ANTONI VERDAGUER/CULTURA.
La Roma de Mèxic
[dropcap]V[/dropcap]
olia començar aquesta col·laboració quinzenal parlant dels grans canvis que s’estan produint els últims temps pel que fa a la producció, distribució i exhibició cinematogràfica a tot el món, però el visionament – primer al cinema i immediatament després al televisor, pel pur plaer de tornar-la a gaudir – de “Roma” del mexicà Alfonso Cuarón m’ha fet decidir a parlar d’aquesta (irrenunciable) obra mestra.
Roma és un barri de la capital de Mèxic, i el cineasta mexicà Alfonso Cuarón, en un gir de cent vuitanta graus a la seva carrera després de la complexa i espectacular “Gravity”, ens captiva amb una pel·lícula absolutament diferent, una pel·lícula on els records d’infantesa de Cuarón es barregen amb alguns apunts històrics, un prodigi (d’aparent) senzillesa cinematogràfica.
Rodada en blanc i negre – la fotografia la signa el mateix Cuarón -, en localitzacions naturals, amb una majoria d’actors no professionals i gran sensibilitat a l’hora d’acostar-nos als personatges (tan adults com infants), la pel·lícula ens remet a aquell neorealisme italià dels anys quaranta i cinquanta del segle passat – “Lladre de bicicletes”, “Roma ciutat oberta”, “Miracle a Milà”, “Bellíssima”… – també amb la càmera als carrers, i amb actors no professionals interpretant a persones molt properes, molt reals, amb problemàtiques molt quotidianes, gens sofisticades… com les que solem tenir la majoria dels mortals.
Algú pot pensar – pel contingut, pel blanc i negre… – que “Roma” és un cinema antic, superat, però a mi em sembla tot el contrari: el retorn a un cinema amb molta sensibilitat, molt proper, amb emocions a flor de pell… Dues seqüències com a exemple – sense ànim de fer “espòiler” –: la del part de la protagonista, o la de la platja cap al final de la pel·lícula. Tot senzillesa (a nivell de llenguatge cinematogràfic), tot sensibilitat, tot emoció. Destacar també el personatge principal, la Cleo, una criada interpretada per una mestra d’escola – Yalitza Aparicio -, una indígena que a més parla (i reivindica) el “mixteco”, una llengua ameríndia minoritària de Mèxic.
“Roma”, al marge de la seva qualitat, suposa un d’aquests canvis importants en el nou panorama de la producció, distribució i exhibició que us deia en començar, i de la que ja parlaré a la propera col·laboració.
Antoni Verdaguer.
