Dimarts,25 juny, 2024
IniciPERFILSLourdes García: "Sant Quirze és un paradís creat per la seva gent,...

Lourdes García: “Sant Quirze és un paradís creat per la seva gent, per les entitats”

Avui entrevisto la Lourdes García, una persona que va arribar de Costa da Morte a Sant Quirze just abans de fer la majoria d'edat. Avui dirigeix sis corals i és sinònim de música al poble. Es defineix com a "observadora", com a "rara" o "inusual", com a "persona", com a "afortunada", com a "caòtica"... Jo la definiria com a entusiasta i com a gran mestra: fa goig veure la passió que posa quan parla de música i de persones, de fer-les créixer. Un professor li va dir que ella mai es podria dedicar a la música, i un altre que en sabia més del què ella creia. Un anava ben errat, i l'altre, la va clavar. El seu objectiu és fer xarxa. Si encara no cantes, llegeix l'entrevista, que penso que t'hi repensaràs.

JAVI QUINTANO
28/5/2024 | 13:50:32

Tu llegeixes gratis, però la informació vol hores. Si t’agrada el què llegeixes, anuncia’t o associa’t i fes possible que seguim publicant.

Tu ets una dona ben ocupada. He estat llegint el teu currículum i déu-n’hi-do, eh? Tu com et definiries? Ara mateix què fas?

És que costa molt definir-se un mateix, eh? Jo em dedico… En gran part, a observar. Jo dirigeixo ara mateix sis corals. I, per tant, em dedico a això, a observar les persones i saber definir a tothom. He de saber com funciona l’instrument, per poder-ho fer sonar. En un piano, apretes una tecla i ja està. En una coral és diferent: som éssers emocionals i definir els altres és clau per posar a cadascu on millor ho farà en una coral.

Al principi, quan era joveneta, em definia com a rara. I després vaig descobrir una paraula que crec que m’escau més que és inusual. Poc habitual.

Jo vaig arribar a Sant Quirze amb 17, una setmana abans de fer-ne 18. Jo soc de La Corunya. Els meus pares són de Manresa, però jo vaig néixer i em vaig criar a Galícia. Vaig començar fent Biologia. I per relacionar-me socialment em vaig apuntar a fer bàsquet. Vull dir, la primera entitat del poble amb la qual vaig tenir contacte va ser el club de bàsquet. I llavors va venir un cor de Filipines, que justament aquest estiu passat van tornar a venir. I la meva tieta sempre acollia persones d’aquest cor de filipins. I va ser coneixer-los i enlluernar-me en tots els sentits. Perquè a nivell musical, el que fan és una barbaritat, i a nivell humà, baixaven de l’escenari i eren persones. I tornem a allò que em preguntaves. Com em definiria? Jo soc una persona. En el món de la música hi ha com molt aquest ego i a mi no m’agrada. Recordo L’Orfeó Català, que va venir a cantar a Galícia quan jo era petita, i el meu record és de… Quina decepció! Perquè en acabar els vam anar a saludar perquè erem catalans, els únics catalans d’allà i ells no van mostrar cap interès. I en canvi els filipins, no. Els filipins no et coneixen i ja s’interessen per tu, i ells van ser els que, al meu germà i a mi, ens van dir que ens apuntessim a cantar.

Jo hava cantat al Conservatori quan era petita, però ningú no volia cantar al meu costat. Vaig començar a cantar de veritat aquí a la coral. Els 18-19 anys.

Has dit que dirigeixes 6 corals. Totes a Sant Quirze?

