Dissabte,20 abril, 2024
IniciA PORTADA"Matxacolata". Cristina Redondo

“Matxacolata”. Cristina Redondo

CRISTINA REDONDO/ EL RACÓ DEL LECTOR

Matxacolata 

[dropcap]C[/dropcap]

ada matí es prenia una xocolata calenta. No podia amb el seu dia a dia, i el fet de prendre’s una xocolata calenta li feia mirar la vida amb altres perspectives. A més havia llegit que la xocolata era antioxidant i retardava l’envelliment. Encara que la veritat era que la xocolata calenta no li queia gens bé. Des de la seva última ocupació, sofria diverses dolències físiques, sobretot estomacals. Un canvi de treball sobtat l’havia ajudat a millorar algunes de les somatitzacions sofertes, però, el seu cos encara no era de pedra i sempre quedaven seqüeles.

A poc a poc, aquests danys estomacals s’havien convertit en mers danys col·laterals, ja habituals en la seva vida, i que desitjava veure desaparèixer amb el pas del temps. Encara que sovint, cometia l’error d’ignorar-los. Realment necessitava seguir prenent xocolata, perquè era el que més feliç li feia en aquells moments.

Cada matí seguia el seu ritual de desdejuni. Una xocolata negra calenta. Desfeta. Ben espessa. Aromàtica. El seu gran moment del dia. És igual quina fos la llaminadura per mantenir la gana a ratlla de després, aquella xocolata espessa s’havia convertit en el gran ritual del seu dia a dia. La seva necessitat vital per sentir-se despert i viu.

Un matí, mentre es delectava amb el sabor de la xocolata, va començar a sentir en el seu cos un dolor immens. L’estómac li donava puntades de dins a fora. Com a rajos de dolor que l’atacaven de manera intermitent. Un dolor que doblegava el seu cos i que, de tanta intensitat, no li permetia caminar. A cops de dolor, va cridar com va poder a una ambulància.

Mitja hora més tard, després d’analitzar-li tot el cos més de mil vegades, i de treure-li sang i mostres de tot el seu organisme, li dictaminaven sentència medica: no podia seguir prenent xocolata. Si seguia bevent la seva tassa diària de xocolata, moriria en menys de dos mesos, però si, en canvi, s’oblidava de la xocolata per a tota la vida, podria seguir vivint.

La xocolata: aquella substància que tanta felicitat li regalava cada matí, ara s’havia convertit en un verí dolç que podria arribar a matar-ho si ho continuava consumint, i com si fos una broma pesada del destí, una infermera es va passejar davant la seva llitera amb un got calent de xocolata, i l’olor de la xocolata li va propinar encara un dolor més greu, però aquesta vegada a l’ànima.

No podia evitar-ho, havia de triar: o viure en la misèria de no tastar la xocolata o morir pel plaure del delit matiner.

Llavors va decidir beure una última tassa de xocolata en la seva pastisseria preferida. Seria com el seu petit ritual de comiat. El metge no li havia parlat gens sobre prendre una última tassa. Solament li va parlar de “Si segueix vostè prenent xocolata…”. Així que va anar a la seva pastisseria preferida. La millor de la seva ciutat. Tenien dolços de tot tipus. Una decoració exquisida. Un ambient immillorable. Era un lloc d’aquells que no només constitueix un delit per al paladar sinó també per als sentits. Va entrar en la pastisseria, va analitzar les taules lliures i va escollir la que donava al gran finestral al costat del carrer. Havia de gaudir de la seva última xocolata com manava la tradició: perdent-se en les vistes de les musaranyes de l’urbà, observant la gent passar al carrer, d’un costat cap a un altre, en el seu enrenou quotidià.

La cambrera, que era nova i no el coneixia, es va acostar amb una comanda en la seva safata: un te verd matxa recentment fet. Amb una desimboltura veloç li va deixar anar:

– Disculpi, li porto el te verd matxa que ha demanat.

La va mirar als ulls amb cara d’incredulitat, perquè encara no havia demanat la seva última xocolata, i sense que tingués temps a respondre, la cambrera li va deixar la tassa de te verd matxa davant les seves mans, i es va anar a atendre la trucada precipitada d’un altre client.

Va mirar al te verd matxa. No era xocolata. Ni feia olor de xocolata. Però era calent com la xocolata. I tenia escuma. Sempre li havia agradat l’escuma en les begudes calentes. Va acariciar la tassa amb les seves mans. Era agradable sentir la calor del te verd matxa. Gairebé tan agradable com la calor de la xocolata desfeta. Va agafar la tassa i se la va acostar als llavis. Li divertia la sensació de l’escuma fregant la pell dels seus llavis. Va xarrupar per inèrcia, gairebé sense adonar-se. Va assaborir. El gust, encara que estrany, li era plaent. Va tornar a xarrupar. Un benestar de tranquil·litat va inundar la seva ànima. El seu estómac es va calmar amb l’arribada del primer xarrup. Era com si aquell xarrup de te verd matxa apaivagués el seu dolor. Va tancar els ulls i va tornar a xarrupar. Va deixar que el seu esperit volés amb aquell xarrup. Es va relaxar. Se sentia abraçat per la sensació reconfortant d’aquella beguda calenta. Mai abans l’havia provat, però algú alguna vegada li havia comentat que el te verd matxa, com la xocolata, també era antioxidant i antienvelliment.

En obrir els ulls va mirar a la cambrera com anava atrafegada d’un costat cap a un altre. Intentant donar bon servei a tots. Aquella cambrera que sense saber-ho, amb el seu error, li havia salvat la vida. Va deixar la tassa sobre la taula. Mentre continuava assaborint el xarrup en el seu paladar. Va somriure. La decisió estava presa. Va descobrir que la felicitat també era un te verd matxa calent.

Cristina Redondo.

Matchacolate

[dropcap]C[/dropcap]

ada mañana se tomaba un chocolate caliente. No podía con su día a día, y el hecho de tomarse un chocolate caliente le hacia mirar la vida con otras perspectivas. Además había leído que el chocolate era antioxidante y retrasaba el envejecimiento. Aunque lo cierto era que el chocolate caliente no le caía bien. Desde su último empleo, sufría diversas dolencias físicas, sobretodo estomacales. Un cambio de trabajo repentino le había ayudado a mejorar algunas de las somatizaciones sufridas, pero, su cuerpo aún no era de piedra y siempre quedaban secuelas.

Poco a poco, esos daños estomacales se habían convertido en meros daños colaterales, ya habituales en su vida, y que deseaba ver desaparecer con el paso del tiempo. Aunque a menudo, cometía el error de ignorarlos. Realmente necesitaba seguir tomando chocolate, porque era lo que más feliz le hacía en aquellos momentos.

Cada mañana seguía su ritual de desayuno. Un chocolate negro caliente. Deshecho. Bien espeso. Aromático. Su gran momento del día. Da igual cuál fuera la chuchería para mantener el hambre a raya de después, aquel chocolate espeso se había convertido en el gran ritual de su día a día. Su necesidad vital para sentirse despierto y vivo.

Una mañana, mientras se deleitaba con el sabor del chocolate, empezó a sentir en su cuerpo un dolor inmenso. El estomago le daba patadas de dentro a fuera. Como rayos de dolor que lo atacaban de manera intermitente. Un dolor que doblaba su cuerpo y que, de tanta intensidad, no le permitía caminar. A golpes de dolor, llamó como pudo a una ambulancia.

Media hora más tarde, después de analizarle todo el cuerpo más de mil veces, y de sacarle sangre y muestras de todo su organismo, le dictaminaban sentencia medica: no podía seguir tomando chocolate. Si seguía bebiendo su taza diaria de chocolate, moriría en menos de dos meses, pero si, en cambio, se olvidaba del chocolate de por vida, podría seguir viviendo.

El chocolate: aquella sustancia que tanta felicidad le regalaba cada mañana, ahora se había convertido en un veneno dulce que podría llegar a matarlo si lo continuaba consumiendo, y como si fuera una broma pesada del destino, una enfermera se paseó ante su camilla con un vaso caliente de chocolate, y el olor del chocolate le propinó aún un dolor más grave, pero esta vez en el alma.

No podía evitarlo, tenía que elegir: o vivir en la miseria de no probar el chocolate o morir por el placer del deleite matutino.

Entonces decidió beber una última taza de chocolate en su pastelería preferida. Sería como su pequeño ritual de despedida. El médico no le había hablado nada sobre tomar una ultima taza. Solo le habló de “si sigue usted tomando chocolate…”. Así que fue a su pastelería preferida. La mejor de su ciudad. Tenían dulces de todo tipo. Una decoración exquisita. Un ambiente inmejorable.  Era un lugar de aquellos que no sólo constituye un deleite para el paladar sino también para los sentidos. Entró en la pastelería, analizó las mesas libres y escogió la que daba al gran ventanal junto a la calle. Debía gozar de su último chocolate como mandaba la tradición: perdiéndose en las vistas de las musarañas de lo urbano, observando la gente pasar en la calle, de un lado para otro, en su ajetreo cotidiano.

La camarera, que era nueva y no lo conocía, se acercó con un pedido en su bandeja: un té verde matcha recién hecho. Con un desparpajo veloz le soltó:

– Disculpe, le traigo el té verde matcha que ha pedido.

La miró a los ojos con cara de incredulidad, porque aún no había pedido su  ultimo chocolate, y sin que tuviera tiempo a responder, la camarera le dejó la taza de té verde matcha ante sus manos, y se fue a atender la llamada apresurada de otro cliente.

Miró al té verde matcha. No era chocolate. Ni olía a chocolate. Pero era caliente como el chocolate. Y tenía espuma. Siempre le había gustado la espuma en las bebidas calientes. Acarició la taza con sus manos. Era agradable sentir el calor del té verde matcha. Casi tan agradable como el calor del chocolate desecho. Cogió la taza y se la acercó a los labios. Le divertía la sensación de la espuma rozando la piel de sus labios. Sorbió por inercia, casi sin darse cuenta. Saboreó. El gusto, aunque extraño, le era placentero. Volvió a sorber. Un bienestar de tranquilidad inundó su alma. Su estomago se calmó con la llegada del primer sorbo. Era como si aquel sorbo de té verde matcha apaciguara su dolor. Cerró los ojos y volvió a sorber. Dejó que su espíritu volará con aquel sorbo. Se relajó. Se sentía abrazado por la sensación reconfortante de aquella bebida caliente. Nunca antes la había probado, pero alguien alguna vez le había comentado que el té verde matcha, como el chocolate, también era antioxidante y antienvejecimiento.

Al abrir los ojos miró a la camarera como iba apresurada de un lado para otro. Intentando dar buen servicio a todos. Aquella camarera que sin saberlo, con su error, le había salvado la vida. Dejó la taza sobre la mesa. Mientras continuaba saboreando el sorbo en su paladar. Sonrió. La decisión estaba tomada. Descubrió que la felicidad también era un té verde matcha caliente.

Cristina Redondo.

- PUBLICITAT -
anun2
anun22
previous arrow
next arrow

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- PUBLICITAT -
renting
renting2
- PUBLICITAT -spot_img
ARTICLES RELACIONATS

El més llegit

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies