TRIBUNA / PHIL CONNORS.
Aquesta setmana s’ha empresonat a una persona per la lletra d’un rap, ja sabeu, poesia social cantada de forma sincopada i que es va originar als EEUU als anys ’70.
El seu tancament ha desfermat un allau de noticies, crítiques i accions cíviques i accions violentes; a més de donar joc a qui envolta les taules de tertúlia i que viuen d’atiar el foc a favor de qui convingui, o sigui de qui els pagui, i s’estan esbiaixant intencionadament els fets.
La llibertat d’expressió a España la va reivindicar i guanyar una societat que havia obert portes i finestres a la dècada de 1980, per fer fora la pudor de podrit que la dictadura havia perpetuat, al tancar amb pany i forrellat l’accés a la cultura i no permetre ni la llibertat d’opinió ni la de manifestació.
Es va aconseguir unes cotes de llibertat molt altes, per l’època i el context. Però fa uns anys i gràcies a partits polítics què es senten més còmodes en allò de que cualquier tiempo pasado fue mejor s’han anat aprovant lleis que han anat no només impedint que les llibertats avancin sinó que ni tan sols es consolidin ja que en alguns aspectes les han fet retrocedir a èpoques pretèrites com evidencia la llei mordassa contra la llibertat d’expressió.
La llibertat d’expressió ha de ser sense marca d’aigua: no pot ajustar-se als interessos privats de qui mana.
Estar a favor de la llibertat d’expressió vol dir estar en contra d’aquesta legislació repressora que imita amb força traça la censura franquista contra el dret a expressar-se. La ciutadania no només serveix per votar: ha de poder dir el que pensa i ha de poder comunicar-ho ja sigui amb musica, o literatura o teatre o cinema o pintant un quadre o un grafitti o a través de les xarxes socials o penjant una pancarta per reivindicar aquest dret.
Estar a favor de la llibertat d’expressió però, no vol dir estar a favor del vandalisme que han generat corpuscles d’individus que aprofiten qualsevol moguda ciutadana al carrer, sigui quina sigui la reivindicació, per destrossar tant com poden i atacar les forces policials.
Uns individus generalment sense ideologia i o pagats per provocar aquests aldarulls i quina finalitat es embrutar el dret fonamental de manifestació. Ha passat ara, en acabar les manifestacions pro-llibertat Hasel i va passar els primers 11 de Setembre. Cerquen aconseguir el rebuig de la societat, que no acaba discernint entre uns i altres, i justificar així les lleis repressores, entrant en un bucle reflex de l’enquistament en el que es troben les posicions polítiques, incapaces de dialogar.
La política no està donant resposta a les inquietuds de joves sense futur ni perspectiva, dirimeix les discrepàncies a cop de mall judicial i genera conflictes on només hi ha reivindicacions. I si el sistema no genera solucions, les solucions es cerquen fora del sistema.
En totes les èpoques les manifestacions han estat el motor dels canvis socials. Al món sempre hi ha hagut aldarulls, llegiu-vos els llibres d’Història i, més a prop i al país veí, guaiteu les imatges a França de les armilles grogues. Ningú els ha titllat de terroristes i el govern ha reflexionat sobre la inconveniència de aprovar lleis impopulars fent marxa enrere.
Qui te poder, defensa l’statu quo que per això l’ha instaurat i qui vol que les coses canviïn fa el possible per revocar-ho, però els disturbis violents no son ni haurien de ser mai la resposta. Només un diàleg obert i consensuat entre totes les forces socials, legislatives i judicials poden adaptar les lleis a cada moment i esmenar el que son clarament anacronismes, perpetuats per interessos partidistes, i greuges comparatius amb legislacions més avançades.
No es tracta de que t’agradi o no un gènere musical, en aquest cas el rap; no es tracta que t’agradi o no la lletra d’una cançó, en aquest cas Los borbones son unos ladrones; no es tracta de que t’agradi o no el que diu, el que fa o el que pensa un cantant activista, en aquest cas en Hasel.
No es tracta de defensar a ultrança en Hasel per ser en Hasel, sinó de qüestionar els principis que fan que un cantant vagi a la presó per la lletra d’una cançó. Es digui Hasel, Valtonyc, o Pepet del Cul Estret. No son els noms, son els fets.
Del que es tracta es de que no es pot empresonar a ningú per aquests fets; i assolir això es un signe de maduresa política i democràtica que desmentiria a qui encara creu que Europa comença als Pirineus.
PHIL CONNORS.
A veure català de Pitsburg , si expliquem millor les coses. Dir que Hasel està a presó per unes lletres de cancò només , es una falsetat.
Hasel ha estat també comdennat per dos agresions una a un periodista de TV3 , això no te res que veure amb la llibertat d’expressió.
Amagar aquesta realitat es caure en la mentida . RAPEAR no es un delicte, ho suscribim tots, però el Hasel està a preso per diferents i anteriors condemnes.
Acabada la presencia als carrers dels CDR i Tusnamis, apariexen aquestes manifestacions pel HASEL i també ara una part de catalans els hi dona suport. Sembla que som un poble sempre disposat a donar suport a tota mena de conflictes. Ara Hasel es una ppropaganda de les corrents anarquistes i antisistemes i la part de catalans que s’apunta a totes els defensa.
Mentrè tant Catalunya trenca ara amb un nou motiu la convivència , precissament en els llocs on més s’han manifestat els CDR i les altres ( Vic, Girona) .
Tinguem clar que aquesta combatividat , ho es contra tots els partits independentistes o no, que son igualment rebutjats per l’anarquisme, ja que la lluita contra els partits es el seu principal objectiu.
Res de nou , des de el segle XIX i XX , l’anarquisme a Catalunya ha estat una important força. Recordem les colectivitzacions de les empreses a Catalunya , que com ara ERC es veu impotent de control.lar , amb la frase de de ” El govern es nostre, els carrers son vostres “” que van donar-se durant la guerra civil en que el Govern era d’Esquerra de Catalunya.
ERls resultats els vam patir tots , aquesta lluita de l’anarquisme porta a que la extrema dreta agafi força i es presenti com defensora de la llei i l’ordre.
Tot això no ho sap un català de Pitsburg??.
El debat entre REVOLUCIÓ (anarquisme) i REFORMA ( partits) ja s’ha trobat en molts paissos i la realitat en que en cap d’ells l’anarquisme ha triomfat. No es tracta de demonitzar l’anarquisme , es tracta de saber si pot arribar els seus objectius d’una societat més igualitaria i justa.