré cinc preguntes de la lectura i, si no les respons totes, hauràs de llegir deu minuts un altre cop… i no et quedarà temps per la tablet.

La nena agafà el llibre veloçment, l’obrí i va mirar l’avi amb cara suplicant.

–Quant temps ha passat? –preguntà la nena.

–Només deu segons –va dir l’avi mirant el rellotge–. Com has trigat menys de quinze segons, no els descomptaré. Va, comença.

La “batalleta”, de moment, anava a favor de l’avi. «Mentre llegeix, li prepararé alguna cosa per berenar» –va pensar mentre anava cap a la cuina.

La nena llegia força concentrada, asseguda com els indis en una de les butaques del menjador. Tan bon punt començà a mirar el text, un somriure d’orella a orella li va aparèixer a la cara. L’avi va preparar un petit entrepà de tonyina i un suc de fruita, però no el va portar al menjador per no distreure-la.

El bon home va seure en la seva butaca esbufegant com un bou. «Espero que respongui bé les preguntes de la lectura, perquè, si no, tindrem brega un altre cop» –va pensar. Van passar uns minuts tranquils.    

–Ja estic –va dir la nena.

L’avi va mirar el rellotge i li va dir:

–Encara falten dos minuts. Repassa bé, perquè ja saps que et faré cinc preguntes i, si no les res…

–No necessito més temps –tallà la nena–. M’ho sé perfecte –i va tancar el llibre amb un somrís pillet, sabent que l’avi no insistiria. 

–Val. Passa’m el llibre.

L’Alba obrí el llibre i li passà per la pàgina que tocava, mig rient i tapant-se la boca per dissimular. L’avi no sabia què passava i a què venia tanta broma.

En veure la pàgina del llibre, l’avi va somriure i digué:

–Ah, pilleta! Ja sé perquè rius!

La nena reia i mirava l’avi amb una barreja de complicitat i afecte, gaudint del moment com només els infants saben fer-ho.

–Vinga!, pregunta, que em moro de ganes per berenar! –va dir la nena amb to segur i mofeta.

–Em… molt bé. Primera pregunta. Digues quins personatges surten en aquest conte i què fa cada un.

–Val. Però això són dues preguntes, eh? –va dir la nena bromista–. Surten dos personatges: la formiga, que treballava tot el dia, i la cigala, que no feia res en tot el dia; només cantar.

–Molt bé –digué l’avi-. Pregunta número dos: Quines dues èpoques o estacions de l’any surten en el conte?

–Em… sí. Surt l’estiu, que la formiga se’l passa treballant i esforçant-se per omplir casa seva de grans de blat per a quan vingui el mal temps; la cigala se’l passa cantant i sense fer res. Llavors surt l’hivern –va acabar la nena, esperant la següent pregunta.

–Correcte! –va dir l’avi content–. Quina sort has tingut que, justament avui, t’hagi explicat aquest conte, eh? Val. Bé. Tercera pregunta… Què va passar a l’hivern?

–Fàcil! –va dir la nena posant-se de genolls al seient i recolzant els colzes al braç de la butaca–. Una nit de neu i vent, la formiga estava tan tranquil·la a casa seva. De sobte, algú va trucar a la porta. La formiga va obrir i es va trobar amb la cigala. «Què hi fas aquí?» va dir la formiga –la nena imitava l’entonació i els gestos del seu avi una estona abans–. La cigala contestà, morta de fred i tremolant, «Tinc molta fred i no tinc res per menjar. Podries deixar-me entrar i donar-me alguna cosa?» La formiga, llavors, li va preguntar, «A l’estiu, què feies tu mentre jo matinava per treballar? Què feies tu mentre jo carregava els grans de blat d’un costat a l’altre?» La cigala, sense parar de tremolar, va contestar: «Ah! Jo cantava sota el sol. S’hi estava tan bé!». Llavors, la formiga va contestar: «Això feies, eh? Doncs mira, si cantaves a l’estiu, ara balla a l’hivern!» I… PLAM! Li va tancar la porta als nassos.

La nena va mirar al seu avi somrient, amb les celles amunt i torçant el cap, com volent dir «que et sembla?».  

–Moooolt bé, Alba!

–Només queden dues preguntes –va dir la nena amb una mica d’inquietud, pensant en el berenar, encara que també gaudia amb l’èxit de les seves respostes.

–Ja saps de sempre, que les últimes preguntes són per pensar més, eh? Les respostes no estan escrites al conte, sinó en el teu cap quan penses una mica –va dir l’avi.

–Sí, sí. Ja ho sé. Fes-me la quarta, vinga!

–La quarta… em… la quarta és … em… Ah sí! Hi ha algú de la teva classe que moltes vegades juga, en comptes de fer els treballs? I que en l’últim moment et demana que li deixis copiar el treball que has fet tu?

–I tant! L’Eric! Sempre està igual –va contestar ràpidament–. Jo, al principi, li deixava copiar, però em vaig cansar. Perquè té molta cara, saps? –digué mig indignada i accelerant-se–. No fa res i després s’aprofita de tu. Només pensa en jugar i en ell mateix. És molt injust! A més, diu la senyo que si deixem copiar als altres companys, no aprenen i després, quan hagin de treballar sols, no ho sabran fer –va acabar casi sense oxigen, amb pam i mig de morro i els braços creuats, com de costum.

–Molt bé! Molt bé! –va fer l’avi, veient com anava la cosa.

–Però, avi, què té a veure això del cole amb la formiga i la cigala? –va preguntar la nena, que ja havia tornat a la seva posició índia.

L’avi, tancant el llibre a la seva falda, va dir:

–A veure, entre tu i aquest company de classe, qui diries que és com la formiga i qui com la cigala?

La nena no s’ho esperava. La pregunta la va sorprendre totalment. Es va tocar la barbeta i va mirar cap el sostre pensant i llavors va dir, com reflexionant en veu alta:

–Em sembla que l’Eric seria com la cigala, que només fa coses divertides i no fa les importants. I jo seria com la formiga, que fa primer les coses importants i després les divertides.

–Molt rebé –va dir l’avi, tornant-li el llibre tancat. Doncs ja hem acabat la lectura. Ara vaig a buscar-te el berenar, te’l prens i després acabem amb les mates, no?

–Espera, espera, espera –va dir la nena, que encara estava en un estat de reflexió molt intens–. Saps què? Primer faré les mates i després ja berenaré… No vull ser formiga al cole i cigala a casa. Gràcies, avi –va dir la nena aixecant-se i abraçant al seu avi amb un afecte meravellós.

L’avi es va fondre en l’abraçada i va pensar «aquest final ha estat de faula».   

Quique Saiz Busquets

Sabadell, 24 d’abril de 2023

_

Quique Saiz és empordanès, pedagog i professor de Primària. És autor d’obres de teatre amb els seus alumnes com a projecte educatiu.

- PUBLICITAT -
anun2
anun22
previous arrow
next arrow

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- PUBLICITAT -
renting
renting2
- PUBLICITAT -spot_img
ARTICLES RELACIONATS

El més llegit

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies