TRIBUNA / PHIL CONNORS.
Més que un club
[dropcap]E[/dropcap]l proper 25 d’octubre es compleixen 52 anys de la publicació en la, llavors moderna i intel·lectual, revista Triunfo de l’article titulat Más Allá del Fútbol Barça! Barça! Barça! *
El signava en Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003), periodista, assagista, novel·lista, pare de la novel·la negra d’aquest país, poeta, gastrònom i per davant de tot culer; i li donava al món del futbol una interpretació gairebé marxista i per tant evidenciava la seva transcendència des del materialisme històric i el materialisme dialèctic.
L’article va sacsejar la societat aportant un punt de vista autocrític sobre el menyspreu que la classe intel·lectual mostrava cap a un esport considerat, com Marx la religió, l’opi del poble; una distracció per no qüestionar el règim ni debatre sobre sociologia d’un país oprimit.
Que el règim franquista obligués a castellanitzar el nom del club canviant Futbol Club Barcelona per Club de Fútbol Barcelona i se li retiressin les quatre barres de l’escut era una clara mostra de que l’afirmació d’en Narcís de Carreras en 1968 de què el Barça és més que un club era quelcom que ja sabien, i temien, al Pardo. El progressisme sumat al catalanisme feia més por que el comunisme i la seva conxorxa jueu maçònica.
El Barça aglutinava classes socials per esdevenir el símbol de Catalunya en una època en què la senyera, el català i el nacionalisme eren poc més que penats; el camp era lloc de trobada del catalanisme, els jugadors eren els nous segadors i les victòries un clam contra l’opressió.
L’equip blanc era llavors, l’equip del règim i guanyar-lo equivalia a donar-li una bufetada al dictador. La rivalitat ha continuat doncs després va passar a ser l’equip del govern representant d’un centralisme aclaparador.
I encara ho és. I quasi 50 anys després, i per influències del Gobierno de España, la senyera va tornar a ser prohibida als camps de futbol, per una suposada i implícita incitació a la insurrecció, el que manifesta, un cop més, que les victòries civils són més inassequibles que les esportives, i que ser català és una condició política més enllà d’un gentilici.
La sortida, amb honors, i llàgrimes, de Leo Messi té molt de materialisme històric i de dialèctic i és una llàstima que en Manuel Vázquez Montalbán no estigui aquí per escriure-la.
Els calés, més aviat sembla que la manca d’ells, no han pogut retenir aquell que sense ser d’aquí ni parlar català, ha estat representant durant anys l’esperança d’un poble que no podent aconseguir cívicament la seva il·lusió, la transmuta en la victòria als camps de gespa i així el poble derrotat és capaç, encara, de seguir guanyant, doncs un gol del Barça és més que un gol.
La sortida de Messi, ha estat molt més que una sortida, i té molt de tragèdia col·lectiva i identitària, especialment en aquests moments de desafecció peninsular.
Messi era un enxaneta gairebé infal·lible. I mentre se’n busca un altre, Ansu és la gran esperança, hem de fer-nos la idea que el castell farà llenya més d’un cop i cal carregar-lo amb il·lusió, carregats de paciència. Tot requereix el seu temps i les presses, ja s’ha demostrat, no són bones companyes de ruta. Que no es guanyi no vol dir que es perdi.
* Aquí podeu llegar l’article original Más Allá del Fútbol Barça! Barça! Barça!
http://www.triunfodigital.com/mostradorn.php?a%F1o=XXIV&num=386&imagen=1&fecha=1969-10-25
