-
La música és l’art amb una part de misteri per poder comunicar el sentiment, s’aprèn la tècnica per després trair-la.
CULTURA/L’ENTREVISTA. El Duo Goodman Gambacciani presenta, en directe, el seu concert “De la Sonata al jazz Suite”, amb Lisa Gambacciani a la flauta travessera i Keith Goodman al piano.
El concert, organitzat pels Amics de la Música de Sant Quirze, se celebrarà a la Patronal, Sala Josep Brossa, el pròxim diumenge 7 d’octubre a les 19 hores i dóna pas a l’inici de les activitats d’aquesta associació per la nova temporada 2018-2019.
Entrevistem a Lisa Gambacciani, una florentina que viu a Sant Quirze, Cambrista en l’ànima, com ella mateixa es defineix. La música és el seu estil de viure i la flauta travessera és l’instrument que canalitza la seva gran passió. Treballa com a flautista i professora de música en prestigioses acadèmies barcelonines. Des de fa anys compagina el seu treball docent amb l’activitat concertística actuant amb diferents grups de música de cambra i en nombrosos festivals internacionals.
Com és Lisa Gambacciani en el dia a dia?
Una persona molt treballadora, treballo molt en tots els sentits, tant a casa amb les meves nenes com a la feina. M’agrada molt donar però sóc realista, inevitablement he après a delegar i a tenir un punt d’equilibri essencial en l’activitat diària.
Quan fa que vius a sant Quirze?
Ara fa 7 anys. Vaig venir a Catalunya, a Barcelona, en 2007 i vaig viure al darrere de la rambla durant 4 anys, era l’època dels 20 anys, però amb les nenes vam decidir assentar el cap i van venir a viure aquí, Sant Quirze té una molt bona qualitat de vida, sobretot per les nenes.
Com vas conèixer a en Keith Goodman?
L’he conegut per amics comuns, després ens vam posar en contacte. És una persona molt capaç, un artista excel·lent, versàtil, molt simple, hi pots parlar de tot. Ell prové d’una família mixta, com jo, de pare americà i mare italiana. És una persona molt respectuosa que tothom voldria tenir com amic i com músic. M’agrada molt la seva simplicitat.
Quan es va formar el Duo Goodman Gambacciani?
Ara fa un parell d’anys, ens avenim molt i compartim fites i objectius comuns i el té un punt de saber viure, i a més ens divertim molt.
Al concert de Sant Quirze fareu peces d’en Keith Goodman
Farem la seva sonata, crec que és una de les obres més clavades de l’època contemporània per què té aquella inquietud de la societat moderna. Inevitablement vivim en un món on s’han trencat molts valors, per desgràcia, però al mateix temps té una sonoritat molt optimista, és genial.
Com vas entrar al món de la música?
Va ser gràcies a la meva àvia materna; era pianista però ella no va poder complir el seu somni per violència de gènere. A set anys ens van mudar a un lloc on no hi havia moltes coses per fer i una d’elles era la música La meva mare i la meva àvia em van proposar fer piano, ho vaig fer durant uns 4 o 5 anys, però a mi el piano no m’atreia molt, després ella va morir. Quan vaig anar a Paris amb la meva tieta i vaig escoltar la flauta travessera em vaig extasiar. Allà és on va començar tot. Vaig tenir un xic d’hiperactivitat i amb la flauta travessera em podia relaxar, podia gestionar determinades coses amb la música, una de les assignatures en què treia el màxim. I des d’aleshores no he parat.
El primer concert o actuació
La primera experiència va ser amb el piano, tenia 7 anys, va ser amb el profe i va ser molt elegant, va ser fantàstic, molt agradable, em va encantar.
