Dilluns,24 juny, 2024
IniciA FONSLa natalitat, la gran oblidada de la campanya electoral del 28 de...

La natalitat, la gran oblidada de la campanya electoral del 28 de maig

Tribuna de 
JAVI QUINTANO RUIZ
2/6/2023| 7:08:32

Cada cop neixen menys nens al nostre país. Les últimes dades, han estat les més baixes des de 1941. Des de fa diverses dècades, Espanya es caracteritza per tenir una fecunditat de les més baixes i tardanes no només d’Europa sinó del món. A mitjans dels anys 70, la taxa de fecunditat a Espanya se situava al voltant dels 2,8 fills per dona, força per sobre de la mitjana europea de 2,1 fills. A partir d’aquell moment, però, va experimentar un ràpid i sostingut descens que el va portar a creuar el llindar de reemplaçament generacional (al voltant de 2,1 fills per dona) el 1981 i a un nivell actual de fecunditat que se situa en 1,23 fills per dona després de gairebé tres dècades per sota d’1,5 fills per dona. El descens de la fecunditat ha estat acompanyat per un retard significatiu de la maternitat. Durant les tres darreres dècades, l’edat mitjana de les dones en el moment de tenir el primer fill s’ha incrementat des de 25,1 fins a 31,1 anys i la dels homes des de 30 fins a 34,4 anys.

Aquest és, al meu entendre un dels problemes més greus -si no el més greu- que tenim com a poble i com a país. No només pels catastròfics efectes d’una fecunditat persistentment baixa en l’envelliment de la població i el què suposa en la futura ràtio de dependència de la gent gran i les seves conseqüències sobre el creixement econòmic a llarg termini. Es calcula que l’envelliment de la població tindrà un efecte negatiu en el creixement del PIB de la UE al voltant del 0,7% anual. No només per això, ni perquè aquest creixement negatiu fa insostenible el sistema.

Per mi és igual d’important lluitar contra la baixa fecunditat perquè és una qüestió de benestar de les persones, una qüestió que connecta amb els seus anhels profunds. Els ciutadans dels països avançats voldríen tenir dos fills o més. És un ideal que s’ha mantingut molt estable des de les dècades de la postguerra i gairebé no varia d’un país a un altre. La proporció de dones (i homes) que prefereixen no tenir fills és molt i molt marginal a totes les societats. Aquesta fecunditat connecta directament amb la realització i la felicitat de les persones. Malgrat això, la diferència que observem entre el nombre de fills que es voldrien tenir i els que es tenen realment és sovint considerable. A Itàlia, per exemple, el 20% de les dones finalitzen la seva etapa reproductiva sense fills, i a Espanya aquesta xifra és del 12%. Alhora, el 30% de les dones espanyoles han de conformar-se amb tenir un sol fill. A països com els escandinaus, aquest dèficit de benestar, en canvi, és molt reduït.

És obvi que el problema de la natalitat no té una única causa i, per tant, no hi ha una fórmula màgica per resoldre’l. Això no vol dir, però, que els responsables de les polítiques públiques no hi puguin fer res. Hi ha un cert consens a nivell internacional sobre el tipus de polítiques que semblen ser més eficaçes per promoure la natalitat.

Però mirem una mica més d’aprop el problema. Realment és més greu al nostre país que a d’altres? Segons els estudis, a Espanya, l’any passat ja hi va haver més mares de 40 anys que de 27. Som un dels països on l’edat del primer fill és més tardana, per sobre dels 32 anys. Així, malgrat que hi ha un desig força ferm a tenir o preferir dos fills, si el primer arriba tard, el segon de vegades no acaba arribant. I també hi ha un percentatge de dones i homes (més homes que dones) que no tenen fills. Entre les dones nascudes després de 1975 una de cada quatre, un 25 per cent, ja no serà mai mare. I això no li havia passat a cap generació femenina nascuda a Espanya al segle XX. Tampoc passa a altres parts del món. Bé, sí, a Japó o Corea del Sud, per exemple. Espanya té un problema greu, amb la natalitat.

I és que dues tendències s’estan ajuntant i totes dues porten a menys naixements. Una és que ens costa assolir una certa estabilitat per tenir fills i hem d’esperar força anys. I l’altra és que la població fèrtil està disminuint: hi ha menys gent, menys dones de 32 anys a Espanya.

Han canviat els costums, cert, poca gent et diu que vol tenir fills als 24. Els suecs, que tenen molts més fills que nosaltres, i en general, al nord d’Europa, tampoc volen tenir fills als 24. En aquest sentit, les ganes de tenir fills als 24 anys entre Suècia i Espanya són molt semblants. Ara, l’avantatge que tenen els suecs és que als 30, quan s’asseuen al sofà i es plantejen que tindran un fill, ja tenen el sofà, ja tenen la casa i tot… llavors ho decideixen i l’endemà, com aquell qui diu, si no tenen problemes reproductius, arriba la criatura. Aquí la meitat dels joves de 30 anys viuen amb els seus pares, quan a Suècia potser son un 3%.

Amb un problema d’aquest estil sobre la taula, m’ha sorprès que en cap de les 9 entrevistes que he fet als candidats de Sant Quirze, que han estat totes d’una hora o prop de l’hora, hagin sortit les paraules “natalitat”, “fills”, “nens”, “naixements”… És curiós. Hem tirat la tovallola? Ens hem de centrar en temes més prosaïcs? És cert que en les entrevistes s’ha parlat dels joves: de la seva seguretat, oci, esport, estudis… però… i de l’anhel vital, estable durant dècades, que és tenir fills, no en parlem? Està bé parlar de ciutats amigues del medi ambient, de les empreses, dels emprendors, però… no podríem parlar també de les ciutats amigues dels infants?

Bé, el polític municipal podria dir que aquests escenaris tan macro no van am ell o ella… Però, és que no hi poden fer en la seva petita parcel·la? Jo crec que sí.

En primer lloc, redefinir el nexe entre les responsabilitats privades i les col·lectives dels costos dels fills. A Espanya manca un sistema adequat d’ajuts a les famílies i als fills, els permisos de maternitat / paternitat són curts i poc implantats i la demanda de places a escoles infantils per a menors de 3 anys sobrepassa de molt a l’oferta.

Les transferències monetàries a les famílies no tenen un impacte important als nivells
de fecunditat. Als països nòrdics (on les prestacions familiars són generoses), les transferències constitueixen el reconeixement públic que els fills són un bé social i, per tant, els costos de tenir-los han de ser compartits per tots. Independentment de si es tenen fills o no, tots hi surten guanyant si els nens i les nenes d’una determinada societat
creixen sans, ben alimentats i amb una bona educació.

Hi ha un àmbit on compartir els costos dels fills sí produeix augments significatius de la fecunditat: invertir a escoles infantils de 0-3 anys. En totes les investigacions realitzades, aquest demostra ser, probablement, l’instrument polític més eficaç per combatre la baixa natalitat. En el cas d’Espanya, s’ha observat una tendència positiva en la provisió d’escoles infantils, però l’oferta encara és lluny de satisfer la demanda.

Alguns gestors públics segueixen confiant en el suport de membres de la família (els avis) o en solucions al sector privat. Ara bé, cap daquestes opcions és capaç de resoldre el problema, ja que l’ocupació femenina s’està convertint en la norma, la disponibilitat d’àvies cuidadores aviat s’esgotarà i el cost de les escoles bressol privades de bona qualitat no està a l’abast de la majoria de les famílies.

Els responsables polítics declaren amb freqüència que les restriccions pressupostàries no permeten ampliar la xarxa d’escoles infantils subvencionades. Davant d’aquests arguments, la comptabilitat dinàmica demostra que la despesa pública inicial queda compensada a llarg termini gràcies a l’augment de la participació de les mares al mercat de treball, els ingressos acumulats al llarg de la vida laboral i la corresponent recaptació d’impostos. Hi ha bons arguments, per tant, per considerar les despeses en educació infantil més com una inversió que com una despesa pública corrent.

Un segon àmbit de polítiques públiques que s’hauria de prioritzar és la adaptació del mercat laboral. A més d’una taxa d’atur molt elevada –que afecta especialment
els joves–, hi ha massa inseguretat i massa rigidesa per conciliar vida familiar i vida laboral. En aquest sentit, caldria reformar urgentment la contractació a temps parcial, així com millorar la protecció laboral de les mares treballadores. També existeix una jornada laboral excessivament llarga (interrompuda per una pausa per menjar també excessivament llarga). Avançar cap a una jornada laboral similar a la del nord d’Europa tindria efectes molt beneficiosos per als pares i les mares que intenten conciliar les seves responsabilitats laborals i familiars.

En tercer lloc, cal replantejar la política de permisos de maternitat i paternitat: assentar els canvis recents i que calin socialment. A Suècia s’ha demostrat que els permisos de paternitat tenen un efecte molt positiu en la probabilitat de tenir un segon fill. Hi ha evidència convincent que demostra que els permisos (remunerats) massa llargs tenen efectes negatius en el compromís de la dona amb la seva feina. Paradoxalment, els permisos massa curts poden produir un efecte similar, ja que les mares es veuen obligades a abandonar la feina per ocupar-se del fill. No hi ha un consens generalitzat sobre la durada ideal dels permisos. Possiblement Dinamarca (amb 9 mesos) representi una solució òptima, tenint en compte el fet de que pràcticament totes les mares tornen als seus llocs de treball al finalitzar el permís. Cal tenir en compte, a més, que el mercat laboral danès ofereix nombroses possibilitats d’ocupació a temps parcial a les mares, una opció transitòria que en facilita la reincorporació.

Un municipi i uns polítics municipals podríen dir que tot això els queda molt gran. Però no hi ha res més propi de la política que lluitar pel bé comú, pel bé i benestar de les persones i per la sostenibilitat del sistema.

A més, hi ha coses que no costen diners (o no molts diners) però que creen una cultura positiva al voltant de la natalitat… hi ha moltes maneres de reconéixer el valor de la maternitat, d’entrada, parlant-ne més. I treure -inclús del llenguatge jurídic- la part negativa que s’està posant a la maternitat: sembla que les ajudes per fills a càrrec, es plantejen perquè els fills són una càrrega, més que com un bé a celebrar.

És cert que, per exemple, s’ha parlat a les entrevistes dels alts costos de l’habitatge a Sant Quirze pels joves, però en cap cas s’ha parlat des de la perspectiva dels nous pares i famílies. Quan d’un tema no se’n parla, no existeix.

Realment, un ajuntament podria fer quelcom per ajudar aquestes polítiques? En primer lloc s’ha de posar el tema sobre la taula, estudiar-lo bé, prioritzar-lo. I després, veure com repartir-se les politiques de natalitat amb altres administracions supramunicipals.

Fins fa unes dècades, estava molt estesa la idea que les dones havien de quedar-se a casa per poder tenir més fills. No obstant, avui és als països on les dones treballen més on tenen més fills. Les taxes d’ocupació femenina són més altes al nord d’Europa i més baixes al sud, i és al nord on les dones tenen més fills, i no pas al revés. Això ha estat part de la feina de molts, i d’un canvi cultural. És qüestió de posar-hi diners (els diners que dirigim a polítiques de conciliació a Espanya son al voltant de l’1%. Al nord d’Europa son del 3%), però també creativitat, i fer feina conjunta: administracions, empreses, empresaris, associacions, universitats, etc. Fem recerca, parlem-ne, busquem nous camins: ens hi juguem la sostenibilitat del sistema i la felicitat de les persones.


- PUBLICITAT -
anun2
anun22
previous arrow
next arrow

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- PUBLICITAT -
renting
renting2
- PUBLICITAT -spot_img
ARTICLES RELACIONATS

El més llegit

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies