Dimecres,21 febrer, 2024
IniciOPINIÓTRIBUNALa noia que va caure d'un núvol

La noia que va caure d’un núvol

CONTES PER ENCÀRREC
QUIQUE SAIZ BUSQUETS
20/10/2023 | 11:20:32

Vet aquí que L’Ada no era ningú sense el seu mòbil, però no ho sabia. Creia que era el centre de les xarxes i de l’univers i que els planetes, les estrelles i les persones –especialment els seus pares i familiars– giraven al seu voltant per servir-la i admirar-la. Feia quatre anys que tenia un bon mòbil. Als dotze, en veure que una amiga seva ja en tenia un, no va poder suportar-ho, se li va ficar al cap tenir-lo i no va parar de demanar-lo,  fins que els seus pares –farts de la seva atipadora insistència– li van regalar un el dia del seu aniversari. Això sí, amb unes limitacions de temps d’ús, d’accés a internet i coses semblants que, és clar, es van esvair al cap de tres setmanes.

Des del dia u de mòbil la relació de l’Ada amb els més propers va canviar radicalment. Es va submergir en les xarxes i es connectava amb tothom, a tota hora i, alhora, pràcticament va desconnectar de la Rosa i en Josep –els seus pares– que volien ajudar-la a trobar un equilibri, però sense èxit i amb moltes discussions. Van notar que estudiava menys, que deixava d’assistir a algunes activitats extraescolars o, fins i tot, que dormia i menjava menys. Podien passar dies sense paraules amb ella, fora dels mínims de viure sota el mateix sostre. Els seus pares estaven molt preocupats. Tenien la impressió que perdien la seva noieta. S’animaven l’un a l’altra. La Rosa sempre deia el que la seva mare, l’àvia Conxita: «no es perd res del que li diem, ni tampoc l’amor incondicional que li mostrem».

Una tarda de vacances d’estiu, mentre prenia una orxata amb la gent de la colla, va voler enviar una foto del grup orxater a l’Anna, per fer-li dentetes, i es va adonar que no tenia el mòbil. Estava segura que havia sortit de casa amb ell. Es va posar histèrica i va dir als de la colla que amb aquest tema no es podien fer bromes, que li tornessin. «De què vas, tia, nosaltres no el tenim», li va dir l’Olga. Després d’enfadar-se molt amb ells i veure que no era una broma, va anar taula per taula i també al mostrador del bar preguntant si l’havien vist.

Estava en mode pànic i quasi no podia ni pensar. Al final va haver d’admetre que algú li havia robat en una badada mentre demanaven l’orxata. Aquell dia hi havia força gent entrant i sortint. Amb la cara desencaixada va marxar a casa seva sense prendre l’orxata ni dir adéu als amics.

Tota la seva energia estava concentrada en trobar-lo. «No puc viure sense mòbil!, en pla, com sabrà la gent el que m’ha passat i el que sento en aquests moments? Necessito compartir-ho! Si no el trobo de seguida, hauré de comprar-me un de nou el més aviat possible!».

Quan va arribar a casa encara no hi havia ningú. Molt nerviosa va obrir l’ordinador i l’aplicació per localitzar-lo. Tots els intents van resultar inútils. Semblava impossible. L’Ada ignorava que alguns lladres de mòbils tenen sistemes per desactivar la cerca dels aparells i l’accés remot dels seus propietaris i que també saben craquejar les contrasenyes de l’aparell i de les xarxes socials, treure’n tota la informació i esborrar-la si els cal.

Va sentir una pulsió enorme de compartir amb el mòbil la seva terrible angoixa, però no el tenia, clar, l’estava cercant! Va seguir mirant l’ordinador ara per obrir els seus comptes d’Instagram, Tick-tock i WhatsApp, però no va trobar res. Els seus comptes no hi eren! A la xarxa no hi havia ni rastre d’ella! Es com si hagués desaparegut del núvol! «He deixat d’existir» –va pensar.

«Com es possible? Qui ho ha fet? –pensava–. Estic incomunicada! El món sencer no sap què fet en les dues hores anteriors, i jo tampoc puc saber què ha fet el món!».

«És terrible, necessito compartir, però no puc perquè no tinc res per fer-ho –seguia pensant cada cop més nerviosa–. Quan arribi la mare li demanaré el seu mòbil, és una emergència!, però segur que no me’l deixa. Mai me’l deixa! A més, tampoc té els meus contactes, quina m…!  Miraré a internet com és possible que hagi pogut perdre els meus comptes, no puc trucar a ningú per demanar ajuda!». Va entrar a Google i va escriure l’enunciat de la recerca: “què fer si no trobo els meus comptes d’Instagram…” «Oh no, no, no!!! Una altra vegada!!! El wifi no funciona!!! Com és possible!?» –cridà tan fort que ella mateixa es va espantar.

El cap va començar a fer-li mal i a donar voltes, l’estómac se li va regirar i se sentia molt accelerada, sense saber què fer i anant d’un costat a l’altre de la casa. Finalment, esgotada, va caure al llit plorant i gemegant un i altre cop «qui m’ha fet això? Per què m’està passant a mi!?».

Al cap d’una estona d’inquietud, plors i voltes al llit sense ser capaç d’articular un pensament complet, va anar a la cuina per beure un got d’aigua. Va llegir un paper enganxat a la nevera “Recorda que avui sopem a can Gratacós i que arribarem força tard. Tens uns tapers per escalfar i un iogurt. Papi i Mami”. «I a sobre aquests arribaran tard. Què faig jo ara? Em trobo fatal». Estava a punt del col·lapse.

La millor opció era veure alguns episodis d’una sèrie mentre sopava. Alguna cosa que la distragués de la seva angoixa. Va escalfar el sopar, el va posar en una safata per menjar-lo asseguda al sofà i va buscar el comandament a distància de la tele, però no el va trobar enlloc. Va regirar el menjador, els coixins dels sofàs, els prestatges de la llibreria, les habitacions, la cuina!, però res, no hi era! «I ara què? No podré ni veure la tele! Només em faltava això!», i va començar a plorar mentre mastegava la truita de patates, allà tota sola sense poder posar l’atenció en res que no fos ella mateixa, el seu estat penós i la seva incomunicació insuportable. Va fer marxa enrere en el seu dia. Feia tres o quatre hores que havia perdut el mòbil i aquest pensament l’obsessionava i no volia resignar-se a pensar que algú l’estava gaudint. Al mateix temps veia que no podia fer-hi res. Ja li demanaria un de nou als seus pares a l’endemà.

Quan va acabar el sopar i anava a deixar la safata a la cuina, al passar per un prestatge de l’armari, va veure, com sempre, la foto de la seva àvia Conxita, al costat d’una d’aquelles espelmes decoratives que tant li agradaven. Li van venir unes ganes irreprimibles de plorar, però no de ràbia sinó de nostàlgia. Va ser com un flash de la seva memòria inconscient que la va colpir. La memòria d’un gran afecte i d’unes estones passades al seu costat, una mica a les fosques i amb l’espelma encesa, escoltant aquelles històries seves, els seus contes i també les coses de la família que tant li agradaven. Va notar com li queien les llàgrimes mentre sentia aquella emoció que no acabava d’entendre. Una idea li va venir amb força.

Cap a quarts de dotze en Josep i la Rosa entraven a casa sense fer soroll per no despertar la nena. La Rosa va notar de seguida que a l’ambient hi havia un perfum familiar i entranyable. Quan va arribar al menjador, només l’il·luminava la suau llum d’una espelma a sobre de la tauleta. Al sofà del costat hi havia l’Ada dolçament dormida amb el Llibre Vell de Contes de l’àvia Conxita a la falda. La Rosa no entenia res.

La nena va despertar-se i, al veure la cara de sorpresa de la seva mare, va somriure i li preguntà

–Com ha anat el sopar?, quina hora és?

La mare, estranyada per l’interès de la noia per ella, anava a respondre, però no li va donar temps. L’Ada s’alçà del sofà, li va posar el llibre davant de la cara fent broma, l’abraçà amb força i li donà un sonor petó. La Rosa al·lucinava. Des que li va comprar el mòbil que l’Ada no l’abraçava espontàniament.

–Oh, mama, estic molt contenta que hàgiu arribat!

La sorpresa ara era desconcert. «L’adolescència! –va pensar–. Accepta una reacció positiva, encara que no l’entenguis, o potser necessita alguna cosa i m’està preparant».

–Què estaves fent aquí amb l’espelma encesa i el Llibre Vell de Contes? –preguntà la mare.

–Mira, mama, es que m’han robat el mòbil a un bar i m’he posat molt nerviosa i m’he trobat molt malament, amb ràbia, angoixa, mal de cap i tot això –contestà l’Ada–. Però després l’avia Conxita m’ha ajudat.

–L’àvia Conxita? Què vols dir? –preguntà la mare una mica intrigada.

–Doncs mira –seguí l’Ada–, en el pitjor moment d’aquesta tarda, sense saber què fer, he vist la seva foto i espelma i he recordat aquelles estones llargues que compartíem amb ella a la llum de la flameta i el perfum que deixava anar. M’han vingut ganes de trobar-me com llavors i, en comptes de seguir enfadada i angoixada pel mòbil, he decidit encendre l’espelma i he començat a llegir el Llibre Vell de Contes que ella em llegia quan era petita, fins que he sentit una pau i serenor que feia temps que no sentia. L’àvia Conxita m’ha donat la seva pau, he tornat a sentir aquella serenitat.  

–Ah! Ara entenc! Has llegit els contes de l’àvia Conxita, doncs?

–Sí, mama. Tota l’angoixa que tenia per haver perdut el mòbil –continuà l’Ada amb emoció– ha desaparegut i he entès amb claredat tot el que sempre em dieu sobre el mòbil, en pla que jo l’he de dominar, que he de saber utilitzar-lo i tot això. La llum de l’espelma i els contes de l’àvia són millors que la llum del mòbil i la selecció d’històries que compartim a distància, però mai en companyia. Aquesta tarda he tingut temps de pensar i adonar-me que el que normalment compartim és la nostra soledat.

–Mira, filla … –va intentar respondre la mare.

El pare –ignorant el que passava allí– va entrar rient amb el comandament a distància de la tele a la mà i digué:

–Mireu! Acabo de trobar-me això a la butxaca de la jaqueta. Amb les presses l’he confós amb el mòbil. Sort que no l’he hagut de fer servir, ha, ha! Per cert, algú ha vist el meu mòbil?

–Ha, ha, ha! –van fer mare i filla alhora.

Conte contat, conte acabat.

Quique Saiz

Sabadell 27 de juliol de 2023

- PUBLICITAT -
anun2
anun22
previous arrow
next arrow

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- PUBLICITAT -spot_img
- PUBLICITAT -spot_img
- PUBLICITAT -spot_img
ARTICLES RELACIONATS

El més llegit

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies