Inici » a-ultimesnoticies » La realitat del desacord. “Il dolce far niente” per Cristina Redondo

La realitat del desacord. “Il dolce far niente” per Cristina Redondo

La realitat del desacord

Realitat descomposta per desacords de govern, persones que semblen ignorar la confiança que el poble els ha concedit amb els seus vots, i que, no obstant això, després s’excusen amb valors de govern.

Situada a la societat civil, no pretenc entendre aquest desgreuge del desacord, no vull entendre les excuses generades i la comunicació realitzada, les raons exposades sobre la taula i, per descomptat, no em ve de gust entendre el “no pacte de govern” ara mateix, perquè entenc que “la feina” no s’ha realitzat correctament, que “el servei a la ciutadania” no ha estat executat i que, per tant, no hi ha hagut intenció de seguir avançant.

Es llancen les culpes entre ells, que si dogmatisme d’un, que si irresponsabilitat de l’altre, que si falta de sentit el de més enllà. Disculpin, Senyories, que la població estem esperant, que vostès no gastin més diners en va, i es disposin a un acord, que ens permeti avançar com a país amb les polítiques dels que governin, perquè al cap i a la fi … Sí, és clar, importa si és centre, dretes o esquerres, i que governi un partit o un altre, per ideologia, per programa, per economia, per desenvolupament i per projectes de futur, però és que a la pràctica: Senyories, no s’estan comportant tots vostès de la mateixa manera? Que això em recorda al pati d’un col·legi! Realment creuen que els que exercim el vot veiem alguna diferència entre uns i altres després d’això? Que, al final, estem tan malament que el que necessitem és un govern d’una vegada, ja.

Absurda realitat la del desacord. Trista experiència la d’aquests mesos, que com a país estem batent rècord, quatre eleccions generals en quatre anys, i no, no és la població, sinó que els nostres representants estan tan obsessionats amb aconseguir el maleït poder de tot el govern, que això els fa comportar-se tal Gollum amb “el seu tresor”.

A mi és que ja fins m’avorreix exercir el meu dret al vot, per què això sembla un culebró d’aquests sense fi, que, encara que no t’expliquin el final, tu ja veus venir com acabarà. A més que ja m’imagino la campanya, però no la Campanya Electoral que ens passen per TV en els Espais Electorals, aquesta és la que tots ens sabem ja de memòria, per què resulta tan repetitiva veure-un any rere l’altre, sinó que em refereixo a aquesta altra Campanya que “ens venen” en paral·lel i que podríem anomenar la “Campanya Extraoficial” i és la que ens arriba en format de MEME o vídeo viral, i que es converteixen en virals ràpidament pel seu contingut, sempre a favor d’un partit i en contra d’un altre, unes vegades subliminarment i altres molt descaradament. Potser és que viure des de fa quatre anys la mateixa història, amb resultats similars, avorreix, després de tot a ningú li agrada viure el “dia de la marmota” contínuament, i això és el que està succeint en els nostres noticiaris quan es parla de política.

La desmotivació i desconfiança en els nostres líders polítics és tan generalitzada que fins i tot una d’aquestes campanyes, sortides de vés a saber on, anima a la població perquè es doni de baixa dels enviaments de propaganda electoral, i és que segons diverses fonts consultades, el cost d’aquest enviament és de 46 milions d’euros. I és clar, al final, paguem els plats trencats els pobres, com en qualsevol pel·lícula amb final trist.

L’avorriment i desafecció política se senten clarament en la població, per això no aconsegueixo entendre el joc polític per obtenir i mantenir el poder, que sí, que a tots ens agrada una bona cadira, però és que no hi ha altres prioritats abans que aquesta? Ens venen el valor de l’esforç com una cosa per arribar a bon port però escoltin: on és l’esforç que han realitzat els nostres polítics per pactar i crear govern? Crec jo que després de quatre anys votant, ja era el moment de trobar una solució que ens valgués a tots i ens permetés seguir endavant sense haver de recórrer novament a les votacions generals, per què, escoltin Senyories, ja és moment que ens demostrin que realment mereixen el seu sou.

Cristina Redondo.

La realidad del desacuerdo

Realidad descompuesta por desacuerdos de gobierno, personas que parecen ignorar la confianza que el pueblo les ha concedido con sus votos, y que, sin embargo, luego excusan con valores de gobierno.

Ubicada en la sociedad civil, no pretendo entender ese desagravio del desacuerdo, no quiero entender las excusas generadas y la comunicación realizada,  las razones expuestas sobre la mesa y, desde luego, no me apetece entender el “no pacto de gobierno” en estos momentos, porque entiendo que “el trabajo” no se ha realizado correctamente, que “el servicio a la ciudadanía” no ha sido ejecutado y que, por lo tanto, no ha habido intención de seguir avanzando.

Se echan las culpas entre ellos, que si dogmatismo de uno, que si irresponsabilidad del otro, que si falta de sentido el de más allá. Disculpen, Señorías, que la población estamos esperando, a que ustedes no gasten más dinero en vano, y se dispongan a un acuerdo, que nos permita avanzar como país con las políticas de quienes gobiernen, porque al fin y al cabo… Sí, claro, importa si es centro, derechas o izquierdas, y que gobierne un partido u otro, por ideología, por programa, por economía, por desarrollo y por proyectos de futuro, pero es que en la práctica: Señorías ¿No se están comportando todos ustedes de la misma forma? ¡Que esto me recuerda al patio de un colegio! ¿Realmente creen que los que ejercemos el voto vemos alguna diferencia entre unos y otros tras esto? Que, al final, estamos tan mal que lo que necesitamos es un gobierno de una vez, ya.

Absurda realidad la del desacuerdo. Triste experiencia la de estos meses, que como país estamos batiendo record, cuatro elecciones generales en cuatro años, y no, no es la población, sino que nuestros representantes están tan obsesionados con conseguir el dichoso poder de todo el gobierno, que eso les hace comportarse tal Gollum con “su tesoro”.

A mí es que ya hasta me aburre ejercer mi derecho al voto, porque esto parece un culebrón de esos sin fin, que, aunque no te cuenten el final, tú ya ves venir como acabará. Además que ya me imagino la campaña, pero no la Campaña Electoral que nos pasan por TV en los Espacios Electorales, esa es la que todos nos sabemos ya de memoria, por que resulta tan repetitiva verla un año tras otro, sino que me refiero a esa otra Campaña que “nos venden” en paralelo y que podríamos llamar la  “Campaña Extra Oficial” y es la que nos llega en formato de MEME o video viral, y que se convierten en virales rápidamente por su contenido, siempre a favor de un partido y en contra de otro, unas veces subliminalmente y otras muy descaradamente. Quizás es que vivir desde hace cuatro años la misma historia, con resultados similares, aburre, después de todo a nadie le gusta vivir el “día de la marmota” continuamente, y eso es lo que está sucediendo en nuestros noticieros cuando se habla de política.

La desmotivación y desconfianza en nuestros líderes políticos es tan generalizada que incluso una de esas campañas, salidas de vete a saber dónde, anima a la población para que se dé de baja de los envíos de propaganda electoral, y es que según diversas fuentes consultadas, el coste de este envío asciende a 46 millones de euros. Y claro, al final, pagamos el pato los pobres, como en cualquier película con final triste.

El aburrimiento y desafección política se sienten claramente en la población, por eso no logro entender el juego político para obtener y mantener el poder, que sí, que a todos nos gusta una buena silla, pero ¿ No existen otras prioridades antes que esa? Nos venden el valor del esfuerzo como algo para llegar a buen puerto pero oigan ¿Dónde está el esfuerzo que han realizado nuestros políticos para pactar y crear gobierno? Creo yo que después de cuatro años votando, ya era el momento de encontrar una solución que nos valiera a todos y nos permitiera seguir adelante sin tener que recurrir nuevamente a las votaciones generales, porque , oigan Señorías, ya es momento de que nos demuestren que realmente merecen su sueldo.

Cristina Redondo.

2019-09-19

1 comentari

  1. La solució és molt fàcil. No votar als de sempre ni a les seves marques blanques. Votar partits nous i amb ganes que han vingut per fer-ho, com a mínim, amb més interès per les persones i no pas personal

Deixa un comentari

El seu email no será publicat.Camps obligatoris marcats *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies

Diari Sant Quirze

↑ Grab this Headline Animator