Divendres,14 juny, 2024
IniciOPINIÓTRIBUNALes lliçons d’una cobra de l’Índia

Les lliçons d’una cobra de l’Índia

CONTES PER ENCÀRREC
QUIQUE SAIZ BUSQUETS
24/11/2023 | 14:20:32

Fins aquell dia tardorenc no havia anat mai a un zoològic. Tenia vint anys i era el responsable d’una vintena d’alumnes de primer. Els del Cicle Inicial de la meva escola –uns vuitanta alumnes i set o vuit mestres– vam anar al zoo. En dies així aquest parc s’omple de nens i nenes amb els seus líders. Només arribar a l’aparcament dels autocars ja et feies càrrec de la densitat que t’esperava dintre. La nostra consigna per controlar tanta mainada en un lloc com aquest, era la clàssica marinera cada pal que aguanti sa vela. Passejàvem tots junts, cada tutor liderava el seu grup i els auxiliars controlaven la rereguarda.

Cap a les dotze tots els grups escolars anàvem al Pavelló Cobert –una mena de amfiteatre amb una gran piscina com a escenari– i assistíem entusiasmats a l’espectacle dels dofins. Podríem ser unes cinc-centes persones allà dintre. Era l’única estona de tranquil·litat i distensió. Gairebé no calia controlar la canalla perquè els dofins i les seves entrenadores abduïen la seva atenció amb les tombarelles, tirabuixons, cabrioles, equilibris i espectaculars cops amb la cua a una pilota situada a una alçada inabastable. En total, mitja hora d’intens delit per petits i grans.

Després de dinar en algun indret amb ombra i a prop dels lavabos, els grups ens dispersàrem per visitar les diferents ofertes dels edificis tancats on no hi cabia tanta gent alhora. Uns van anar a l’edifici de primats grans on hi havia el famós goril·la Floquet de Neu. Uns altres a la zona d’aus. A mi em va tocar anar a l’exposició de serps verinoses. Era una promoció especial anunciada aquells dies per tota la ciutat, única en el món. Hauria d’haver estat contentíssim d’aquesta oportunitat, però no sé què tinc jo amb els rèptils que només de pensar en una sargantana ja sento esgarrifances, no els puc veure ni en fotografia. «Bé –vaig dir-me a mi mateix– ets un professional, tu pots!, passarem una mica ràpid i ja està».

Només entrar a l’edifici, vam sentir com una bufetada calòrica, va ser com internar-se en una sauna de xafogor sufocant. El terrari era un passadís força fosc amb un pati de llum rectangular al centre. Encastades a les parets d’aquest corredor hi havia unes finestres de vidre que formaven els habitacles de cada serp verinosa, amb un focus de llum i calor, plantes, pedres i troncs. La grandària de cada cubicle depenia de la longitud de cada serp.
Els nens senten una atracció quasi màgica pels animals i busquen maneres d’obtenir algun tipus de resposta d’ells (i encara més si van en grup). No poden limitar-se a mirar. Sembla que necessitin que els animals els saludin d’alguna manera. Recordo un goril·la assegut al costat del vidre, ensopit i amb la mà a la cara fent que no amb el cap inclinat, mentre contemplava les innombrables ganyotes, com si digués «mare meva, ja ni ha prou, no?». Quina llàstima em va fer!

Allà dintre jo em sentia com l’Indiana Jones i la Marion Ravenwood en la Recerca de l’Arca perduda, envoltat de serps, però sense torxes ni aquell llarg fuet multi usos. Pensava que triomfaria professionalment si no sortia corrent, deixant-los a tots enrere. Ells no s’adonaven d’això. La processó anava per dintre. Els nens anaven passant d’una serp a una altra intentant rebre algun tipus de reacció, movent les mans, fent soroll o acostant-se fins l’advertència meva. No tenien gaire èxit, la veritat.

Cap a la meitat del recorregut vam arribar a una urna aïllada i exempta, amb una serp solitària, d’un parell de pams i un tronquet sec com a única decoració natural. L’urna de vidre era un cub d’uns seixanta centímetres per costat. Els caparrots dels nens estaven a la mateixa alçada de l’habitacle, de manera que, quan la van veure es varen adonar que estaven cara a cara davant d’ella, quasi a tocar, encara que amb la separació d’un vidre, clar. «Mireu, diu que és una cobra nana de l’Índia», vaig dir-los. «És molt verinosa», vaig afegir. Els tres més propers quasi van posar el nas al vidre i jo a un pas de distància. «Uala!», va dir un.

La cobra, en veure les cares dels nens tan a prop, amb els ulls oberts com a plats, va començar el seu ritual d’atac. S’alçà molt a poc a poc i es posà dreta. Va eixamplar-se per dessota del cap, com fan les cobres. Va fer un lleuger moviment pendular, quasi hipnotitzador, com preparant la seva víctima pel cop definitiu. Els nens no deien res. Atenció i tensió màximes. Només observaven, ara amb la boca oberta també, immòbils, contenint la respiració. I jo igual.

La serp va detenir el moviment pendular, obrí la boca i, en un moviment vertiginós, es llançà al nas d’un dels nens per picar-lo, i zas-clong! Tots vam donar un pas enrere. El xoc amb el vidre amb aquella energia cinètica de segur que va estabornir el rèptil. Tots tres van dir alhora «uaaaala!, has vist profe?». Jo vaig pensar “pobre animal, quin patac de morrada amb el vidre!”. «Vinga, marxem que encara queden coses per veure i és una mica tard», els vaig dir. Els nanos van fer allò que fan quan una cosa els agrada: demanar repetició fins a l’esgotament. Van tornar a acostar-s’hi com abans. Jo pensava que la cobra ja tindria prou amb el tossoló del ritual anterior.

Tanmateix, com si no hagués passat res, tot tornà a començar. El rèptil, sense perdre la seva dignitat –era una cobra de l’Índia– va repetir el procés, ara ja conegut, amb el mateix ordre i duració. Tal i com els nens ho desitjaven: l’alçament, l’eixamplament, el moviment pendular, la boca oberta… El petits –amb la seva gran capacitat d’aprenentatge– ja podien anticipar el que passaria, però, en algun racó del seu cervell, hi havia un bri d’incertesa. Seria tot igual? Tot? En veure-ho, jo també sentia aquesta curiositat i vaig romandre immòbil.

Doncs sí! La cobra de l’Índia va tornar a deixar-se els morros al vidre, però no dues vegades, no, sinó deu. La vam deixar allà amb l’onzè intent de ritual, avorrits de tanta rutina, com si allò fos un vídeo en bucle. Mentre sortíem vaig sentir comentaris del tipus «la cobra no aprèn! S’ha deixat el morro al vidre!», deia un. «Ha, ha, i encara continuava!», afegia un altre.

Al cap d’una estona ens reunirem tots a l’aparcament i vam tornar a l’escola i després a casa.

Diuen que l’ésser humà és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. És cert que repetim les ensopegades, però no som els únics. Aquesta visita al zoo m’ha servit molt per explicar als alumnes que han anat passant per les meves mans, que hem d’aprendre dels errors. Acostumo a explicar aquella trobada amb la cobra i pensem junts de quina manera podem ser més reflexius per aprendre de les errades i per treure profit de l’experiència.

En broma (però amb molta intenció) teníem una mena de diàleg divertit. Jo els preguntava:

–Amb les errades, què fem?
–Aprenem! –responien ells.
–I la serp?
–Les repeteix! –cridaven amb delit.

- PUBLICITAT -
anun2
anun22
previous arrow
next arrow

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- PUBLICITAT -
renting
renting2
- PUBLICITAT -spot_img
ARTICLES RELACIONATS

El més llegit

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies