Slider
Slider
Inici » a-ultimesnoticies » “La importància de l’avorriment”. Psicodefensa Personal per Àlex García
Slider
Psicodefensa Personal, per Àlex García.

“La importància de l’avorriment”. Psicodefensa Personal per Àlex García

La importància de l’avorriment

V

ivim en l’era del culte a l’efectivitat, l’eficiència i la productivitat. No hi ha dia que un no rebi cap missatge extern recordant-li la importància de conrear aquests valors, consells sobre com ser més eficient utilitzant desenes de planificadors i apps per al mòbil, com crear impacte immediat o alertant dels perills d’una baixa productivitat. Aquest clima social té el seu reflex en teràpia, on és molt comú trobar-se amb persones que a cada estona comenten que “no puc perdre el temps”, han de “fer alguna cosa amb la seva vida” o necessiten una fórmula màgica en dues sessions. Persones en estat d’estrès crònic, amb quadres d’ansietat o depressió, a les quals el seu cos està manant avisos seriosos i que quan els parles de descans et miren amb cara de “no puc permetre’m això”. Persones, en definitiva, la major preocupació de les quals és caure en el temut avorriment.

Una de les dificultats més curioses apareix a l’hora de diferenciar el temps de descans de l’avorriment, quan són estats completament diferents. Algú realment eficaç, eficient i productiu sap que el correcte descans és imprescindible per rendir de manera òptima, i és capaç de permetre-s’ho. I, probablement, tindrà una visió realista del que pot donar de si un cos humà en un dia i serà capaç d’administrar els seus períodes d’esforç màxim. El que és segur és que no catalogarà les seves estones d’oci i relax com a “temps improductiu”. En altres paraules, és per aquesta necessitat de descansar que les vacances són obligatòries en les empreses. No explicarem en aquest article les conseqüències per a la salut de la falta de descans, perquè ompliríem tres llibres i hi ha literatura abundant sobre aquest tema.

Quan descanso, no realitzo cap esforç mental. Ja sigui mitjançant una activitat plaentera que no em requereixi estar atent o centrat, o simplement divagant i deixant la ment fluir; el nostre cervell passa a una espècie de mode “sense tasca” (Cristoff i cols, 2009, Fox i cols, 2015). Un estat necessari per recarregar piles abans de tornar a dedicar-nos a qualsevol cosa. No obstant això, l’avorriment és una altra història. Segons la definició intuïtiva i genial de Leon Tolstoi, l’avorriment és el desig pels desitjos. La recerca científica li ha acabat donant la raó al llegendari escriptor rus: l’avorriment és una sensació desagradable, un senyal clar d’insatisfacció. Tan evident que els nens l’aprenen molt ràpid: “Mamà, m’avorreixo”.

Què ens està indicant l’avorriment? Per resumir, que no estem trobant una activitat que ens enganxi ni ens vingui de gust, en la qual puguem emprar les nostres habilitats cognitives. Habilitats que aquí, a diferència dels períodes de descans, sí estan llestes per a l’acció (Danckert, 2018). En altres paraules, volem estar atrafegats amb alguna cosa, però no trobem cap proposta vàlida. I aquesta és una altra distinció entre l’avorriment i l’apatia: la persona que es troba apàtica tampoc està connectada amb el seu entorn, però no sent aquesta insatisfacció típica de quan ens avorrim.

Què ens provoca aquesta sensació de tedi? Hi ha diversos factors circumstancials que ho afavoreixen, com la monotonia i l’obligatorietat – situació que qualsevol que hagi hagut d’estudiar per a un examen particularment pesat coneix perfectament -, però no expliquen per si mateixos aquest mecanisme. La qüestió central resideix que, en aquest moment d’activació cognitiva, no hi ha al nostre abast res que vulguem fer. Per tant, evitarem aquest estímul aversiu si trobem alguna raó per comprometre’ns amb el que estem fent: la motivació interna ajuda a vèncer l’avorriment. Però si no ho aconseguim, el més normal és que intentem escapar-nos d’aquesta desagradable sensació, i aquí han vingut a ocupar un paper central les innombrables distraccions que ofereix Internet i les xarxes socials.

En efecte, és molt més fàcil obtenir una recompensa immediata per a aquesta incòmoda experiència mirant un vídeo de Facebook, xerrant amb algú, enviant un missatge o llegint un meme que buscant una solució més duradora o compromesa. Motivar-se per acabar un article centrant-nos en la futura satisfacció de veure-ho publicat ens col·loca la recompensa més lluny i més difusa, encara que pugui ser més gran. En aquesta capacitat d’atreure la nostra activitat mental, que fuig de les tasques que se li presenten i no li acaben de convèncer, es basen les addiccions a les xarxes socials. Un ambient virtual que para cada cop més persones és l’únic lloc on són capaços de concentrar-se totalment.

Llavors, per a què serveix l’avorriment? Hi ha una idea intuïtiva de bastant èxit que relaciona l’estat d’avorriment amb la capacitat creativa. La psicologia ha tractat de comprovar si hi ha alguna base per a aquesta afirmació, més enllà d’evidències anecdòtiques d’artistes o escriptors, encara que els resultats són poc encoratjadors. Larson (1990) va trobar que els estudiants que referien nivells alts d’avorriment lliuraven treballs de menor qualitat. Mann i Cadman (2014) van sotmetre als seus subjectes a tasques de lectura i escriptura de nombres fins a avorrir-los i després els van proposar una activitat creativa. El resultat és que se’ls acudien més idees, però no més originals. Haager (2016) va arribar a la cridanera conclusió que dedicar-se a una tasca creativa per un temps perllongat portava a les persones a avorrir-se. Quanta més pràctica tenim en alguna cosa, més probable és que augmenti la fluïdesa i també l’avorriment. Hunter (2016) proposà que la tendència a l’avorriment solament es relaciona amb la variable de la curiositat, però no de la creativitat, que dependria més de trets de personalitat com l’obertura a l’experiència o l’extroversió. En allò que sí sembla que és crucial l’avorriment és a afavorir la cerca d’alternatives per posar el “motor” cognitiu en marxa, un motivador que a les persones creatives les pot portar molt lluny.

La procrastinació, un altre terme de moda del que tots els coaches i gurús de la productivitat ens volen alliberar perquè és terriblement maligna, seria sospitosament similar al que es coneixia com a mandra i estaria relacionada amb la coneguda tècnica evasiva d’anar ajornant allò que no volem fer. En altres paraules, estem tractant d’evitar caure en l’avorriment. No obstant això, comencen a aparèixer matisos dins de la mala fama general de la procrastinació: Kim (2015, 2017) distingeix entre procrastinació activa i passiva. La primera seria aquella on la persona tria deliberadament ajornar una tasca fins a les darreres dates disponibles, sabent que sota pressió rendeix millor. El resultat dels seus experiments indica que els estudiants que fan servir aquesta tècnica obtenen bon rendiment acadèmic. Però no tothom pot usar-la: les persones amb neuroticisme elevat no poden suportar aquest nivell d’estrès, i tendeixen a ajornar per pura aversió a la tasca.

Per tant, seria interessant que rebutgéssim la idea que el temps de descans és improductiu, perquè és al contrari: descansar correctament afavoreix l’eficiència i la productivitat. I també perdre-li la por a l’avorriment. Si no hi ha gens interessant a fer, aquesta molesta sensació ens portarà a algun lloc molt més motivador si sabem interpretar-la i manegar-la bé. Les sensacions corporals, encara que incòmodes, no són un problema, simplement són. La qüestió és el que fem en conseqüència.

Àlex García.

Psicòleg i Psicoterapeuta.

La importancia del aburrimiento

V

ivimos en la era del culto a la efectividad, la eficiencia y la productividad. Raro es el día en que uno no recibe algún mensaje externo recordándole la importancia de cultivar estos valores, consejos sobre cómo ser más eficiente utilizando decenas de planificadores y apps para el móvil, cómo crear impacto inmediato o alertando de los peligros de una baja productividad. Este clima social tiene su reflejo en terapia, donde es muy común encontrarse con personas que a cada rato comentan que “no puedo perder el tiempo”, tienen que “hacer algo con su vida” o necesitan una fórmula mágica en dos sesiones. Personas en estado de estrés crónico, con cuadros de ansiedad o depresión, a las que su cuerpo está mandando avisos serios y que cuando les hablas de descanso te miran con cara de “no puedo permitirme eso”. Personas, en definitiva, cuya mayor preocupación es caer en el temido aburrimiento.

Una de las dificultades más curiosas aparece a la hora de diferenciar el tiempo de descanso del aburrimiento, cuando son estados completamente distintos. Alguien realmente eficaz, eficiente y productivo sabe que el correcto descanso es imprescindible para rendir de manera óptima, y es capaz de permitírselo. Y, probablemente, tendrá una visión realista de lo que puede dar de sí un cuerpo humano en un día y será capaz de administrar sus periodos de esfuerzo máximo. Lo que es seguro es que no catalogará sus ratos de ocio y relax como “tiempo improductivo”. Es por reconocimiento de esta necesidad de descansar que las vacaciones son obligatorias en las empresas. No explicaremos en este artículo las consecuencias para la salud de la falta de descanso, porque llenaríamos tres libros y hay literatura abundante al respecto.

Cuando descanso, no realizó ningún esfuerzo mental. Ya sea mediante una actividad placentera que no me requiera estar atento o centrado, o simplemente divagando y dejando la mente fluir; nuestro cerebro pasa a una especie de modo “sin tarea” (Cristoff y cols, 2009, Fox y cols, 2015). Un estado necesario para recargar pilas antes de volver a dedicarnos a cualquier cosa. Sin embargo, el aburrimiento es otra historia. Según la definición intuitiva y genial de Leon Tolstoi, el aburrimiento es el deseo por los deseos. La investigación científica le ha acabado dando la razón al legendario escritor ruso: el aburrimiento es una sensación desagradable, una señal clara de insatisfacción. Tan evidente que los niños la aprenden muy rápido: “Mamá, me aburro”.

¿Qué nos está indicando el aburrimiento? Para resumir, que no estamos encontrando una actividad que nos enganche, en la que podamos emplear nuestras habilidades cognitivas. Habilidades que aquí, a diferencia de los periodos de descanso, sí están listas para la acción (Danckert, 2018). En otras palabras, queremos estar atareados con algo, pero no encontramos ninguna propuesta válida. Y esta es otra distinción entre el aburrimiento y la apatía: la persona que se encuentra apática tampoco está conectada con su entorno, pero no siente esa insatisfacción típica de cuando nos aburrimos.

¿Qué nos provoca esta sensación de tedio? Hay varios factores circunstanciales que lo favorecen, como la monotonía y la obligatoriedad – situación que cualquiera que haya tenido que estudiar para un examen particularmente pesado conoce perfectamente -, pero no explican por sí solos este mecanismo. La cuestión central reside en que, en ese momento de activación cognitiva, no hay a nuestro alcance que queramos hacer. Por lo tanto, evitaremos este estímulo aversivo si encontramos alguna razón para comprometernos con lo que estamos haciendo: la motivación interna ayuda a vencer el aburrimiento. Pero si no lo conseguimos, lo más normal es que intentemos escaparnos de esta desagradable sensación, y aquí han venido a ocupar un papel central las innumerables distracciones que ofrece Internet y las redes sociales.

En efecto, es mucho más fácil obtener una recompensa inmediata para esta incómoda experiencia mirando un vídeo de Facebook, charlando con alguien, enviando un mensaje o leyendo un meme que buscando una solución más duradera o comprometida. Motivarse para terminar un artículo centrándonos en la futura satisfacción de verlo publicado nos coloca la recompensa más lejos y más difusa, aunque pueda ser mayor. En esta capacidad de atraer nuestra actividad mental, que huye de las tareas que se le presentan y no le acaban de convencer, se basan las adicciones a las redes sociales. Un ambiente virtual que para cada vez más personas es el único lugar donde son capaces de concentrarse totalmente.

Entonces, ¿para qué sirve el aburrimiento? Hay una idea intuitiva de bastante éxito que relaciona el estado de aburrimiento con la capacidad creativa. La psicología ha tratado de comprobar si hay alguna base para esta afirmación, más allá de evidencias anecdóticas de artistas o escritores, aunque los resultados son poco alentadores. Larson (1990) encontró que los estudiantes que referían niveles altos de aburrimiento entregaban trabajos de menor calidad. Mann y Cadman (2014) sometieron a sus sujetos a tareas de lectura y escritura de números hasta aburrirlos y después les propusieron una actividad creativa. El resultado es que se les ocurrían más ideas, pero no más originales. Haager (2016) llegó a la llamativa conclusión de que dedicarse a una tarea creativa por un tiempo prolongado llevaba a las personas a aburrirse. Cuanta más práctica tenemos en algo, más probable es que aumente la fluidez y también el aburrimiento. Hunter (2016) propone que la tendencia al aburrimiento solo se relaciona con la variable de la curiosidad, pero no de la creatividad, que dependería más de rasgos de personalidad como la apertura a la experiencia o la extroversión. En lo que sí parece que es crucial el aburrimiento es en favorecer la búsqueda de alternativas para poner el “motor” cognitivo en marcha, un motivador que a las personas creativas las puede llevar muy lejos.

La procrastinación, otro término de moda del que todos los coaches y gurús de la productividad nos quieren librar porque es terriblemente maligna, sería sospechosamente similar a lo que se conocía como pereza y estaría relacionada con la conocida técnica evasiva de ir aplazando aquello que no queremos hacer. Dicho de otro modo, estamos tratando de evitar caer en el aburrimiento. Sin embargo, empiezan a verse matices dentro de la mala fama general de la procrastinación: Kim (2015, 2017) diferencia entre procrastinación activa y pasiva. La primera sería aquella donde la persona elige deliberadamente aplazar una tarea hasta las últimas fechas disponibles, a sabiendas de que bajo presión rinde mejor. El resultado de sus experimentos indica que los estudiantes que usan esta técnica obtienen buen rendimiento académico. Pero no todo el mundo puede usarla: las personas con neuroticismo elevado no pueden soportar ese nivel de estrés, y tienden a aplazar por aversión a la tarea.

Por lo tanto, sería interesante que desecháramos la idea de que el tiempo de descanso es improductivo, porque es al contrario: descansar correctamente favorece la eficiencia y la productividad. Y también perderle el miedo al aburrimiento. Si no hay nada interesante que hacer, esa molesta sensación nos llevará a algún sitio mucho más motivador si sabemos interpretarla y manejarla bien. Las sensaciones corporales, aun incómodas, no son un problema, simplemente son. La cuestión es lo que hacemos en consecuencia.

Àlex García.

Psicólogo y Psicoterapeuta.

2018-11-21

Deixa un comentari

El seu email no será publicat.Camps obligatoris marcats *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies

Diari Sant Quirze

↑ Grab this Headline Animator