EL RACÓ LITERARI / CRISTINA GONZÁLEZ
Margaret Atwood. Activisme y defensa dels ideals
“Píndoles de justicia poètica” per Cristina González
[dropcap]M[/dropcap] [dropcap][/dropcap]argaret Atwood és l’autora perfecta per aquesta societat en la qual, la cultura, és una mica d’exhibicionisme i d’oferiment d’un mateix per a l’instint voyeur innat que existeix en l’ésser humà i que, en les últimes dècades, s’explota com mai de manera pública i sense complexos. Ha passat de ser una de les candidates habituals al premi Nobel de Literatura a ser un referent de la cultura pop (sol ser inevitable quan una de les teves obres és convertida en una sèrie d’èxit que ens parla d’una societat distòpica). Aquesta idea, cada dia sembla menys ciència-ficció i més pròxima a la realitat hiperconectada actual. Moltes idees i símbols de la seva narrativa han estat presos pel moviment feminista, cada dia més actiu i reivindicatiu.
Encara que s’ha convertit en una autora “de moda” als seus vuitanta anys, abans ha estat durant dècades reconeguda i una autora de referència tant en poesia com narrativa. La carrera de Margaret Atwood es va enlairar primerencament: en 1960 ja feia lectures dels seus poemes i en 1961 va publicar el seu primer llibre. Ella mateixa admet que, el que ara resulta complex, en els seixanta no era tan inusual “Sí, vaig tenir èxit quan encara estava en la vintena, però no va ser una cosa extraordinària. En aquell moment en l’escena literària del Canadà irrompia bastant gent de la meva edat, el públic volia llegir als joves escriptors. No era inhabitual que succeïssin casos com el meu”. Això mai li va fer perdre la humilitat i l’hàbit del treball dur.
Centrant-nos en el seu vessant com a poeta, els seus poemes són sovint breus, contundents, sense paraules supèrflues, descrivint amb exactitud les escenes que imagina. Encara que a vegades queda una mica ocult, és una autora que inicia la seva carrera literària component poesia per a escriure posteriorment relats i novel·la.
En la seva poesia abunden les referències culturals. Els seus pares en van ser una de clara per a ella: liberals, cultes, enèrgics i amb hàbits poc estesos en la seva època. Uns pares que van tenir una relació bona amb ella i que li van donar una determinació indestructible. També la van conscienciar sobre la necessitat de la conservació i de la unió amb la natura, defensa que es considera avui com a essencial i que ella porta tractant en els seus poemes des de l’inici.
Va ser com despertar-me
després d’haver dormit set anys
i trobar-me amb una cinta tesa,
d’un negre rigorós
podrit per la terra i els torrents
però en canvi la meva pell es va endurir
d’escorça i arrels com a cabells blancs
La meva heretada cara vaig portar amb mi
una aixafada pela d’ou
entre altres deixalles:
el plat de pisa fet miques
en la sendera del bosc, el xal
de l’Índia destrossat, fragments de cartes
i el sol d’aquí m’ha imprès
el seu bàrbar color
En la seva poesia parla d’amor, però també de naturalesa, de mitologia, de foscor i de la llum, tots dos elements necessaris i complementaris. Abunden les referències culturals, literàries, pictòriques de forma implícita i explícita, cosa que s’ajusta perfectament a la manera d’entendre la cultura actualment i que ella sempre ha utilitzat com a signe distintiu. Relaciona la poesia amb la música, parla de l’instintiu i del profund, sense concessions. Com ella diu “això és la poesia: un cable d’alt voltatge. És com si fiquessis una forquilla en un endoll”.
Malgrat la seva complexitat, la poesia d’Atwood és una poesia fàcil i divertida, d’una extrema lucidesa i intel·ligència, a vegades fins i tot violenta (com ho és també la seva narrativa) però habitualment suau. Cerca que s’entengui i sap il·lustrar les seves imatges més enllà de les paraules, de manera breu, gairebé fugaç. La lectura dels seus poemes es fa ràpida, però el record i la reflexió perdura molt més. Així la seva poesia i la seva narrativa tenen la mateixa base, encara que no siguin iguals.
Utilitza versos lliures provant d’esborrar límits, per a tractar l’absència, la melancolia, el pas del temps, la naturalesa… termes més propis d’un format més llarg com és la novel·la. Tota temàtica és legítima si creua la seva imaginació. Tracta temes quotidians i realistes, les qüestions universals …i després és capaç de ser referent de la ciència-ficció contemporània.
Veig ara veig
ara no veig
la terra és una ràfega en els meus ulls
ara sento
el cruixit de la neu
els àngels que escolten sobre mi
cards resplendents d’aiguaneu
acumulada
esperen el moment
d’elevar-me
fins al sol
amb pilars, l’última ciutat
o torres vives
encara sense aixecar
les pedres latents de les quals reposen envoltant
el seu foc sagrat al meu al voltant
(però la terra canvia amb el gebre,
i els que es converteixen
en les veus de pedra de la terra
també canvien i diuen
déu no és
la veu del remolí
en el judici final
tots érem arbres
No hi ha una autora similar a Atwood. Segueix els seus propis ideals i, a vegades, pot resultar polèmica si la trobem parlant sobre els drets humans o la política. És una activista, una dona compromesa amb els valors i ideals, tant des de l’activitat literària com fora d’ella… Sens dubte, llegir-la és transformador i alliberador, però també és com obrir una porta i descobrir una guerra darrere a la qual, una vegada descoberta, no pots obviar més temps.
Cristina González.
