J.A.AGUADO / TRIBUNA / CULTURA / TEATRE.
La importància de la cultura en viu
[dropcap]A[/dropcap]quest mes de juliol al Gran Teatre de Liceu ha tingut l’encert de programar My Fair Lady del compositor Frederick Loewe, dramaturg Alan Jay Lemer i lletrista Alan Jay Lerner en versió concert semiescenificada. Sobre l’escenari l’orquestra, cadires i gramòfons.
My Fair Lady és d’un d’aquests musicals per a la gent que fins i tot no li agraden els musicals. Hi ha una connexió gran entre les músiques, els textos i els intèrprets. En aquesta cinquena onada de pandèmia My Fair Lady ens fa somiar a la butaca durant dues hores.
El director musical és Alfonso Casado Trigo un autèntic especialista en el gènere que ha treballat tots els grans títols dels musicals des de Cats fins Els Miserables passant per El fantasma de l’òpera. La proposta en escena sòbria, però plena d’elegància és de Guy Unsworth, si a això li sumem l’Orquestra Simfònica i el Cor del Gran teatre del Liceu el resultat és magnífic. El repartiment està encapçalat per una elegant Ellie Laugharne, un sobri Steven Pacey, un eficaç Richard Suart, un divertit Peter Polycarpou, un galant Nadim Naamám i una multiusos Susie Blake.
El musical beu dels seus orígens l’obra de teatre publicada en 1913 Pigmalió (1913) de Bernard Show. Quan van aparèixer la versió cinematogràfica i el musical al teatre van ser els dos uns autèntics bombes. George Cukor signava la versió cinematogràfica entrenada en 1964 i que comptava amb Audry Hepbum com protagonistay Rex Harrison com el professor Higgins. En els Oscar del 64 My Fair Lady rebria dotze nominacions a l’Oscar.
La versió teatral va destapar el talent de Julie Andrews que va estar tres anys i mig representant amb un gran èxit el musical a Broadway. Aquest es va estrenar el 1956 i l’èxit va ser immediat tant a Estats Units com a Londres.
Tant el musical teatral com la versió cinematogràfica ha anat creixent al llarg del temps, fins a arribar aquest juliol al Gran Teatre de Liceu.
Els temes del musical són tractats a l’escenari de Liceu amb molta elegància, la solitud, el poder dels diners, la misogínia dels vells concos, la importància de la cultura, el valor de la llengua com diferenciador de classe social, etc. tots els temes que ja eren a l’obra original de Bernard Shaw.
L’encert de la versió d’Alfonso Casado Trigo és que ens recorda que és el musical amb més números cantats que es recorden, podríem classificar-la com una gran comèdia amb cançons. Tots els personatges tenen una cançó estrella. No hi ha un duet d’amor entre els dos protagonistes, però aquest final que s’insinua fa somriure a l’espectador. Des que surt a escena Elli Laugharne li dóna una extraordinària carnalitat a Eliza Doolittle tant en la part actoral com en la cantantada i no és fàcil ficar-se en la pell d’una noia nascuda a les escombraries de Covent Garden i passar després a una carrossa de Buckingham Palace amb tota naturalitat. La cultura pot modelar una persona, la cultura ens acosta a la condició humana, fora de la cultura no hi ha res.
Alfonso Casado Trigo i el director d’escena Guy Unsworth estilitzen i essencialitat My fair Lady amb la seva pròpia carta de naturalesa, un estil que va apassionar el públic del Gran Teatre de Liceu.
J. A. Aguado
