Dijous,28 març, 2024
IniciA PORTADALa Sala Muncunill de Terrassa acull l'exposició itinerant "Plou, neva, pinta"

La Sala Muncunill de Terrassa acull l’exposició itinerant “Plou, neva, pinta”

  • Produïda pel Centre d’Art La Panera i el Museu d’Art Jaume Morera, pretén mostrar les noves perspectives de la pintura contemporània
  • Està pensada especialment per als infants, però s’adreça a tot tipus de públics

REDACCIÓ7CULTURA.  Demà, dijous 20 d’abril, a les 18 hores s’inaugura, a la Sala Muncunill de Terrassa, l’exposició col·lectiva “Plou, neva, pinta”. La mostra reuneix les obres dels artistes Daniel García, Ignasi Aballí, Belén Uriel, Miquel Mont i Ignacio Uriarte

Participaran en la presentació el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Terrassa, Jordi Flores; la directora de Terrassa Arts Visuals, Susana Medina, i la comissària de l’exposició, Roser Sanjuan.

“Plou, neva, pinta”

En la mostra es presenta l’anomenada “pintura expandida” una categoria que es caracteritza perquè, en lloc de basar-se en l’ús dels pinzells, la matèria pictòrica, el bastidor i el llenç, entén com a obres pictòriques produccions que parteixen de l’espai, el gest, l’objecte, la fotografia o, fins i tot, dels dispositius digitals. Aquestes tècniques eixamplen els límits tradicionals de la pintura per convertir-la en una tècnica multidisciplinària que els artistes han fet evolucionar durant el transcurs dels segles XX i XXI a partir de la investigació i l’experimentació d’una de les principals “belles arts”.

“Plou, neva, pinta” pretén apropar la pintura expandida a través d’alguns dels artistes més representatius de l’Estat espanyol, amb la voluntat de donar claus a l’hora de preguntar-nos què defineix la pintura avui dia.

Ara bé, les premisses sobre què és la pintura van ser capgirades ja fa més de cent anys, amb un gir radical encapçalat per Marcel Duchamp, qui, mentre observava uns prototips d’avions, digué al seu amic Brancusi: “la pintura ha acabat. Digues, pots fer això, tu?”. Aquest artista, fascinat per les innovacions tecnològiques contemporànies, com la producció industrial d’objectes, el cinema, la fotografia i els mitjans de comunicació, i per la importància que tenien en el seu dia a dia, va sentir la necessitat de traslladar-les a la seva producció artística, entenent la pintura no com una destresa manual sinó com una pràctica conceptual. Per reforçar aquesta idea va intentar alliberar l’art de tota intervenció humana: els ready made, la negació del gest de l’artista, un primer gest antipictòric, que, més endavant, esdevindrà també pictòric.

El relleu de Marcel Duchamp, a l’entorn de la revisió sobre què és la pintura, no es va portar a terme fins a la dècada dels seixanta, quan de manera simultània van sorgir diversos artistes, principalment de l’art conceptual, que van bastir aquesta nova manera d’entendre el fet pictòric més enllà dels convencionalismes.

Un dels principals exponents va ser Daniel Buren, qui, ja sigui des de la producció artística o des de la teoria, va reflexionar sobre l’art pictòric en un text que dóna nom a aquesta exposició “Plou, neva, pinta”. L’any 1965, va decidir deixar de pintar bandes geomètriques de diferents colors i emprar directament teles estampades d’ús industrial que li permetien definitivament obviar el gest pictòric , que, com Piero Manzoni i les seves pintures blanques, Yves Klein i els seus globus, o Allan Kaprow i les seves accions, doten la pintura d’elements que abans n’haguessin contradit l’essència. Allò que abans era antipictòric esdevé una nova manera de renovar la pintura.

A partir dels anys vuitanta, Rosalind Krauss3 va popularitzar la categoria “d’escultura expandida”. D’alguna manera, va legitimar pràctiques d’expansió en les diferents arts, primer des de l’escultura, però, més endavant, també en altres llenguatges artístics com la pintura.

Ja en la dècada dels noranta va ser quan aquest qüestionament sobre què és la pintura —i què es pot pintar sense utilitzar pintura— es va expandir, com a conseqüència natural de la influència de la pintura en altres mitjans de representació visual i de com aquests també renoven i redefineixen la pintura, que esdevé més aviat un “estat pictòric”.

Així doncs, seguint aquests autors, la pintura no necessita elements pròpiament pictòrics, sinó que continguin formes i discursos relacionats amb el debat pictòric. Quan Duchamp deia que la pintura havia mort tenia raó, en el sentit de deixar el treball manual de la pintura per treballar la idea de pintura, una idea que no és ni immutable ni pura, sinó híbrida i canviant, d’acord amb el temps contemporani. Per explorar les derivacions de la pintura, aquesta exposició es distribueix en quatre apartats —el marc, el suport, el color i el gest—, on cada artista presenta la seva obra.

Aquesta exposició s’emmarca en l’edició 2017-2018 del Programa d’exposicions itinerants del Departament de Cultura. Per mitjà d’aquest Programa, s’ofereixen mostres d’art contemporani als municipis amb la voluntat d’acostar aquesta disciplina als ciutadans i ciutadanes, en cooperació amb els ens locals.

Àmbits, artistes i peces

L’exposició es distribueix en quatre àmbits -el marc, el suport, el color i el gest-, que porten el nom d’aquells elements que han caracteritzat històricament la pintura, amb l’objectiu de descobrir quines noves aproximacions hi realitzen diferents artistes. En cadascun dels àmbits es presenten les obres dels artistes.

El marc

Aquest és un àmbit en què es vol representar els artistes que han posat el marc, com a material artístic, en el punt de mira de la seva obra, ja sigui per subvertir un símbol de la pintura tradicional o ja sigui com un element que, en l’imaginari col·lectiu, funciona com a legitimador de l’obra d’art. Es reflexiona sobre els límits del quadre i de com aquest s’ha transformat, de ser delimitador i secundari, a ser el protagonista de produccions artístiques.

Daniel García Andújar (Almoradí, Alacant, 1966)

http://www.danielandujar.org/

Technologies to the people netart classics collections, 1999

L’any 1996, Daniel García Andújar va engegar el projecte TTTP (Technologies to the people), amb què pretenia atansar els avenços tecnològics a la gent més desfavorida. A partir d’aquesta premissa, va aparèixer posteriorment aquesta peça per a la qual l’artista escollí aquelles pàgines web de net art que va considerar més rellevants i les traslladà sobre un llenç. El sol fet d’emmarcar-les amb motllures daurades ja les descontextualitza i permet abordar temes com el valor de l’autoria, la perdurabilitat d’aquestes propostes en el temps, la propietat intel·lectual i material del coneixement, així com la creativitat en els entorns virtuals i la seva conservació en les institucions museístiques.

Aquesta obra ens es apropa als elements convencionals de la pintura tradicional, que tenen encara una gran consideració com a símbol artístic en l’imaginari col·lectiu, i mostra com la pintura expandida beu d’aquesta simbologia per capgirar precisament allò que identifica la pintura tradicional.

Daniel García Andújar va néixer a Almoradí (Alacant, 1966) i és un artista visual dels mitjans, activista i teòric de l’art. L’artista és un dels principals exponents del Net.art a Espanya, és fundador de Technologies to the people i membre d’irational.org

El suport

En aquest apartat es mostren artistes que pinten sense pintar posant l’accent en el suport, un llenç que pot incorporar diferents accions, sense que sigui l’aplicació de la pinzellada de la forma convencional, el grattage, la no pintura i la incorporació d’elements no pictòrics.

Ignasi Aballí (Barcelona, 1958) http://www.ignasiaballi.net/

Pell, 2011

Per mitjà d’aquesta peça, Ignasi Aballí amplia la noció tradicional de pintura incloent-hi materials poc convencionals i situant-la en un estat de suspensió, al límit de la seva desaparició. La desmaterialització del quadre com a objecte és conduïda al límit, ja que amb aquesta obra es planteja l’aniquilament de la pràctica pictòrica, deixant-hi sols el vernís final, la pell de la pintura.

Ignasi Aballí va néixer a Barcelona (Catalunya, 1958). La seva obra és una reflexió sobre els límits d’allò artístic i la seva relació amb la vida quotidiana, d’on l’artista extreu bona part dels seus materials. La seva obra s’ha exposat a centres com ara el Drawing Center (Nova York), la Biennal de Venècia del 2007, al MACBA (Barcelona), Ikon Gallery (Birminghan) i ZKM (Karlsruhe, Alemanya) entre altres, i ha col·laborat en diverses galeries i fires d’art. L’any 2014 va ser distingit amb el Premi Joan Miró.

Ignacio Uriarte

http://www.ignaciouriarte.com

Blocs, 2008

Aquesta peça parteix formalment d’una relectura de les rutines quotidianes des de l’òptica del món administratiu. Les accions més banals, repetides mecànicament en l’àmbit quotidià, esdevenen un suport per a reflexions més complexes, com ara la percepció individual del pas del temps o la capacitat dels objectes per remetre’ns a múltiples idees i conceptes.

Ignacio Uriarte va néixer a Krefeld (Alemanya, 1972). Treballar en administració d’empreses li proporcionà un bagatge que posteriorment ha exterioritzat en la seva trajectòria artística, ja que sovint utilitza materials que normalment s’associen amb una oficina: cartutxos, clips, documents… El treball d’Uriarte s’ha exposat a nivell internacional. Una de les seves peces més conegudes es va exposar el 2009 a art Basel Miami Beach, una peça de vídeo que mostra a un actor qui verbalment reprodueix els sons d’una màquina d’escriure.

El color

En aquest àmbit es vol introduir com els artistes treballen a l’entorn del color, sense l’ús convencional dels pigments, utilitzant la fotografia o aplicant la pintura directament al mur, combinant-ho amb l’escultura.

Miquel Mont (Barcelona, 1963)

Sol-Mur, 2003

Aquesta peça revela alguns dels motius al voltant dels quals l’artista concep la seva particular pràctica de la pintura, com és la negació total de la representació i la reivindicació de la seva materialitat. Sol-Mur planteja l’expansió de la pintura en l’espai invertint la seva incondicional bidimensionalitat. Un pla de color sobre el mur és confrontat amb un suport de fusta, fràgil a causa de la trama d’orificis que omple tota la superfície. L’artista redueix el dibuix a la seva mínima expressió i obliga l’espectador a percebre la pintura sota els efectes que generen el color, la llum i el volum.

Miquel Mont va néixer a Barcelona (Catalunya, 1963). L’artista explora els límits de la pintura des d’un punt de vista absolutament formal, en el qual el que interessa és la manera de tractar-la i de fer-la servir. Les seves obres anteriors tracta la pintura des de la seva densitat, fins a convertir les seves peces gairebé en objectes de tres dimensions. Els seus treballs posteriors augmenten en superfície i es fonen amb l’espai. La seva obra forma part de nombroses col·leccions públiques i privades com ara les de “la Caixa”, Banc d’Espanya, Fundació Barrié, Fundació Suñol, entre altres.

Ignasi Aballí (Barcelona, 1958)

http://www.ignasiaballi.net/

Reflexions, 2004

L’artista fa ús d’estratègies conceptuals com la citació i l’apropiació des d’una perspectiva personal. L’usuari ha de descobrir que es troba davant de reflexos d’altres obres, en aquest cas pertanyents a la Col·lecció de Rafael Tous, presentades a la desapareguda sala Metrònom de Barcelona.

El gest

Aquest àmbit reflexiona sobre les obres que deixen de donar importància al gest pictòric, per recaure l’atenció en el gest o l’acció.

Belén Uriel (Madrid, 1972)

http://belenuriel.net

Indoor-Landscape 2, 2004

Les propostes d’aquesta artista se situen en un marc d’actuació molt diversificat, en el qual un vast repertori de solucions artístiques li serveix per abordar temes bàsics tractats al llarg de la història de l’art, com són la representació i la transformació de l’espai o l’ús metafòric del color. En aquesta peça l’artista se serveix de la fotografia, l’arquitectura i la instal·lació per evocar indirectament la pintura.

Belén Uriel va néixer a Madrid (1972). L’artista parteix d’experiències a partir del disseny i l’arquitectura i la seva interacció social, es caracteritza per la transformació d’objectes industrials o artesanals de la vida quotidiana en altres materials, extraient el significat original dels elements i dotant-los de noves formes i significats. La seva formació s’ha desenvolupat entre Madrid, Londres i Lisboa

Ignacio Uriarte (Krefeld, Alemanya, 1972)

http://www.ignaciouriarte.com

The A-cycle, 2007-2008

L’artista ofereix una proposta artística tancada: desplaçar la rigorosa metodologia conceptual a l’àmbit quotidià de l’oficina. Inverteix l’ordre natural d’una oficina i la converteix en un inesgotable arxiu de materials estètics. En la peça una taula conté fulls DIN A4 enrotllats fins a formar una superfície de circumferències que ocupen el seu contenidor.

Activitats

L’exposició busca la interacció de l’usuari amb petites accions a les sales per reforçar els continguts de cadascun dels àmbits.

Itinerari de l’exposició

 

Difusió

Amb motiu de l’exposició, el Departament de Cultura editarà un llibret consultable en línia i autoeditable pels centres que acullen l’exposició.

Plou, neva, pinta

Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2017

Textos: Roser Sanjuan

- PUBLICITAT -
anun2
anun22
previous arrow
next arrow

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- PUBLICITAT -spot_img
- PUBLICITAT -spot_img
- PUBLICITAT -spot_img
ARTICLES RELACIONATS

El més llegit

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies