L’autoestima i el que diguin els altres
Una constant en el treball d’un psicòleg en consulta és trobar-se amb que la persona que acudeix a buscar una solució al seu patiment ja ha elaborat el seu propi diagnòstic sobre el que li passa. La frase recurrent més escoltada per qualsevol professional de la psicoteràpia actual és que tot es deu al fet que “tinc l’autoestima molt baixa”. Per tant, el que se li demana al professional és la seva col·laboració a trobar la fórmula per a apujar-la, per descomptat.
La primera pregunta que un es fa davant aquesta afirmació és com ha arribat fins a aquesta conclusió, ja que en el fons es tracta d’això, una conclusió. A més, bastant genèrica, i amb generalitats és impossible treballar en teràpia. Darrere de cada persona que diu tenir una baixa autoestima – fins i tot els qui gaudeixen d’una alta autoestima poden arribar a creure que l’arrosseguen per terra quan afronten un problema que els supera – hi ha una història diferent, experiències, característiques i trets molt dispars, i per tant, no hi ha un mètode ni una fórmula concreta que augmenti l’autoestima, i amb això, solucioni tots els teus problemes. Diguin el que diguin alguns venedors de miracles.
Per contra, podríem dir que la teràpia funciona justament a l’inrevés; revisant la situació, explorant el judici de valor concret que hi ha sota aquesta etiqueta i solucionant problemes específics l’autoestima puja, perquè bàsicament és la conseqüència, no la causa. Aquest procés inductiu és imprescindible abans de posar-nos a receptar activitats plaents a mansalva, perquè permetrà intervencions individualitzades i, per tant, molt més eficaces. L’objectiu final és permetre avaluar de nou, sota un context més equilibrat, el judici que la persona fa de si mateixa i impedir que es cronifiqui un biaix negatiu; el perill d’una baixa autoestima és que pugui consolidar-se en una creença arrelada, perquè llavors influirà en l’anàlisi que es faci de qualsevol situació nova, corrent el risc de prendre males decisions.
Gairebé tots hem escoltat alguna vegada la definició típica de l’autoestima, com el judici personal que fem sobre la nostra vàlua i capacitat (Marsh i O’Mara, 2008; Rosenberg, 1962). Es tracta d’una avaluació afectiva, per la qual cosa el resultat es dóna en termes emocionals, i sol considerar-se com un valor general més o menys estable; segons Rosenberg (1995) aquesta valoració global es tradueix en una actitud – positiva o negativa – cap a si mateix. Això ens acosta al concepte de posició vital bàsica d’Eric Berne; la persona pren una decisió inconscient sobre si està bé o malament (Jo+ o Jo-) que la predisposa a l’hora de decidir cursos d’acció.
Tanmateix, això és una simplificació, ja que els nostres judicis de valor no només són bastant més complexos, sinó que estan molt influïts per factors externs com poden ser les experiències vitals i la nostra relació amb els altres. Efectivament, la valoració aliena i la interacció amb la resta d’humans té un pes gran en aquest procés de construcció de l’autoestima, per la qual cosa aquesta tindria un component variable i fluctuant en funció del context vital del moment i la qualitat de les relacions del subjecte – per això una relació de parella altament conflictiva afecta a la valoració que la persona fa sobre si mateixa -. En altres paraules, i encara que ens costi reconèixer-ho, no és tan fàcil “passar” del que els altres ens diuen i convertir-se en una espècie d’illa emocional a la qual tot li rellisca, com ens recomanen abundants memes d’autoajuda i pseudo psicologia.
Per això tampoc podem oblidar que cal intervenir tenint en compte el “hàbitat” de la persona; aprendre habilitats socials i una bona gestió emocional per a millorar els intercanvis amb els altres és una eina molt poderosa perquè la sensació d’eficàcia augmenti. De fet, hi ha autors que prefereixen parlar d’autoeficàcia; quan ens sentim capaços d’aconseguir algun assoliment ens sentim orgullosos i satisfets, i més disposats a revaluar les nostres habilitats en positiu.
Així que abans de quedar-nos amb una valoració global, genèrica i – per tant – poc útil sobre la nostra autoestima, un bon exercici consisteix a esmicolar-la en parts “més petites”. Què és el que no ens agrada de nosaltres? Potser és només una part; el nostre aspecte físic, o més concretament alguna zona corporal que no ens agradi, certes habilitats que tinguem en molta estima i de les quals manquem, o a l’inrevés, alguna característica que considerem indesitjable … totes poden tenir molt de pes en la valoració final, encara que estiguin molt localitzades. El cas és que oferim moltes pistes sense tot just adonar-nos; és molt típic escoltar comentaris automàtics en veu alta – “és que sóc ximple”, “si no fos tant bleda”, “el problema és que sóc molt gandul” – sense massa reflexió, que ens posen en el camí d’esbrinar què ens hem cregut sobre nosaltres.
Per aquesta naturalesa multidimensional, és impossible unificar una sola versió del que és l’autoestima, ja que cada persona li dóna importància a trets diferents. En funció de què? Aquí és on entra en escena la biografia i la particular història personal de cadascú: dels infinits i contradictoris missatges que rebem durant la nostra vida, especialment quan som més vulnerables o receptius, aquells que vénen dels nostres iguals – per exemple, el grup de pertinença o ampliant molt, els valors socialment acceptats -, o els qui són més importants per a nosaltres tenen més paperetes de convertir-se en origen de la nostra autoestima. En un grup on es tingui com a principi moral important l’esforç sense mesura, flaquejar en aquest aspecte ens pot portar a ser assenyalats per això.
Així que, en el fons, allò que pensem de nosaltres mateixos, sigui positiu o negatiu, dins de la seva individualitat, està profundament influït pel context social. És a dir, pels altres, l’opinió dels quals ens importa tant com per a modelar un aspecte tan personal. Encara que tot cal dir-ho, passant primer pel nostre propi filtre: d’alguna manera decidim què ens creiem i què rebutgem d’allò que ens arriba. I allò que un dia triem, el podem canviar si volem.
Àlex García.
Psicòleg i Psicoterapeuta.
La autoestima y lo que digan los demás
Una constante en el trabajo de un psicólogo en consulta es encontrarse con que la persona que acude a buscar una solución a su sufrimiento ya ha elaborado su propio diagnóstico sobre lo que le pasa. La frase recurrente más escuchada por cualquier profesional de la psicoterapia actual es que todo se debe a que “tengo la autoestima muy baja”. Por lo tanto, lo que se le pide al profesional es su colaboración en encontrar la fórmula para elevarla, por supuesto.
La primera pregunta que uno se hace ante esta afirmación es cómo ha llegado hasta esa conclusión, puesto que en el fondo se trata de eso, una conclusión. Además, bastante genérica, y con generalidades es imposible trabajar en terapia. Detrás de cada persona que dice tener una baja autoestima – incluso quienes gozan de una alta autoestima pueden llegar a creer que la arrastran por los suelos cuando afrontan un problema que les supera – hay una historia diferente, experiencias, características y rasgos muy dispares, y por tanto, no hay un método ni una fórmula concreta que eleve la autoestima, y con ello, solucione todos tus problemas. Digan lo que digan algunos vendedores de milagros.
Por el contrario, podríamos decir que la terapia funciona justamente al revés; revisando la situación, explorando el juicio de valor concreto que hay bajo esta etiqueta y solucionando problemas específicos la autoestima sube, pues básicamente es la consecuencia, no la causa. Este proceso inductivo es imprescindible antes de ponernos a recetar actividades placenteras a mansalva, pues va a permitir intervenciones individualizadas y, por lo tanto, mucho más eficaces. El objetivo final es permitir evaluar de nuevo, bajo un contexto más equilibrado, el juicio que la persona hace de sí misma e impedir que se cronifique un sesgo negativo; el peligro de una baja autoestima es que pueda consolidarse en una creencia arraigada, porque entonces va a influir en el análisis que se haga de cualquier situación nueva, corriendo el riesgo de tomar malas decisiones.
Casi todos hemos escuchado alguna vez la definición típica de la autoestima, como el juicio personal que hacemos acerca de nuestra valía y capacidad (Marsh y O’Mara, 2008; Rosenberg, 1962). Se trata de una evaluación afectiva, por lo que el resultado se da en términos emocionales, y suele considerarse como un valor general más o menos estable; según Rosenberg (1995) esta valoración global se traduce en una actitud – positiva o negativa – hacia sí mismo. Esto nos acerca al concepto de posición vital básica de Eric Berne; la persona toma una decisión inconsciente sobre si está bien o mal (Yo+ o Yo-) que la predispone a la hora de decidir cursos de acción.
Sin embargo, esto es una simplificación, puesto que nuestros juicios de valor no solo son bastante más complejos, sino que están muy influidos por factores externos como pueden ser las experiencias vitales y nuestra relación con los demás. Efectivamente, la valoración ajena y la interacción con el resto de humanos tiene un peso grande en este proceso de construcción de la autoestima, por lo que esta tendría un componente variable y fluctuante en función del contexto vital del momento y la calidad de las relaciones del sujeto – por eso una relación de pareja altamente conflictiva afecta a la valoración que la persona hace sobre sí misma -. En otras palabras, y aunque nos cueste reconocerlo, no es tan fácil “pasar” de lo que los demás nos dicen y convertirse en una especie de isla emocional a la cual todo le resbala, como nos recomiendan abundantes memes de autoayuda y pseudo psicología.
Por eso tampoco podemos olvidar que hay que intervenir teniendo en cuenta el “hábitat” de la persona; aprender habilidades sociales y una buena gestión emocional para mejorar los intercambios con los demás es una herramienta muy poderosa para que la sensación de eficacia aumente. De hecho, hay autores que prefieren hablar de autoeficacia; cuando nos sentimos capaces de conseguir algún logro nos sentimos orgullosos y satisfechos, y más dispuestos a reevaluar nuestras habilidades en positivo.
Así que antes de quedarnos con una valoración global, genérica y – por tanto – poco útil sobre nuestra autoestima, un buen ejercicio consiste en desmenuzarla en partes “más pequeñas”. ¿Qué es lo que no nos gusta de nosotros? Quizá sea solo una parte; nuestro aspecto físico, o más concretamente alguna zona corporal que no nos guste, ciertas habilidades que tengamos en mucha estima y de las que carecemos, o al revés, alguna característica que consideremos indeseable … todas pueden tener mucho peso en la valoración final, aunque estén muy localizadas. El caso es que ofrecemos muchas pistas sin apenas darnos cuenta; es muy típico escuchar comentarios automáticos en voz alta – “es que soy tonto”, “si no fuera tan ñoña”, “el problema es que soy muy vago” – sin demasiada reflexión, que nos ponen en el camino de averiguar qué nos hemos creído sobre nosotros.
Por esta naturaleza multidimensional, es imposible unificar una sola versión de lo que es la autoestima, ya que cada persona le da importancia a rasgos diferentes. ¿En función de qué? Aquí es donde entra en escena la biografía y la particular historia personal de cada cual: de entre los infinitos y contradictorios mensajes que recibimos durante nuestra vida, especialmente cuando somos más vulnerables o receptivos, aquellos que vienen de nuestros iguales – por ejemplo, el grupo de pertenencia o ampliando mucho, los valores socialmente aceptados -, o quienes son más importantes para nosotros tienen más papeletas de convertirse en origen de nuestra autoestima. En un grupo donde se tenga como principio moral importante el esfuerzo sin medida, flaquear en este aspecto nos puede llevar a ser señalados por ello.
Así que, en el fondo, aquello que pensamos de nosotros mismos, sea positivo o negativo, dentro de su individualidad, está profundamente influido por el contexto social. Es decir, por los demás, cuya opinión nos importa tanto como para modelar un aspecto tan personal. Aunque todo hay que decirlo, pasando primero por nuestro propio filtro: de algún modo decidimos qué nos creemos y qué rechazamos de aquello que nos llega. Y aquello que un día elegimos, lo podemos cambiar si queremos.
Àlex García.
Psicólogo i Psicoterapeuta.