Vaig començar aviat a ser cambrista i em vaig quedar amb la cambra. El primer concert professional va ser a 21 anys, era de música de cambra. Van fer un programa infinit, d’una hora i vint de duració, ens van passar molt de la ratlla. Vaig pujar a l’escenari i vaig tocar l’Arpeggione, una peça amb molta dificultat, que dura 30 minuts i on no es pot respirar mai. “Joiosa inconsciència”, vaig dir “això i això m’agrada molt” i va anar molt bé, però era un concert infinit, de peces molt difícils i molt llargues. En acabar altres músics amb més experiència ens van dir: Vosaltres esteu boges! Després t’adones i aprens.
Música clàssica, jazz… que t’agrada més?
La música clàssica, sobretot la música de cambra, sóc cambrista en l’ànima. És una manera de viure. No em veig tocant en una orquestra, no m’agrada la imposició, no tens llibertat d’expressió, estàs més limitat, o almenys és el clima que jo vaig viure amb les orquestres en quèvaig estar, semblaven empleats fent una feina.
M’agrada la llibertat amb l’equilibri que dóna tocar amb un grup. És molt difícil perquè t’has d’avenir molt, sempre és un fivty-fivty i el resultat es nota. La diferència entre l’excel·lència o fer-ho bé és diferent si el grup està ben avingut. Quan la a cambra, que pot ser de fins a 8 persones, els components s’avenen molt, el resultat és espectacular.
La flauta és un instrument en què estem involucrats amb el cos, hem de treballar el nostre cos per interactuar amb l’instrument. És un treball psicofísic amb tècniques complementàries com el mètode Alexandra, que es basa en la idea que modificant un hàbit durant 20 dies seguits es modifica la ment.
Es parla de la música amb molts prejudicis, en la música pop hi ha melodies que són molt bones, hi ha música que passa a la història com la d’Aertha Franklin, però també hi ha música clàssica molt avorrida, que jo no puc aguantar quatre hores escoltant-la.
Quina és la teva inspiració?
És alguna cosa misteriosa que pot passar en qualsevol moment o lloc. És una de les coses més incontrolables del món, necessites una mica d’avorrir-te, un moment on fas un buit mental, per tenir espai i pensar en altres coses. Va molt lligada al moment personal de cadascun. S’ha de ser molt egoista en aquest sentit i estar bé en la nostra vida personal per tenir inspiració.
Com definiries el teu estil?
La música és un lligam amb la cultura de cada país i inevitablement cada país la tracta de forma diferent.
El meu estil és un estil molt europeu, no ho sabria definir, amb el sentit que és robat de molts llocs, de moltes persones. Intento captar el bonic de cada escola que he vist. Vaig fer cursos a Alamània però em quedo amb la meva visió més italiana, més creativa. Aquí he vist una mica de tot i he captat elements de l’estil italià. És molt important tenir un bon so, jo intento copiar molt altres instruments i sobre tot ser natural, la simplicitat és la millor manera de vehicular les coses.
Què és per a tu la música
És l’art amb una part de misteri per poder comunicar el sentiment, s’aprèn la tècnica per després trair-la. Treballem molt per metàfores, per transmetre emocions sense ser víctimes de les emocions, cal un equilibri. M’agrada molt quan toco i veig que no penso en res, és vehicular les emocions per què si no faria molts errors. L’art de la música clàssica és l’autoconsciència del que pots vehicular, s’ha de transmetre sent el més objectiu possible.
La música és molt gelosa, pretén molt si no li dónes tot. Has de saber com t’introdueixes, t’has d’introduir amb els peus molt a terra, la perfecció no existeix, no pots anar amb la idea de tocar sempre bé i controla-ho tot. S’ha d’aprendre a acceptar-se a un mateix i saber quan és presentable la cosa però amb tota tranquil·litat. En aquest sentit, sóc molt partidària de què no totes les músiques serveixen. Ara com hi ha més estudis científics ja se sap que no és el mateix escoltar 24 h heavy metal o una òpera de Verdi, cada música té un codi misteriós.
S’han fet experiments molt curiosos, per exemple, com es comporta la gent al metro en grans ciutats fent difusió pels altaveus 24 h. La gent es comporta amb més tranquil·litat amb música de Mozart, per contra quan projectaven en els altaveus òperes de Verdi, la gent és més activa, més revolucionaria. Verdi era un xic revolucionari.
Que penses de la situació actual en el món de la música?
Soc optimista perquè estem sortint d’una crisi. Encara que no estem sortint de forma fantàstica, a tota velocitat, però es torna a manejar cultura, a voler fer cultura, a invertir en cultura. Durant aquesta dècada molt trista, hi ha hagut una selecció natural per les persones que ho han deixat, per desgràcia. Als músics se’ls ha fet fora de tot arreu, els que hem aguantat ha sigut amb sang, suor i llàgrimes. Hem aguantat amb perseverança, empassant-nos moltes coses tristes, però ara som menys i és com tenir més feina. En aquest sentit, ara es comença a voler fer, perquè en 2013 parlar de cultura era: Però… que dius? Òbviament, primer es menja i després si sobra alguna cosa, es va al cinema o a un concert. Però jo a la música sempre l’he vist com un nodriment important, és obvi que en casos de crisis està out- of, però per mi la música és l’esperit que nodreix l’ésser humà.
Creus que el músic està valorat en la nostra societat?
Crec que està valorada la música equivocada, hi ha músics que tenen poder, però és tornar al tema de sempre. He vist molts prejudicis, hauríem d’educar els nens en no tenir por dels nous coneixements, no tenir por de sentir-se menys. Els nens tenen una por bestial a fer el ridícul, gràcies sobretot a les xarxes socials. Els joves d’avui no s’atreveixen a fer una cosa si no tenen la certesa, cent per cent, de què hi haurà èxit. Simplement no ho fan i això no és humà, creen que a la societat tot és èxit, tot està bé, però en realitat no és així, s’hauran d’obrir abans o després.
Quins projectes tens?
Ara mateix, estic en diferents projectes, com sempre, sóc hiperactiva i no m’agrada fer només un projecte. Ara la meva fita és tocar a Venècia, és una ciutat que adoro, serà per al 2019 o endavant, i ara a l’octubre anar a París, tornaré per fer un màster en una màsterclass, és com tornar al record però ara des de l’altra banda, amb alumnes de diferents nacionalitats, és molt esforç, però crec que serà molt divertit. Aprendrem molt.
La teva major satisfacció…
Tot el que faig, sigui amb la música o amb la família. La música és un estil de vida i la música i la família són dues coses que per mi van lligades. Tenir gent que te’n recolza és una satisfacció molt important.
Està clar que és un treball una mica especial. Quan la gent et pregunta: I tu que fas de feina? Jo contesto, sóc músic. I et tornen a preguntar: No, no, de feina, feina, que fas?? Jo sóc músic.
A més he hagut d’adquirir habilitats de management, habilitats per gestionar i equilibrar, nocions de màrqueting, empresarials, de presentacions, … Per poder gestionar-ho tot bé.
A qui admires?
Al meu profe, Estèfano Agostini, que vaig trobar ara fa 10 anys. És un creatiu amb unes idees genials i al mateix temps amb un mètode didàctic molt important. Una de les persones més honestes que conec. Amb un mètode fantàstic, la seva frase preferida és: sempre sense prejudicis. Sempre està obert a veure la persona com és. És humil, una persona i un músic excel·lent.
Una cançó…
“Respect” d’Aretha Franklin. Jo crec que falta respecte i quan ho tens, ho notes. És una mica saber guanyar-se’l, ser capaços de saber dir sí o no quan és el moment. El respecte és el més important per ser assertius.
Una obra d’art…
La Victòria de Samotràcia, està conservada en el Louvre, la vaig estudiar quan vaig anar a París a 11 anys. Em quedava extasiada veient-la i me la imaginava amb els braços i el cap sencers i pensava quant donaria per poder veure-la amb els braços. A més a més, La victòria sempre és personal, no és arribar primer, és estar content amb el que fas.
Una pel·lícula…
Hem va agradar molt “una ottima annata” (un bon any). Un broker enganxant als diners rep una herència inesperada del seu tiet i es trasllada a una masia en Franca. Allà ha de fer un treball manual fent vi. Ha d’escollir entre els diners o la vida. Tria la vida i es queda a les vinyes, i troba el famós equilibri que tothom busca. Un gran missatge final.
A qui t’agradaria conèixer?
M’hauria agradat conèixer a Pavarotti, però no és possible. A Barenboin, crec que té una sensibilitat humana especial i quan toca et deixa extasiat. M’agraden més les obres de maduresa per la seva llibertat i simplicitat, era massa víctima del seu èxit i ara és més lliure tocant
I per acabar, què vols ser quan siguis gran?
M’agradaria ser molt activa en la vida de les meves filles, una cosa que jo no he tingut. Per desgràcia, el meu pare va morir i amb les altres famílies he hagut de fer-ho tot, sola. M’encanten les famílies que poden recolzar-se’n. També m’agradaria ajudar al món de la cultura a créixer, perquè suposo que depenent de com evolucioni el cos, en ser un instrument du, no m’hi veig d’aquí a trenta anys fent concerts. Però m’agradaria ser activa com organitzadora, impulsar projectes, protegir els joves. Per què educar és molt d’esforç, és la prova del 9 però molt despiadada, falta sensibilitat en l’educació dels joves però hi ha esperança. En general, sóc optimista. Hem de ser obligatòriament molt materials i molt dus. Crec que fa falta ser tendres, un sentiment expressat amb un jove el pot salvar d’altres coses. De fet l’altre dia vaig riure molt amb una alumna meva que em va dir: és que jo, professora t’estimo molt i jo vull tocar al teu funeral! Jo vaig pensar, si això és possible, que sigui més endavant. Però si es pensa bé, és la seva manera de mostrar tot el seu afecte. S’ha d’entendre molt als joves.
Moltes gràcies Lisa per compartir aquest moment amb nosaltres, et desitgem un gran èxit en el concert i en la teva carrera professional.
Lisa Gambacciani
Va néixer a Florència, Itàlia. Va ingressar en el Conservatori de la seva ciutat natal a primerenca edat, rebent l’any 2001 la diplomatura en Flauta Travesera i l’any 2007 es va llicenciar amb les més altes qualificacions en el Conservatori Superior de Música de Livorno (Trepitja). En el 2005 va obtenir la Diplomatura en Llengües Estrangera (alemany i anglès) per la Universitat de Florència. En el seu recorregut de perfeccionament musical destaca el “Advanced Certificate” de la Royal Boarding School of Music de Londres.
Ha actuat en diferents Orquestres i grups de Cambra en diferents ciutats d’Itàlia i d’Europa: República Txeca, Finlàndia, Espanya, Regne Unit i França. Ha assistit a diverses Classes Magistrals a Europa amb mestres entre els quals: Ángelo Persichilli, Piernarciso Masi, Stefano Agostini, Jaume Cortadellas, Vicent Prats, Wally Hase, C. Klemm, P. I. Deavis, Quartet Orpheus, Ralph Gothoni.
Després d’haver obtingut un postgrau al Conservatori del Liceu de Barcelona a la classe del M. Jaume Cortadellas i l’habilitació a l’ensenyament a la Universitat Autònoma de Barcelona, treballa com a flautista i professora de música en prestigioses acadèmies barcelonines. Des de fa anys compagina el seu treball amb activitat concertística actuant amb diferents grups de música de cambra en nombrosos festivals a Itàlia i Europa on ve regularment convidada. Recentment està col·laborant amb Justin Schouler, compositor i pianista nord-americà i amb Francesc Teixidò, pianista i compositor catalano .
Últimament ha estat contractada per Several Records per la distribució del seu CD “La Flûte Impressionniste” i col·laboració amb Duo Càmpori en les majors plataformes musicals com Amazon i iTunes.