Sí, totes a Sant Quirze, excepte una a Terrassa. I a més un cor de cada estil… perquè… una altra paraula que també em defineix bastant és caòtica. Hi ha la coral tradicional, la coral tradicional de tota la vida, que és on vaig començar a cantar, la Societat Coral i Il·lustració Artística, que just d’aquí a dos anys faran 125 anys d’existència. És la primera entitat que hi va haver al poble. Allà és on jo vaig començar i vaig descobrir que es podia cantar, i vaig descobrir que la directora del moment, que era Juana de la Rubia, em va dir… Vull fer-te classes de cant, jo no sabia que això es podia fer. I a partir d’aquí, doncs, gràcies a moltes persones, va començar com el meu camí… Després va venir un director, que és el Pau Jorquera, que des de fa uns anys és el subsdirector de l’Escolania de Montserrat. I és el que porta tot aquest projecte nou de l’Escola Cantorum, que és aquest cor en què hi ha noies a Montserrat. I el Pau va ser el que em va obrir el món de, per una banda el Magisteri Musical… perquè d’aquí, d’aquesta coral, vaig començar a cantar al cor de l’Autònoma, i allà feien música molt diferent. També hi era el Pau, que era fill de director, i tenia com unes tècniques i unes coses, i una energia, perquè era molt jove, que va fer un impuls molt gran aquí a la coral. Jo li deia que jo estava fent Biologia, però al cor, la gent que era de Magisteri Musical tenia un altre rotllo totalment diferent, i jo ja me n’havia cansat una mica dels microbis de la carrera, i estava amb el dubte existencial, no sabia què fer, i em va dir que fes Magisteri. Només em va caldre això, i vaig canviar de carrera i vaig començar Magisteri Musical, que ara ja no existeix. De fet, ho vaig deixar perquè la carrera amb el Pla Bolonya va desaparèixer i vaig començar amb el món del teatre musical.

Tornant a les sis corals, després hi ha l’Athene Noctua, que és un cor jove, que és una cosa que no es troba. Jo estic a l’equip tècnic de la Federació de Cors de Catalunya i una de les coses que passen a Catalunya és que els cors joves estan desapareixent. Al nostre cor la més jove ara té 17 i el més gran 22, 23. És un cor jove, cantem un altre tipus de repertori, la dinàmica d’assaig és diferent, perquè jo els deixo crear i diuen què volen cantar.

La Bella Quirze Band és el cor gospel de Sant Quirze que va començar com a cor de pares de l’escola del Turonet, fa 20 anys: aquest any estem d’aniversari amb la BQB.

Llavors tinc Veu de dones, que és un grup de dones que portava la Maria Josep Besson, feien tècnica vocal i tot plegat, i quan la Maria Josep va morir em van demanar si les volia dirigir… quina responsabilitat! Soc molt afortunada… aquesta altra paraula també em defineix molt, soc molt afortunada a la vida, perquè de cop em planta reptes al davant inesperats. Quan vaig començar a dirigir la coral era la segona coral que dirigia, jo no en sabia gaire, i els hi vaig dir, que després del Pau, la Marta Carretó, directors molt bons que venien de l’ESMUC, arribaria un moment en què la coral necessitaria algú que tingués més nivell i llavors jo marxaria i els ajudaria a buscar algú… i la gran sort que m’ha portat la vida és que jo he anat aprenent amb ells i he anat creixent i he anat trobant el meu camí que és aquest…

A Terrassa porto un grup que es diu Dríade, que és un cor que va començar a ser un cor de cambra, i llavors va passar per diferents directors que els van portar una mica cap a la banda moderna, i quan jo vaig fer l’espectacle de teatre musical, i al tornar, em van trucar i per mi allò era com conduir un Ferrari quan jo m’acabava de treure el carnet! Vaig veure vídeos i els vaig dir que els podia ajudar en alguns aspectes i que després necessitaren algú que en sàpiga molt més… i d’això fa ara deu anys. I ara els he portat al “lado oscuro” del teatre musical, i fem teatre musical, i ara acabem de gravar la banda sonora d’un documental meravellós que es diu Integral 107, que va d’uns escaladors que van escalar els 107 pics de Montserrat en una setmana. És molt xulo, ha estat una experiència superxula.

La sisena coral, és una coral que no és coral, perquè és de l’assignatura de cant coral de l’Escola de Música. Sí que és una coral perquè són nens que canten… és una coral infantil, diguéssim, per tant, un grup de cada.

Com t’has format per arribar on ets?

