CONTES PER ENCÀRREC
QUIQUE SAIZ BUSQUETS
19/5/2023 | 15:50:32
BEITHELAND
Vet aquí que en plena Edat Mitjana –temps de castells, catedrals, cavallers, princeses, armadures i espases molt grans– hi havia un regne petitó que es deia Beitheland. El rei es deia Declan i vivia en castell enorme al cim d’una muntanya blanca. Era un rei bo i just que en poc temps havia millorat la vida de la gent. Uns anys abans, en Declan i el seu exèrcit van fer fora en Tumma, el rei de la foscor, egoista, injust i cruel, que havia fet patir a la gent amb impostos exagerats i càstigs arbitraris de presó i tortura. Van ser anys d’obscuritat, tristesa i por. Diuen que a l’any de la Gran Revolta –liderada per en Declan per enderrocar el rei de la foscor– poc abans que acabessin de conquerir el castell on en Tumma s’havia fet fort, aquest va fugir per uns passadissos secrets i ningú no va saber més d’ell. Durant uns mesos el varen buscar per tot el territori, però no el varen trobar.
El rei Declan i la reina Adara tenien un fill i una filla. El príncep Déifir admirava al seu pare i tenia moltes ganes de ser gran per poder representar-lo en els encàrrecs que li demanés. La princesa Roisín tenia sis anys i el que més li agradava era muntar en Lúas, el seu poni.
EL REI DE LA FOSCOR
Encara que en Tumma, el rei de la foscor, havia fugit a terres llunyanes, el seu objectiu era tornar i recuperar el seu reialme i tot el que havia perdut. Odiava tant a en Declan que passava el dies pensant en la manera de fer-lo fora. Per això tenia a Beitheland una xarxa d’homes que l’anaven informant. Els espies li feien saber que el poble estava molt content i estimava el seu rei per totes les millores i progressos que anava impulsant. L’opinió positiva era pràcticament unànime.
Mentre arribava el moment propici per la venjança, en Tumma va estar treballant en diversos llocs relacionats amb la construcció d’una gran catedral a la ciutat de Reidham, en un regne ben llunyà. Es va interessar molt pels tallers dels vitrallers que dissenyaven les vidrieres de la catedral. En poc temps, en Tumma va aprendre tot el procés i els secrets de la fabricació dels vidres, així com la manera d’acolorir-los, tallar-los en formes diferents i d’acoblar-los per confeccionar les meravelloses vidrieres del temple. Al mirar una i altra vegada a través dels vidres per comprovar la seva coloració, li va sobrevenir una idea pel seu pla de retorn i venjança.
MALES NOTICIES
Van passar deu anys i al regne tot era pau, tranquil·litat i progrés. La reina Adara i en Declan anaven fent-se grans, el príncep Déifir va fer divuit anys i la princesa Roisín setze. Tots dos estaven molt preparats per les funcions de govern i administració del reialme. Els reis van organitzar deu dies de festes especials per celebrar la majoria d’edat del príncep i varen invitar als nobles i principals de Beitheland i als reis i principals dels regnes veïns. Van anomenar aquests dies «Les Festes Grans». Molta gent s’aplegà per les places i carrers. Les fires i mercats es varen omplir de compradors i venedors de tota mena. També en Tumma va aprofitar la gentada per entrar al país ocultament i disfressat per contactar amb antics nobles seguidors seus. Volia fer-los una proposta. En Tumma era un mestre de la mentida i de la manipulació i estava segur que el seu pla avançaria fàcilment.
Uns mesos després de les Festes Grans, l’agutzil –el cap de policia– va arribar al castell informant al rei i al seu fill d’unes notícies estranyes.
–Majestat –va dir l’agutzil–, hem detectat baralles importants de gent armada en alguns llocs del nostre territori.
–De quins aldarulls m’estàs parlant, agutzil? –va preguntar el rei.
–Senyor, és tot molt estrany, la veritat. Segons els meus informadors, es tracta de dos grups diferents de persones. La gent del poble parla dels blaus i dels grocs.
–Blaus i grocs? –preguntà el rei sorprès.
–Sí, majestat. No són molts, potser una trentena d’homes per banda, encara que els números creixent de dia en dia. Van armats amb espases, dagues, llances i el que els calgui. Dic blaus perquè tots van vestits de color blau. I dic grocs, perquè tots porten vestits d’aquest color. També els escuts i les banderes que duen corresponen a aquest colors. Curiosament, tots dos bàndols tenen dibuixada, com a emblema, una muntanya del seu color, és clar. De moment no han passat a l’acció. Tot el que fan es escridassar-se i insultar-se, però em temo que aviat serà pitjor.
–Quina cosa més estrafolària –intervé el príncep–, per què es barallen? Hi ha hagut víctimes? On estan sent les baralles? Quants…
–Fill –va tallar el pare–, una pregunta, una resposta. D’una en una. No et precipitis –li diu calmant-lo–. Quantes vegades hi ha hagut aldarulls? –preguntà a l’agutzil, mentre el príncep esbufegava amb els braços creuats.
–Majestat, no estem ben segurs. Un parell de cops, potser. Van començar uns mesos després de les Festes Grans. Un dels testimonis ha declarat que va veure un d’aquests enfrontaments en un clar de la fageda de Féamor. Va comentar el que li he dit dels colors de la roba i de tot el que duien. A més –continuà l’agutzil, amb un to de veu misteriós i sorprès– sembla que porten a cada ull uns vidres, muntats en una armadura recolzada al nas i amb dues barnilles per sostenir-los a les orelles.
–Hum! –va fer el rei–, he sentit parlar d’aquests instruments. Fa temps em vaig trobar un monjo en un monestir que portava això als ulls. Em va explicar que aquestes lents van bé per veure millor quan els ulls comencen a fallar. Es diuen ulleres, perquè són per als ulls. Vaja, vaja!
–Majestat –l’agutzil continuà–, un altre testimoni m’ha explicat que els vidres que porten als ulls són de color, groc per a uns i blau per als altres. Aquest altre testimoni també va sentir les barbaritats que es deien. Pel que sembla, els grocs afirmen que la muntanya els pertany perquè es groga. Els blaus ho neguen. Diuen que la muntanya és blava i que faran fora als grocs. Curiosament tan grocs com blaus insulten als rivals dient-los verds. No entenc res!
–Jo tampoc –va dir el príncep.
–Gràcies, agutzil, –va dir el rei– mantén-me informat. Pots retirar-te.
L’agutzil va fer una reverència i va marxar. El rei i el seu fill es varen quedar sols.
–Fill –va dir el rei–, haurem de resoldre aquest estrany conflicte. Crec que ha arribat el moment en que puguis ajudar-me i actuar en el meu nom.
–Oh, pare! –va dir el príncep emocionat–, segur que sí! No et decebré. Digues-me el que he de fer i ho faré.
–Mira, fill, –va dir el rei amb calma– agafa un escamot de soldats, esbrina amb l’agutzil on podria haver un nou enfrontament i presenta’t davant d’ells en el meu nom. És molt important que tinguis en compte que…
–No diguis més, pare, ja ho sé –va tallar el príncep, deixant al seu pare amb la paraula a la boca–. Després d’aquesta reunió la gent sabrà… qui és el fill del rei! –va cridar el príncep sense adonar-se que el seu pare volia seguir parlant.
El príncep va girar cua i va sortir de l’estança deixant el seu pare totalment confós. El rei, encara desbaratat i bocabadat, va pensar: “aquest fill no m’escolta em sembla que tindrem problemes… A veure què passa…”
UNA REUNIÓ A LA FAGEDA DE FÉAMOR
Els informadors del rei, coordinats per l’agutzil, van estar molt pendents de tots els moviments dels grocs i blaus. Van fer saber al fill del rei que a la tarda del dia següent hi havia preparat un nou enfrontament al clar de fageda de Féamor.
–Prepareu un escamot de vint soldats armats –va dir el fill del rei– i que s’amaguin a la fageda. Jo mateix em presentaré allà per sorpresa quan comencin els aldarulls.
–A l’ordre, altesa, –va dir el cavaller principal.
A la nit, secretament, els soldats anaren a Féamor i ocuparen llocs estratègics entre els arbres i el matolls. Al dia següent, quan va arribar el moment, a un costat i l’altre del clar de la fageda de Féamor anaren apareixent els homes armats, vestits de groc i amb les ulleres de vidres grocs als ulls. A l’altra costat, els enemics, amb els seus vestits blaus, també varen agrupar-se de mica en mica, armats i amb les ulleres blaves als ulls. Uns i altres cridaven consignes per animar-se i insults als adversaris. Els soldats tenien ordres de no actuar fins que arribés el fill del rei a cavall, escortat pels seus cavallers.
Disfressat de llenyataire i amagat, en Tumman, el rei de la foscor, gaudia de l’èxit de la seva operació per dividir al poble. Des de les festes en honor al príncep, ell i els seus camarades havien estat repartint les ulleres entre les diverses zones del reialme, fent veure a la gent senzilla que la muntanya no era blanca, sinó groga o blava. Pel fet de ser del color que ells la veien, aquella muntanya, el territori i les riqueses eren seus. Per això havien de lluitar. El clar de la fageda de Féamor era el lloc idoni per reclamar la muntanya i combatre, doncs en aquell lloc s’obria el bosc i es gaudia d’una visió imponent d’aquell cim.
Els dos grups van aproximar-se a la part central del clar, com per començar la baralla. Quan varen estar suficientment a prop, el que feia de cap dels grocs va alçar l’espasa per a que el seu grup s’aturés. Els blaus varen fer el mateix.
–Marxeu enrere, maleïts verds, marxeu de la nostra muntanya groga! –va cridar el líder dels grocs.
–Enrere? –s’avançà el cap dels blaus– Això mai! Vosaltres sí que sou verds!
–La muntanya blava és nostra i ens la voleu treure –va cridar un altre blau–. No us ho permetrem perquè és part de nosaltres!.
–Sí –va dir un tercer blau, posant-se tan a prop dels grocs que quasi rep un cop–. Naixem blaus! Blaus creixem! I seguim blaus…
–Fins que ens acabem!!!! –van clamar amb força tots els blaus.
Un dels grocs va sortir del seu grup per a que tots el veiessin i els diu:
–Blava, diu aquest verd, que és la nostra muntanya? –i, donant-se copets amb el dit al templa, va seguir– a veure si es desenganya!!
Un dels grocs, amb una espasa enorme, diu als blaus:
–Tota groga és, és que potser estàs cec?
–Ha, ha, ha!! –van riure tots els grocs.
Per darrera es va sentir un soroll de cavalls que s’acostaven. Era el fill del rei, que es va posar al mig dels dos bàndols i va descavalcar. Els dos grups, impressionats pels cavalls imponents i els seus genets armats, es van fer enrere. Els soldats amagats entre els arbres de la fageda varen sortir i varen rodejar a tothom amb llances a les mans. Blaus i grocs es varen espantar. Els cavallers varen desmuntar del cavall i es posaren a un costat. Uns soldats es van fer càrrec dels animals i es van apartar a una distància de tot el grup.
Un dels homes blaus es va apropar al fill del rei i es posà davant seu, encara que els cavallers no el van deixar aproximar-se més.
–Qui ets tu, i que fas aquí? –li va dir amb to fatxenda.
–Me envia el rei –digué en Déifir–, de qui en sóc, fill –al sentir això tots varen fer un pas enrere– per acabar amb l’odi, la lluita i la batalla. Què és aquesta saragata? Per què tant d’odi i tanta ràbia?
–El fill del rei! –blaus i grocs van dir alhora fent una reverència amb el cap.
–Sí –continuà en Déifir recalcant cada paraula i alçant el volum a mesura que avançava–, del rei fill sóc, i ell m’ha dit avui que no pot governar aquestes terres de muntanya perquè la seva gent s’obstina en aquesta lluita i desgavell, que no ha provocat ell!
–La culpa la tenen els verds! –va cridar un dels grocs assenyalant amb la seva espasa als blaus.
–No, no, no!! –cridaren els blaus.
–Sí, sí, sí, –cridaren els grocs al mateix temps.
–No! La culpa la tenen ells! –contestà un dels blaus.
I un altre cop, «sí, sí, sí!» i «no, no, no!». Els homes d’ambdós costats estaven cada vegada més excitats.
–Prou!!! –cridà el fill del rei amb tanta força que fins i tot els seus homes es varen espantar–. El rei m’ha dit que un reialme no pot estar dividit d’aquesta manera. Així que en aquest moment reclamo que, aquí mateix i ara, cadascú agafi l’espasa i marxi corrent a casa!
–Però majestat…! –va dir un dels grocs posant-se davant del rei amb un genoll a terra.
–El teu cap rodarà si no em creus ara mateix –cridà el príncep, agafant el mànec de l’espasa amb la mà dreta i la beina amb l’esquerra, com si volgués desembeinar-la.
L’home va caure enrere espantat i va escapolir-se anant de quatre grapes entre els seus companys.
Tant els d’un costat com els de l’altre estaven furiosos perquè fill del rei, els seus soldats i cavallers els privaven de la lluita per la seva muntanya.
–Ja ni ha prou de bajanades –digué un dels blaus–. Ets el noble fill del rei, sí, però amb la força ens guanyes.
I un altre groc:
–Farem a les teves ordres cas, mentre aquesta força duri, però que l’enemic procuri no quedar-se mai sol… per si un cas.
Els caps d’ambdós costats van fer un senyal amb el braç per marxar. Els soldats que els envoltaven els varen deixar passar i els varen acompanyar fins al final del clar, on es varen quedar per assegurar la zona. En el centre del clar varen quedar el fill del rei i els seus quatre cavallers. Aquests estaven contents. El príncep, en canvi, estava pensatiu.
–Majestat –va di un dels cavallers– els hem guanyat sense resistència. Tots han marxat a casa!
–Sí, –afegí un altre– jo esperava una intervenció armada més violenta.
–Certament –digué el príncep–, no hi ha hagut violència i han marxat a casa. Però no estic satisfet. Marxaven vençuts, però sense convicció. Lluiten per la muntanya, ens han dit, i cada bàndol la veu d’un color diferent: uns la veuen groga i els altres totalment blava. Mentre això sigui així, la causa de tant odi i dolor seguirà present aquí.
–Majestat –va dir un dels cavallers– hi ha quelcom que jo no entenc de tot el que estem sentint. Aquells veuen la muntanya groga, i aquests d’aquí ben blava. Si la vista no m’enganya –assenyalant la muntanya en la llunyania–, la tal muntanya és blanca!
–Com la neu, és blanca –intervingué el del seu costat–. A més tots dos bàndols diuen verds als altres, com si verd fos el color contrari. Han vist vostès verd en algun dels dos costats?
Groc i blau només són els colors que he vist, –afegí un darrer.
El príncep els escoltava pensatiu. Ell havia imaginat que amb la seva presència, les seves paraules i la seva força n’hi hauria hagut prou. Ara s’adonava que no era tan senzill. Va intentar recordar el que li havia aconsellat el seu pare, però en aquell moment va recordar que, a la conversa que varen tenir al castell, l’havia tallat i no li havia deixat dir res.
–No hi ha força que perduri si no prové del fons del cor –digué com pensant en veu alta–. En aquest sentit tenen raó.
De sobta, se l’il·luminà la cara com si una idea li hagués vingut al cap i digué:
–Em sembla que sé com fer-ho! –digué amb excitació–: buscarem l’ocasió de parlar d’això amb calma, per a que neixi en la seva ànima un xic de comprensió. D’aquí una setmana reunió! Aquí mateix, amb els caps dels dos colors! Faci-ho saber a tots! –va dir al cavaller que li feia de missatger.
–Sí, majestat –va dir el cavaller dirigint-se al seu cavall per acomplir l’ordre de seguida.
Un dels cavallers li digué:
–Recordi aquell poema, altesa, «que res no és veritat ni és mentida, que tot és del color del cristall amb que un s’ho mira».
–En part és cert, cavaller –li contestà el príncep–, però oblides aquí una dada que fa a la veritat més bella: pensa que, a l’altra banda del cristall, per a tots de manera igual, hi ha una realitat ben certa, que ens cal cercar amb energia i noblesa sense deixar-nos enganyar.
El cavaller es va quedar ben pensatiu. Llavors el fill del rei i els seus acompanyants varen agafar els cavalls i es varen dirigir al castell juntament amb l’escamot de soldats.
En Tumma va sentir-ho tot des del seu amagatall i va pensar: «he de fer alguna cosa per a que no puguin posar-se d’acord. Primer la seva visió vaig filtrar. Ara busca diàleg i comprensió. Seguiré amb el meu pla fent que l’escolta sigui nul·la i que pensin aquests pobres que no escoltar els altres és una sàvia postura… ha, ha… tal com ho fa la mula… He de fer que no s’escoltin! Ha, ha, ha! Ja trobaré la manera!». Va esperar la nit per endinsar-se pels foscos carrers de Beitheland i es va reunir amb uns quants dels seus companys per preparar el pla. Coneixia els caps de cada bàndol que assistirien a la reunió amb el príncep i tenia una setmana per preparar la seva estratègia.
REUNIÓ AL CLAR DE LA FAGEDA DE FÉAMOR
Set dies després, tot estava preparat per la reunió al clar de la fageda de Féamor. El príncep va fer portar una taula i varies cadires per poder buscar l’acord d’aquells dos grups que semblaven irreconciliables. Darrere de la taula, a un costat i l’altra, es varen posar dos soldats armats amb llargues llances.
Els primers en aparèixer per separat van ser dos blaus, que eren els líders del seu grup. Les seves robes eren blaves i portaven les seves ulleres de vidres blaus als ulls. Portaven també a les orelles unes orelleres de les que es feien servir per protegir l’oïda del fred. Les subjectaven amb una mena de diadema per sobre del cap.
–Per fi la reunió –va dir un d’ells–. Un venedor em va animar fa uns dies a comprar aquestes orelleres. Em va dir que van molt bé per a triomfar a les reunions.
L’altre no el sentia perquè portava les orelleres posades i anava mirant la taula preparada i els soldats. El que havia començat la conversa va tocar-li l’espatlla per a que s’adonés que estava allí. Llavors va girar-se, el va veure i li va dir:
–Ah! Observo que porteu aquest útil instrument –li va dir assenyalant les seves orelleres–. Li vaig comprar fa uns dies al savi que temps enrere ens va vendre les ulleres que ja fa temps que duem.
L’altre el mirava amb els ulls entretancats, perquè no sentia res. En aquell moment, per l’altre costat, van aparèixer dos grocs. També portaven ulleres i orelleres.
–Horror! –va dir el primer groc, assenyalant als blaus–. Aquells verds també porten a les seves orelles brutes la nostra arma secreta que comprarem per vèncer en aquesta junta!!
L’altre groc, que no el va sentir, mirava horroritzat als blaus i li va dir:
–Veieu el que els meus ulls veuen, que porten aquí, al cap, l’arma secreta nostra per triomfar a la reunió?
Els blaus també els miraven amb una barreja d’odi i desconcert perquè no sentien res. En aquell moment, va arribar el príncep amb la seva escolta i, sense cerimònies, va seure en la cadira especial que li havien preparat. Tots van fer una reverència amb el cap. El marc era perfecte: un dia clar i assolellat i darrera del príncep, a la llunyania, la muntanya blanca tancava l’horitzó.
–Majestat–va dir un dels grocs amb decisió–, estem preparats per a començar la reunió.
–Majestat –digué un dels blaus–, per a fer la reunió estem preparats.
Tots es miraven d’una manera estranya i desconfiada, perquè no sentien el que deien els altres. El príncep i els soldats s’adonaven que la situació era molt curiosa i estrafolària.
–Seieu doncs a taula –va dir el príncep assenyalant les cadires.
Ningú no es va moure. Es va produir un silenci incòmode.
Un dels grocs, mostrant impaciència, va dir:
–Quan ho digui vostre altesa seurem a taula. Estem molt neguitosos per solucionar el problema de la muntanya, el nostre emblema.
L’altre groc, es va adonar que el seu company assenyalava la muntanya, però no el va sentir. Va dir:
–La muntanya és groga, com el color del nostre poble, i li demanem que ens la lliuri a nosaltres i expulsi d’aquí a aquest verds que no ens poden tolerar –va dir assenyalant amb menyspreu als blaus–, ni nosaltres tampoc a ells… per a què ens hauríem d’enganyar?
Tota la reunió estava sent un despropòsit. Ni els blaus ni els grocs no sentien res. El príncep i els soldats es miraven entre ells i anaven fent que no amb el cap amb cara de desconcert. Els blaus miraven als grocs. Un d’ells, al veure que el groc els havia assenyalat amb el dit amb menyspreu, es va encarar al príncep dient:
–Veig que us parla aquest verd! No sé pas el que li ha dit! Però sàpiga, majestat, que en totes ses paraules menteix, que no hi ha en sa boca veritat, perquè és la boca d’una serp!!!
L’altre blau se’l mirava, però no sentia res. El mateix passava amb els grocs, que el miraven amb el gest tens, els ulls aclucats i el cap mig avançat per tractar de escoltar el que no sentien. Aquest blau digué, encarant-se amb el príncep:
–Per la nostra muntanya blava estem reunits aquí, per parlar de tu a tu!!! –al adonar-se de l’expressió contrariada del príncep i dels soldats per la seva falta de respecte, canvià el to i reculà –, perdó, perdó! de vostra mercè a mi.
Com que encara no s’havien assegut a les cadires, els soldats van fer un gest ostensiu per a que ho fessin i llavors sí van seure. El fill del rei no sabia ben bé que fer. Ell i els soldats anaven negant amb el cap. El príncep va dir, posant-se les mans al cap:
–Enteniment impossible, no anem en lloc. He d’aconseguir com sigui que entenguin el meu punt de vista. Ah, clar, ja sé que els diré! –cridà, amb el rostre il·luminat i ensenyant el dit índex de la mà dreta–: que em deixin tenir primer el seu punt de vista per entendre què els passa i explicar-los la meva visió sense haver d’usar l’espasa –acabà de dir, mentre treia l’espasa de la beina i la deixava sobre la taula, quasi sense adonar-se de que ho havia fet.
En treure l’espasa, tan els grocs com els verds van estremir-se en les seves cadires i van posar les seves mans al davant en actitud defensiva i desesperada.
–Ha tret la seva espasa! Majestat, pietat!! –digué un dels grocs, tremolant i reculant assegut.
–Tot ho interpreta malament!! –cridà un dels soldats de la custòdia sense saber-se avenir.
–El rei treu l’espasa!! No ens escolta en absolut!! Hem arribat al final!! Ja estem tots vençuts!! –cridà plorant un dels blaus.
El soldat que estava just darrere d’aquest blau negava amb el cap i serrava els llavis. No va poder aguantar més i escridassà a aquest blau a cau d’orella:
–No és el final el que esperes però com no sents res, no t’assabentes, ximplet!
Aquest blau mirava cap a l’altra banda, perquè no el sentia i seguia tremolant desesperat. El soldat li va arrabassar les orelleres amb força; els altres soldats van fer el mateix amb l’altre blau i els grocs. Mentre se les treia, el soldat va cridar:
–Fora ja les orelleres!!!
Blaus i grocs posaren les seves mans a les orelles de manera instintiva.
–La meva arma secreta!! –cridà plorant l’altre blau.
–Horror! Ens treuen fins i tot l’honor! –cridà un groc a l’altra banda.
El príncep anava mirant a un costat i a l’altre, als blaus, als grocs, als seus soldats, amb els ulls i la boca oberts i les celles totalment arquejades i fent que no amb el cap.
–Només vull per un moment –els digué ben fort– veure les coses com vosaltres les veieu. Deixeu-me provar les lents, deixeu-me-les, per favor.
Tots es posaren les mans al cap, protegint les ulleres i negant amb el cap, però els soldats se’ls van apropar amb cara de pocs amics.
–Ho faig amb por –digué un dels blaus traient-se-les i deixant-les sobre la taula.
L’altre blau també les va deixar amb ressentiment.
–No em queda més remei! –digué un dels grocs enfadat, posant les ulleres també sobre la taula.
El seu company va fer el mateix.
Blaus i grocs miraven sorpresos d’un un costat i l’altre. Estaven pendents del príncep i del que faria amb tot el que tenia sobre la taula.
El príncep agafà primer les ulleres blaves, se les posà als ulls i es girà cap a la muntanya.
–Oh! –digué assenyalant la muntanya amb el dit–, la veig blava com el cel!
Es tragué les ulleres blaves, agafà les grogues, se les posà als ulls i tornà a girar-se per mirar la muntanya.
–Oh! La veig groga com el sol! –digué, com si entengués més el que passava.
–Sense ulleres –digué un dels grocs molt sorprès, alçant-se de la cadira i assenyalant la muntanya– veig blanca la que abans totalment groga era! I són blaus i no verds el rivals que tinc al davant –afegí assenyalant als blaus.
–Oh, sorpresa i meravella! –digué un dels blaus, assenyalant als grocs– la roba que veig groga, verda sempre a mi em semblava! I és blanca i formosa la meva muntanya estimada!
–Blanca diu que és? –preguntà amb suavitat un dels grocs, mentre anava cap on eren els blaus–, blanca també la veig! Ens ha enganyat, jo crec, algun enemic del rei! –va afirmar creuant un braç, posant-se el dit de l’altra mà a la barbeta i assentint.
Tots els presents estaven d’acord amb el cap dels grocs. Un dels cavallers es posà en mig del dos.
–Doncs si per tots dos és blanca, de tots dos és la muntanya. I ja que la vista no ens enganya, per culpa d’aquestes lents…
El príncep es posà dret i digué solemnement:
–Tots els aquí presents hem d’arribar a un acord aviat que ens serveixi com a record del progrés de Beitheland.
LES FESTES DE BEITHELAND
En Tumma veure la reunió des del seu amagatall. Va fugir de seguida en adonar-se del seu fracàs i de la capacitat del príncep hereu per buscar la veritat que ell havia intentat manipular. Temps després l’agutzil i els seus homes el varen detenir, però el rei no el va empresonar sinó que el va fer fora del seu regne.
Uns dies després es va celebrar l’èxit d’aquella reunió i, des de llavors, cada any se celebra la «Festa dels Colors». Tothom porta ulleres i vestits de color verd i es fan balls i fires per tota la ciutat.
En Tumma, exiliat, potser intentaria un altre cop manipular la visió de la gent o impedir que els uns escoltessin els altres. Però ara tots ja havien après que aquest perill sempre els podia amenaçar. La «Festa dels Colors» era com un recordatori d’aquest perill.
I tot això que us he explicat ha passat i no ha passat. Si no ha passat és mentida i si ha passat és veritat.
_
Quique Saiz és empordanès, pedagog i professor de Primària. És autor d’obres de teatre amb els seus alumnes com a projecte educatiu