A nivell de formació, torno-ho a dir, he tingut molta sort. Vull dir, a Magisteri Musical teníem els millors professors de musical, els més exigents. Jo vaig començar amb 21. Aquí a l’Autòrma hi havia el Joan Casals, el Quim Miranda, hi havia uns professors, un equip de professorat, que el primer dia ja ens van avisar: “tant si sabeu música com si no, apriétense los cinturones”, perquè ara, ens deien fa 20 anys “Hi ha molts nens que fan música a l’Escola de Música, i és molt trist que els nens sàpiguen més música que alguns professors. I per tant, nosaltres som molt exigents en això, que si aneu a altres universitats no us ho trobareu, però creiem que és vital que vosaltres tingueu un bon nivell per poder ensenyar als nens”. I era dur, i em va costar bastant, i de fet hi va haver un moment en el qual em vaig plantejar deixar la carrera. Un dia li vaig dir a un professor: mira Quim, no aprovaré llenguatge. No podré, això està a un nivell molt per sobre… i ell em va dir: “saps més música de la que et penses que saps”. I aquesta frase és la que m’ha acompanyat tota la vida. Amb ells vaig aprendre molta música, abans, a Galícia, al Conservatori vaig fracassar, estrepitosament… recordo el moment en el que el director, pobre, em va cridar pel passadís “en la vida te vas a dedicar a la música”. Vam tenir també la gran sort que la banda municipal va venir a l’institut quan tenia 14 anys. I ens van venir a tocar, van tocar un parell de peces i ens van dir que els instruments eren de l’Ajuntament (una de les coses també bàsiques, que la música estigui a l’abast de tothom) i que ells ensenyaven música gratis, l’únic que necessitaven ere que vinguessim amb ganes. I jo vaig arribar allà i em van donar la tuba… jo volia tocar la trompeta, i em van donar la tuba pperquè em van dir que dels tres que hi vam anar era la única que podria amb ella. I aquí va ser on va començar la meva formació real. Toco la tuba però el meu instrument principal és el cant.

Després de la formació de magisteri musical li vaig dir al Pau, que m’agradava allò que ell feia i vam muntar una coral infantil, que justament una de les noies que ara canta al cor de joves em va enviar un vídeo d’ella, quan cantava a la coral infantil, dirigint jo. Jo he tingut la sort, de començar així. Al magisteri musical hi havia també l’assignatura de direcció, i quan va arribar el Ferrari aquest, que dèiem abans, em vaig apuntar als cursos de direcció de la Federació. Després d’això, vaig entrar a Aules, a estudiar cant i teatre musical. Per mi el meu mentor a la vida és el Daniel Anglès. Quan vaig arribar allà, a l’Aules, la seva escola, jo feia una assignatura que es deia repertori, que una mica també ho faig aquí els divendres, fem una activitat que li diem tècnica vocal, però bàsicament això és una persona individual, canta davant del grup, i anem fent tot el procés, tant de la interpretació de la cançó com d’això. I allà amb el Daniel Anglès, la Susana Domènech els veia i deia com havia de poder jo cantar amb aquesta gent, però jo volia cantar com ells… El meu ídol era el Miquel Fernández… I quan el Dani em va sentir cantar, a les setmanes em va dir que hi havia un càsting de la Bella i la bèstia, i que hi anès. No havia fet mai teatre i no em van agafar… vaig arribar a la final final, però… I per això em vaig formar en tot el món del teatre, allà a Aules, fent el recorregut. Allà és el lloc on jo he après més, el teatre m’ha ajudat a aprendre, a conèixer, a definir-me, a conèixer-me molt més. L’educació en teatre és educació per la vida… A totes les escoles hi hauria d’haver teatre, per aprendre a acceptar-se, per aprendre a acceptar-nos els uns als altres, que és una cosa que ara mateix a la societat manca bastant, no? Hi ha la visibilització d’una malaltia o anomalia x, però després a l’hora de la veritat, a classe tens un nen amb certes dificultats, i fa mandra, no? I a això ajuda el teatre, a aprendre a treballar plegats perquè l’objectiu és un altre…

Tu ets més de música o ets més de teatre?

Sóc més de tot. A aules, l’educació és en cant, interpretació i dansa. La dansa jo la deixaré a part…em van haver de fer classes particulars per poder… estar al nivell… un cop ho enganxo perfecte, però em costa. Però el cant i la interpretació van de la mà. Jo he après moltes tècniques… Clar, és que he anat aprenent, la meva formació és d’agafar d’aquí i d’allà i… Allà a aules, va venir la Susan Egan, que va ser la personatge Bella original de Broadway. Venien cantants de Broadway a fer masterclass, i jo m’apuntava a totes. Perquè això no era obligatori, però clar, un dels meus motors de la vida és l’aprenentatge. O sigui, em flipa aprendre coses. Ara, amb els nens de l’Espai d’arts escèniques, on també faig classe, he recuperat la comèdia de l’arte, el teatre clàssic italià, de màscares i estereotips… I això és de l’any 1500, i encara a dia d’avui els personatges són vigent…M’agrada aprendre, m’apunto a tot. Per fer quatre anys d’una mateixa cosa, prefereixo invertir els diners en anar a veure no sé qui, que em faci una classe de no sé què…

Alguna vegada t’has pensat ser cantautora o dedicar-te a la música com a cantant professional o t’agrada més el tema de ensenyar?

Jo m’he trobat formant-me, i de cop ve una audició i no m’hi apunto, i llavors ve l’audició de la Bella i la bèstia, la segona vegada, i vaig estar molt a punt. Al final vaig audicionar per Sister Act i em van agafar i vaig estar dos anys amb la Sílvia Abril, amb Àngels Gonyalons, que és també la deesa del teatre musical català, i vam fer un any a Barcelona, i llavors gira per Espanya i Madrid. Clar, això de cop… jo he sigut una afortunadíssima, he tingut la sort de poder treballar amb aquesta gent, i l’Àngels em deia sempre “em recordes molt a mi quan era joveneta”. Jo tenia 34 anys quan vaig començar, però m’havia estat formant durant molt de temps. Li recordava a ella perquè em posava allà al costat a mirar, abans que et toqués. Ho feia amb la germana de l’Emilio Gutiérrez Cava. Quan tenia una estona, em posava allà i era un món molt màgic, és un món meravellós, molt absorbent. Llavors, a mi, per mi, personalment, em van passar coses. Morts de familiars, jo volia ser a casa, i havies d’estar a quilòmetres sense poder tenir contacte… malalties de família… La meva àvia que es feia gran… jo volia ser a casa. I al món del teatre, no ets mai a casa. Has de néixer per allò. I jo no hi he nascut, per això.

Ho vaig gaudir molt, ho vaig patir molt, també, per moltes altres coses… és molt dur, és un món… és un món durillo. Però, me n’emporto, a part de l’experiència, coses meravelloses i amistats, també, per tota la vida.

Llavors, després d’allò, va venir la pandèmia, el 19. Va morir la meva cosina, i ens vam fer càrrec del seu fill, que té trastorn d’aspecte autista i en aquell moment tenia 16 anys, entre la meva mare i jo… i de cop, no saps com ni per què, però la veu s’apaga, i no pots cantar. I allò que feies quan netejaves i cantaves, deixes de fer-ho. I això ha durat 5 anys. I sí que és veritat que, igual que jo no he tingut fills, però treballo amb nens, i la maternitat no l’he trobat a faltar, de la mateixa manera jo no canto, però acompanyo els altres en el seu camí, amb la seva veu.

I això de no poder cantar, com t’ho has pres?

És que no n’ets conscient, és com quan entres en una malaltia de salut mental, una depressió o una cosa així, no era una depressió, però de cop no cantes, i estàs fent les coses, tu segueixes fent les coses, i com que… emocionalment no tens ganes.

L’any passat ja vaig començar com a a prendre la decisió i obligar-me a cantar. És com el que s’obliga a fer esport, que no en tens ganes, et busques un repte, i et poses a treballar. Llavors va passar que necessitava una deadline per poder fer un concert, però no em deien data i jo ho deixava passar. Però va passar que una família del poble necessitava ajuda, i llavors va ser com el motor que em va obligar a buscar una data. Aquest concert el vaig fer fa tres setmanes per col·laborar amb una família que té una nena amb una malaltia rara. A mi em deien gràcies, jo els donava les gràcies ells perquè he sentit un altre cop un sentiment que tenia molt oblidat, que és que cantar em fa feliç, i això no n’era conscient…Jo soc feliç donant, jo visc des de l’amor, és el meu motor a la vida, l’aprenentatge i l’ajudar. Ajudar a que aquesta persona que diu que no pot cantar, de cop descobreixi que sí, i es faci amiga de la seva veu.

A nivell de futur somnies en algun nou projecte?

Tots els projectes són a curt termini. Ara hem portat talleristes a fer tallers, el Nacho Melús… m’agrada organitzar coses i que organitzin, també, les entitats… m’agrada com donar les ales i que cadascú faci el que cregui. Me’ls he portat a Galícia, a la BQB, aquest any, perquè feien 20 anys,a veure el meu poble, que soc de Costa da Morte, un entorn natural fantàstic… I farem un concert el 16 de novembre, el concert d’aniversari, a Sabadell. El que sí tinc claríssim, i que ho vaig tenir clar quan estava fent el musical en els teatres més grans d’Espanya, és que trobava a faltar la coral. Trobava a faltar dirigir. I això sí que tinc claríssim que no vull deixar de fer-ho.

El meu projecte és això: crear xarxa, fer que tothom canti al meu poble. La meva ambició és local. El dia del meu concert, fa tres setmanes, tota la gent de totes les corals va venir. Hi havia setanta i escaig, o gairebé vuitanta persones d’acord per cantar una cançó amb mi. Va ser molt emocionant. Una de les coses que el cor jove ha aportat i que m’ha sorprès molt, és que no els fa por, com a mi quan tenia 17 anys, tenir amics de 70 anys. A ells els agrada molt compartir coses amb la coral. No els fa por la intergeneracionalitat. Això és una cosa que tinc moltes ganes de fer i de promoure i que porto treballant-hi des de fa molt temps.

De quina cosa del que has anat vivint a nivell professional, de què et sents més orgullosa?

Uau, és una altra pregunta que em costa, perquè… Així com dic que tot m’ha vingut donat, tampoc crec, i no és falsa modestia, eh? que hi hagi res que sigui 100% producte meu, i que jo pugui dir estic orgullosa d’això. L’aparició del cor jove, per exemple, ve d’una alumna meva de cant que em va dir si podiem fer grups vocals a Sant Quirze. I li vaig dir que si portava la gent, sí. Ha evolucionat això, clar, i estic super contenta, estic supersatisfeta.

Amb la Federació Catalana d’Entitats Corals, on fa uns anys que estic en l’equip tècnic, per primera vegada hi hem posat alguna cosa de teatre musical. L’any passat, al festival internacional que fan, va venir en Sergi Cuenca, director musical del Rey León i vam fer allà uns tallers, i jo vaig col·laborar… i em vaig sentir contenta que per primera vegada entréssim en el món del teatre musical. Ho vam fer al Palau de la Música, i va ser molt xulo.

Passant a la música, en abstracte, com veus el panorama musical a nivell espanyol, a nivell català? Has parlat d’Eufòria, OT, musicals com el Rey León…

Avui, justament, llegia la notícia, que ja fa temps que ronda, que els músics del teatre musical no tenen conveni, i estan treballant en condicions precàrie. I ara s’estan organitzant i ho estan visibilitzant. Estem parlant de la Gran Via de Madrid, eh? Jo també, he tingut la sort, d’estar, pel musical Sister Act, amb Stage Entertainment, que és com l’empresa, en aquell moment, més gran d’Europa de teatre musical… i de vegades pensava que si aquelles eren les millors condicions en les que es pot treballar…perquè realment ens cuidaven, però veus coses que no estaven bé… Clar, el show business és… complicat. Llavors… Eufòria, Oh Happy Day, que va ser en el seu moment… Ha generat com certa… inquietud, interès per cantar en corals. Després quan et trobes al món coral de veritat, les corals no són un Oh Happy Day. El que busques és una altra cosa. Allà tot és tele. L’objectiu d’Eufòria no és crear cantants. A mi la tele em fa urticària perquè penso que la funció que té és d’entreteniment, però no ho poden dir… ells venen a fer passar una estona, però ni somniis amb ser cantant, perquè no va d’això. Aquests programes generen tota una sèrie… de moviments, generen diners, generen inquietuds, però s’ha d’anar molt en compte. Moltes de les persones que veuen això són nens, i de vegades els nens es volen exposar sent massa joves a les xarxes socials. Jo soc molt prudent en aquest sentit.

I allò de que “quien canta sus males espanta” és veritat, o no?

Ja t’ho he dit, que a mi cantar em fa feliç. Quan toques la tuba o quan cantes tot tu vibres. I això és superplaent, és una passada. Quan cantes, tu ets l’instrument, i tu vibres. A més, hi ha una frase fantàstica que diu que quan ja no pots expressar les coses en paraules, és quan apareix la música. De vegades hi ha sentiments que no pots expressar i llavors cantes una cançó i de cop ho deixes anar.

Quan faig classes, moltes vegades el primer dia els demano fins a quin punt volen implicar-se. Perquè jo no sóc terapeuta, no sóc psicòloga, però clar, cantem des de l’emoció i ens emocionem. Si tu vols cantar des de la pantallita fria també es pot fer, però si tens ganes, i la majoria sempre volen, cantar és terapèutic.

Cantar o ser cantant, es neix o es fa? Es pot aprendre?

La gent que diu que canta malament… m’encanta. Jo sempre els he dit, vine’m a veure. I després d’un mes ja en parlarem. Tothom pot cantar? Per mi sí. No tothom pot cantar-ho tot. Ainhoa Arteta ha fet uns discos de cant modern, que penses, “dedíquese usted a lo suyo que es maravilloso”. Aquí m’estic ficant en un jardí… Però és igual, ja. La Montserrat Caballé ho va saber fer molt bé, perquè ella va fer el seu paper, i en Freddy Mercuri va fer també el seu paper, i van juntar-se i van fer una cançó. I això és maravillós. El món de la fusió és molt guai. O hi ha Renée Fleming, que era una cantant clàssica, i de cop un dia va tenir ganes de cantar un musical. Què va fer? Estudiar la tècnica de teatre musical i posar-se a fer musicals. Són tècniques diferents i no tothom ho pot cantar tot. Però tothom pot cantar tenint en compte les seves condicions? Sí. Clar, tothom.

Algú que vol cantar i no sap cantar i no vol, i no s’atreveix i tal, què li diries?

Que vingui a l’escola de música i em vingui a veure a mi. És dur. No és gens fàcil de cop agafar un mirall i trobar-te amb tu mateix. Però un cop t’acceptes que els teus ulls són aquests, el teu nas és aquest i la teva veu és aquesta, a partir d’aquí pots fer el que vulguis. Aquesta és la meva feina i per això estic enganxadíssima.

Tornem a Sant Quirze. Quina relació hi ha entre Sant Quirze i la música?

Jo crec que és brutal. Sant Quirze és un paradís creat per la gent. Jo vaig arribar a Sant Quirze l’any 97 i la gent ha creat aquest paradís. Les entitats. Tenim una riquesa cultural, tremenda, gràcies a les entitats i al moviment de la gent. I és una passada. El 2001 vaig començar a la Junta de la Coral i el 2002 ja van venir als Filipins. Aquí vam fer el primer concert amb els Filipins. Amb el Pau Jorquera vam fer un Gloria de Vivaldi amb orquestra i solistes l’any 2003. Al gimnàs municipal, aquell petit que hi ha al costat del Puri. Hi havia poquetes coses i hi havia algunes entitats. Hi havia una entitat que no era entitat que feia teatre. El meu germà també feia teatre. Llavors van començar a créixer primer entitats socials com l’Ateneu del Món i després les altres. El meu objectiu vital és ser a Sant Quirze i fer xarxa. Ja està feta realment. Només cal presentar unes persones amb unes altres. I des de l’Ajuntament també es promouen moltes coses. La mostra d’entitats que ara és el Mostrem, no és només perquè la gent conegui les entitats, perquè a l’hora de la veritat passaran només 100 persones per davant de la paradeta. L’important és qui tens a les paradetes del costat i com et relacions amb aquelles paradetes. Hi ha tota una sèrie de coses que fan que la vida cultural, i ja no només musical, tingui força. Les corals, els geganters que tenen a darrere els grallers, els diables amb la percussió, l’Escola de Música, que ara està com començant una mica de zero, però també hi ha com molts projectes de col·laboració amb entitats i escoles. Per mi aquesta és la riquesa del poble.

Quan parlem a la Federació de les corals, les que sobreviuen, són les que tenen família coral. Família coral vol dir que hi ha la coral, el cor de gent gran, hi ha el cor de cambra, hi ha el cor jove, el cor infantil… I aquí a Sant Quirze, una mica aquesta també és la idea. I de fet, aquesta idea també ve del Pau. En el seu moment va veure que calia una família coral.

Parlem de la Bella Quirze Band. Fa 20 anys! Quina és la seva història?

Doncs la BQB va començar, com et deia, al Turonet, a l’afa de turonet. El director que la va crear va ser l’Oscar Altide, que va estar fins que vaig arribar jo. Primer cantaven música variada, moderna, i després ja es van especialitzar en el gospel. I tenien banda de bateria, baix, guitarra i teclat. Quan jo els he agafat els vaig dir que no entenc un cor gospel si no és que estem cantant des de l’emoció. Llavors la meva feina va de fer cantar des de l’emoció, des del agermanar-nos, ser tots… un. Perquè, els vaig dir, si voleu cantar sense fer això, busqueu un altre cor. No cal que siguis amic de tothom, però sí que hi hagi un respecte, que sàpigues el nom del que hi ha a l’altra punta, vull dir, coses mínimes, no?,

Va començar al Turonet i es van ajuntar amb un altre cor que era de Bellaterra, i per això es diu “Bella” i “Quirze”. Van arribar a ser 60 cantaires, ben bé, un cor tremendo de persones… durant la pandèmia hi va haver una davallada bastant important… la pandèmia ha fet molt mal al món coral. A Catalunya han desaparegut més de 60 corals durant el procés de la pandèmia. Ara estem sobre la quarantena de cantairer, i ens veiem els dimecres, a Can Barra, dues hores, de 20.45 a 22.45. La gent s’apunta, es pot apuntar escrivint un correu a coral@bellaquirzeband.cat o venint un dimecres a Can Barra al Celler i passar el període de prova… abans era com d’un dia. Ara he instaurat el període de prova d’un mes. Per què? Perquè és molt abrumador si no has cantat mai i si tothom se sap la cançó… o tenen un nivell més avançat… tu arribes allà, veus que tothom s’ho sap, tot en anglès, i de cop. Però si fem tres setmanes ja veus una mica per on va tot i això.

Hi ha gent de tota mena, és per qui vulgui cantar des de l’emoció… també és veritat que el gospel europeu blanc no és el gospel americà de les arrels, llavors no entrarem en aquella catarsi que passa en els EUA…

Quins concerts feu?

Enguany com que era l’aniversari, des de la Federació ens van convidar a cantar per les festes de Santa Maria a la plaça de la Catedral a Barcelona, un escenari allà super xulo molt guai, va ser una experiència molt xula, i el 16 de novembre farem el concert del 20è aniversari a l’Auditori de Caixa Sabadell. Fem el concert de festa major, cada any… aquests són com els obligats… i el concert de la Marató que és pels volts de Nadal….

Per acabar, què li aporta a algú, apuntar-se a una Coral?

Una cosa és cantar i l’altra és cantar en grup i cantar en una Coral. Si tu ets músic, hauries de cantar en una Coral sí o sí, encara que siguis violinista. Perquè es canta a veus diferents i amb allò es produeix l’harmonia. És molt diferent cantar per a tu que cantar envoltat d’altres veus i és molt més plaent. Hi ha estudis, mèdics, científics que diuen que els batecs de les persones que canten en Corals s’acaben sincronitzant… és molt fort, eh? Cantar en un cor és molt bèstia, a part d’aquesta cosa de comunitat, de la part social que és prou evident, però que en qualsevol altra entitat trobaries. Cantant, tu t’estàs exposant, des d’un lloc vulnerable, des d’un lloc fràgil… i llavors tothom estem compartint aquest exposar la nostra vulnerabilitat i cada vegada voler-ho fer millor.

- PUBLICITAT -
anun2
anun22
previous arrow
next arrow

3 COMENTARIS

  1. Puc corroborar que la Lourdes és la millor! Porto fent cant amb ella des de gener i, a part d’haver millorat i après moltíssim, he descobert aquest fantàstic món i aquesta fantàstica persona! Lourdes, fas feliç a les persones, mai deixis de fer-ho!

  2. Una gran profesional la Lourdes, no la coneixia pero he coincidit amb ella al final de curs de la Escola de Música i m’ha impactat molt el seu taran na i la seva energia.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- PUBLICITAT -
renting
renting2
- PUBLICITAT -spot_img
ARTICLES RELACIONATS

El més llegit

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies