Dissabte,20 abril, 2024
IniciPERFILSMossèn Iñaki Ballbé: "Pretendre ser feliç sense l'autor de la felicitat és...

Mossèn Iñaki Ballbé: “Pretendre ser feliç sense l’autor de la felicitat és molt difícil. Diria que impossible”

Avui és la festa de sant Quirze i santa Julita, els patrons del nostre poble. Per celebrar-ho, hem volgut fer-li una entrevista al mòssen Iñaki Ballbé, que des de fa 5 anys és el rector de la parròquia de sant Quirze. Ens rep en una església presidida per una gran estàtua de sant Quirze i santa Julita, un motllo que va servir per fer l'escultura d'alabastre, als anys 30-40, del retaule de l'església antiga. Li preguntem per aquests màrtirs del segle III, per la vida que van portar i sobre si tenen encara alguna cosa a dir-nos.

JAVI QUINTANO
16/6/2023 | 13:00:32

Avui és la festa dels patrons del poble. Qui són Sant Quirze i Santa Julita?

Santa Julita és la mare de sant Quirze. Era una dona de família benestant i es va fer cristiana… Al final del segle tercer, a l’any dos cents i escaig de la nostra era, és perseguida per l’emperador Dioclecià. Ella va fugint fins que arriba a la ciutat de Tars, on és agafada. Allà l’obligen a renegar de la fe, ella diu que no (també s’ha de dir que hi havia més interessos econòmics que altra cosa, perquè ella de família benestant). Diuen que les seves minyones la van traïr, però segur que no, perquè van tractar amb molta cura les seves despulles, i els hi van donar digna sepultura. En tot cas, santa Julita és detinguda i portada davant del tribú, per jutjar-la.

El tribú fa carantonyes al nen. El nen tindria dos anyets i mig, tres. I se’l guanya… en aquella època no hi havia “xuxes”, hi havia raïm, o el què fos… El tribú té el nen agafat al braç, i el nen plora perquè vol estar amb la mare. I el tribú, tip que el nen no s’està quiet, l’agafa i el tira a terra. Amb la mala fortuna que es desnuca amb l’escala i mor. Un cop el nen mor, en mig d’aquell judici que santa Julita sap que acabarà amb la seva mort, dins de la gran pena, ella queda molt tranquil·la. Tranquil·la en el sentit que sap que ja la poden matar tranquil·lament, que no haurà de patir pel nen. El seu és el típic martiri que ella no acaba mai de morir. Fins que la van decapitar i la tiren a la fossa comú. Llavors, a la nit, les minyones, un grup de gent, rescaten els cossos, i els hi donen cristiana sepultura.

I molt aviat va començar a haver-hi miracles [favors extraordinaris per intercessió seva]. I eren miracles sobretot de paràlisis. El nen, en quedar desnucat, va quedar paralitzat. Llavors, els miracles que van anar fent santa Julita i sant Quirze, sobretot de paralítics, paràlisis i altres coses, i de seguida es va estendre la seva devoció.

Una persona que no cregui, com entén, com pot entendre això del martiri? És una llegenda? és real? Com s’entén?

Que hi ha martiri, això és real. Tant fa 19 segles com ara. Amb la mentalitat actual no s’entén el martiri, o sigui, deixar-se matar per no repudiar de Crist… Jo crec que no es pot entendre aquesta mentalitat.

Però encara està passant, de fet, en alguns països.

El papa Francesc ha dit que no hi ha hagut mai tant martiris com ara: n’hi ha més ara que primers segles. S’està superant. I ho veiem, sobretot a tota la part d’Àfrica. A Nigeria, ara fa pocs dies van assassinar un capellà a trets… portava quatre anys ordenat… i els cristians que no sabem… en tota la part d’Àfrica, i ja no diguem de tota la zona de Paquistan, la Índia… a l’Índia estan cremant esglésies.

És curiós aquests contrastos: hi ha gent que creu molt i gent que no creu res… A Occident en principi sembla que no hi ha molts creients… o sí hi ha creients?


A veure… Jo penso… que ningú pot viure sense creure en alguna cosa. Perquè per construir la vida necessites uns bons fonaments. Els cristians tenim la sort que hem acceptat, pel do de la fe, la fe amb Crist crida i això ens dona uns fonaments de vida… certs… i veritables. Ara, aquí està molt de moda, tota mena de recórrer al ioga, de buscar la pau interior, etc. És una manera de creència, també: buscar aquest equilibri existencial…que no es troba, perquè… l’únic que ens dóna a la vida és Déu. Llavors, aquesta vida transcendental no hi és, però si hi és… T’explicaré: aquell que es declara ateu, o agnòstic, aquella és la seva religió. Recolza la seva existència amb un ateísme o amb un agnosticisme. Aquest seria el seu vincle existencial vers alguna cosa que creu fermament tot i que està fora de tota lògica, de sentit comú, no creure en un creador.

Jo puc acceptar que no sentis a Crist com a Déu redemptor, però no creure en un Déu creador és sorprenent. Pensar que això, tota la creació, ha vingut del no-res, de l’atzar, que no sabem ni què és, i que es pugui realitzar tota la bellesa que tenim i veiem, inclús la nostra persona. Per tant, és sorprenent. Jo crec que, en el fons, un no pot creure això. És impossible. Si hi ha una cosa, és que hi ha un autor que l’ha fet. Qualsevol cosa.

Ara fa uns dies vaig veure unes fotos de Sant Quirze dels anys 50 on semblava que hi havia molta creença. Què és el que ha portat a la gent a no creure? Què ha passat?

No només hi ha un factor, són molts factors. Alguns què dirien? Doncs que, abans, socialment estava ben vist ser catòlic i tota la societat girava al voltant dels fets religiosos, etc. L’educació estava en mans, en un gran percentatge, de les escoles religioses. Els religiosos tenien l’educació en tots els nivells. Aquí podria explicar-te experiències que he après dels meus pares. Els meus pares són uns catòlics convençuts. Quan es van casar, van dir que mai portarien els fills a un col·legi religiós, quan ells hi havien estudiat… No ens han deixat cap mena de testimoni al respecte, de perquè van prendre aquella decisió, però hi ha pinzellades de la vida. La mare m’explicava coses del col·legi de monges. Per exemple, les nenes pobres portaven una altra bata i menjaven un altre menjar. Són coses que suposo que, depenent de l’educació que tens a casa, et xoca molt. Podries preguntar-te: “Què és el que no han entès de l’Evangeli, aquesta gent”. Hi va haver escoles que van començar sent per nenes pobres i van acabar sent per nenes riques. La meva mare em va explicar que tenia una companya de classe que estimava molt i un bon dia li van separar a aquella companya, perquè els pares s’havien divorciat i per tant, ella era una filla dolenta. I ara que he estat vuit anys als pobles te n’adones d’algunes coses que escandalitzen. Això són elements que han estat allà.

Llavors l’Església, o més aviat, hi ha persones de l’Església que han fotut molt la pota. A Palau Tordera hi ha guardat a l’arxiu parroquial la llista dels que anaven a missa. Per tant, era fàcil saber qui no hi anava. Qui anava el dia de Pasqua, qui no. Una persona des del cor ho apuntava. És una dada curiosa i original.

No podem generalitzar, però en els llocs, crec jo, on l’Església Catòlica ho ha tingut com “fàcil” és on ara hi ha un “secarral” de fe tremenda. I per fàcil vull dir, que, per exemple, en aquells llocs hi han tingut sempre el poder terrenal molt al seu favor.

Aquí vam tenir una guerra civil que té un origen de persecució religiosa. Sempre m’he preguntat: i per què? La persecució a casa nostra va ser de matar capellans, perseguir els catòlics, matar les religioses, cremar les esglésies… I et preguntes: què ha passat aquí? Alguna cosa passa. És veritat que és una guerra civil. El meu pare, que la va viure, només recordo una cosa que ell deia: la guerra civil és el pitjor que pot passar, perquè és matar-se entre germans i tot s’hi val. Quan t’has enfadat amb el veí del costat perquè t’ha menjat un pam de terra cap problema, aquesta nit el mato i s’ha acabat. La guerra civil és això. És famílies contra famílies. L’església va patir molt i jo crec que hi havia l’esperança que el martiri donaria molts més fruits…

Però després tenim un Concili Vaticà II on l’aplicació d’aquest Concili per part molta gent de l’Església és molt mal aplicat. Molts deixen els hàbits, la vida de pietat i se’n van a l’altre extrem. Això trenca. La gent ha vist avui blanc i demà negre i mig. I això fa un daltabaix brutal. Això també arriba a les escoles, i a la formació dels joves.

O sigui, per entendre’ns: es va passar de viure, abans del Concili, una fe en alguns casos poc evangèlica a tenir –després del Concili, i justament per aplicar-lo- un altre extrem que potser tampoc ho era, d’evangèlic.

A veure, ja et dic que son moltes les causes. Una d’elles… bé, dos segles enrere, hi ha tota una escola bíblica, que comença a Europa, que son, per citar noms, l’escola de Harnack, Bultmann, etc. que agafen les escriptures i comencen a triar: “això és el Crist de la fe, això és el Crist històric”… i llavors fan a Jesucrist esquisofrènic, incomprensible, i diuen: “això ho va dir Crist i això no”, comencen a estripar les planes de l’Evangeli. Tot això es va inoculant a les facultats de Teologia. En uns llocs més que en altres. També hi entra la corrent marxista, que prometen el paradís de la Terra. Llavors, quan Joan XXIII convoca un Concili no és per treure “les puntetes i els roquets”, coses superficials, no! Ell sap dels problemes que hi ha a l’Església. Sap de les facultats de Teologia que estan afectades pel protestantisme. S’ha col·lat el marxisme en els seminaris i les facultats de Teologia. Per tant, s’ ha de posar fre a tot això, i tornar a les arrels evangèliques. Els documents que produeix el Concili, son extraordinaris, brutals. I, malauradament, a l’hora d’aplicar-ho, alguna part de l’Església no ho va fer… Hi va haver molts eclesiàstics que van tirar pel dret, saltant-se tota la normativa establerta pel Concili. Enganyant a la gent, dient coses que el Concili no ho ha dit mai. I suposo que… què estem vivint ara? Els fruits d’aquesta infidelitat. Consentida o no consentida, que sí que és permesa per Déu, evidentment… i d’això sortiran fruits, evidentment.

A part de tot això, suma-hi tot el tema dels abusos, que comencen a explotar a partir del 2000. Més o menys aproximadament, si no recordo malament. I això ja… Jo no dic que mati, però això ha posat en solfa tota l’Església… El què passa és que, malauradament, tenim el mal acostum de no anar a l’arrel dels problemes. El problema no és el celibat, sinó la mala formació moral del personal. Llavors, malauradament, quan Joan Pau II va dir que hi havia estructures de pecat social, també aquestes estructures van insertar en alguns llocs d’Església. Ara tenim un cas a Bolívia on tot un convent estava estructurat, per pederastes. I a més, s’ha descobert no tant per les víctimes, que mai van ser escoltades, sinó perquè un d’ells guardava els arxius. I ara han enviat una persona a fer tota la investigació i a prendre cartes en l’assumpte. I això continuarà molt més. Com deia Benet XVI, només que hi hagués hagut una víctima per part d’un clergue ja és gravíssim.

Hem anat d’un lloc a un altre, però totes aquestes preguntes els hi faig per preguntar-li si Sant Quirze i Santa Julita tenen alguna cosa a dir avui a la nostra societat, 18 segles després. L’Evangeli té alguna cosa a dir, avui? Jesucrist té alguna cosa a dir, avui?

Home, com a Déu ho té a dir tot.

Però en el dia a dia de la gent? Algú que no creu en res li aporta alguna cosa?

Tota persona humana, tota, sense excepció necessita estimar i ser estimada. Tots. Fins i tot Hitler volia ser estimat i estimar. Tots. I això d’on ve? És un conjunt de neuronal? No. És d’una ànima creada a imatge i semblança de Déu. Això ho tenim tots a dintre.

Ara, en aquest camí de buscar l’amor (tothom vol ser estimat, respectat, no enganyat, ni abusat), per la nostra pròpia naturalesa, ferida, no podem fer-ho sols. Per això Déu es fa home i ens dona tots els mitjans, a través de la gràcia. I això és la redempció. I tenim els sacraments, l’eucaristia, la confessió, perquè ho necessitem tots.

És a dir, tant té que dir Nostre Senyor avui que fa 2.000 anys, que com fa 40. Estem al segle XXI, però tira enrere. El poble jueu és ajudat per Déu constantment, malgrat les seves infidelitats. Quan nosaltres tornem a mirar Déu, tornarem a ser feliços.

Pot ser que un cop hem avançat amb la ciència, Déu ja no tingui res a dir? Ja no sigui necessari?

Fa temps que no té res a dir. Si hem de posar autors o dates, existeix la data en què “Déu ha mort”. Avui ningú es planteja Déu, ni pren decisions de cara a Déu. Ja no es mira la valoració moral o ètica d’una acció. Tothom sap que robar està malament, que matar està malament, que abusar està malament. Però sembla que ara si no robes és que ets tonto. S’ha perdut la honestedat que tenien els nostres avis. A casa s’explicava. Abans es feia un negoci, un tracte de llarg termini, simplement donant la mà. Ara no. Era gent molt noble.

També hem creat una societat molt acelerada. No deixem espai perquè la gent es pari a pensar i a resar. Sobretot resar, que resar és parlar amb Déu: “papà”. Però la gent necessita d’això. Llavors busca altres alternatives.

Hi ha gent que està tornant a l’església? Vostè creu que hi ha canvis?

A veure. Jo de casos que “han tornat”, dit així, et diria que no n’he tingut cap. Però sí que n’he tingut. Gent gran, que s’estava apropant a la mort i que llavors recorda la formació que va rebre el seu dia… L’Esperit Sant té molts camins. A vegades els hi fa veure. Ara penso en un senyor concret. Jo anava a portar, a la seva dona, la comunió cada setmana. Aquest senyor estava al costat i en les cerimònies ni es persignava. Era un “rebotat” total. Tenia els seus motius. Mai podem jutjar. Però quan va morir la dona, al cap d’una setmana em va trucar, que l’anés a veure. I quan el vaig anar a veure em va dir: “mossèn, jo no trigaré massa a deixar aquest món. Jo vull fer-ho bé”. Es va confessar i a partir d’aquí tota la pietat que havia tingut la seva dona, que era de rosari diari, comunió setmanal, confessió freqüent, etc. ell la va adoptar. Recordo la confessió, que la vam fer al jardí de casa seva, de la qual no puc dir res, i es va anar a preparant per la trobada amb el Senyor. Podriem dir que és un home que ha tornat. Potser sí.

Però sí que puc explicar coses… Com jo he estat com a rector a pobles, i pobles petits, com Sant Esteve… que molts pagesos van fer fortuna venent finques…hi havia l’hereu, la pubilla, i aquí no es repartia res a ningú… i el diumenge tots a missa, i a combregar. I els germans no es parlaven. Tot això fa molt mal. Molt mal. Jo penso que hi ha molta gent que està molt ferida (d’una certa edat, els altres ja no).

Llavors, gent que busca, i que em ve i em diu “parli’m de Crist”, n’hi ha. Per exemple ara ha passat amb un nano de 18 anys que no està batejat, però vol conèixer a Crist.

Què busquen? Què troben a faltar a la seva vida?

Bé… Tenen un buit a dintre. És ben bé allò que deia Sant Pau: “La nostra ànima crida Papà”. Jo només hi veig aquesta raó. Ells saben que hi ha un Déu i els sona, perquè ho han llegit o ho han vist… i saben que té un rostre, que és Crist. I vénen a conèixer a Crist. I alguns, gràcies a Déu, continuen fent passos de creixement. Altres no. Però no perquè… Jo penso que a vegades uns marxen o s’allunyen perquè no es troben ben acollits a casa, a l’església. Tots anem a la nostra. És complicat. Estic segur que si preguntessis a la gent de la parròquia si coneixen el que se senta al banc de darrere i no es coneixen. Això és una assignatura que tenim pendent. Crec jo.

Perquè si Déu existeix i Déu és Déu, a mi en què m’afecta? M’afecta en alguna cosa?

Déu no ha creat el món perquè sí, l’ha creat per nosaltres. I a més, si contemplem el món, és impressionant. El reis del món som nosaltres, les persones humanes. L’altre dia em deia “menys mal que les formigues no són intel·ligents perquè jo no hi hauria éssers humans a la terra”. Qui diu les formigues, diu les abelles. Totes porten com un microxip, que fan la seva feina i no són intel·ligents perquè si no, haurien acabat amb nosaltres. Déu, en la seva infinita saviesa, que jo no la puc entendre… perquè jo m’hauria evitat tots aquests problemes… Per què he de crear un món on la criatura… A diferència dels animals ens ha donat una llibertat. Amb aquesta llibertat jo puc decidir si estimar Déu o no estimar-lo. Ell se la juga. Sant Tomàs deia que Déu s’ha posat només un límit a la seva omnipotència, que és la nostra llibertat, que de vegades és una llibertat relativa, la nostra, al cap i a la fi.
A mi Déu em compromet. És com el pare i la mare. En què et comprometen? En un mínim, suposo. I si a més has tingut sort i el pare i la mare són una meravella crec que et comprometen molt més. Doncs de manera superlativa, amb Déu.

Sí, però… un pot dir… Déu existeix, ok, però està lluny… i a última hora, ja està tot creat i jo faig la meva. En què m’hauria de canviar la vida? El missatge del que està bé i del que està malament, té a veure amb Déu?

Totalment. Per què? Perquè Déu ens ha escrit, en la nostra naturalesa, la seva llei divina. Jesús diu que no ha vingut a abolir la llei, sinó a portar-li plenitud. I dona plenitud a la llei. Què distingeix un cristià o fe cristiana de totes les altres religions? Només una cosa. Que és el perdó. És tan important el perdó, que per Jesucrist, que és Déu, és més important que es reconciliïs amb el germà, que que li presentis ofrena a Déu. “Si quan vas a presentar la teva ofrena a l’altar i quan hi estàs anant te n’adones que tens una cosa pendent amb el teu germà, deixa l’ofrena i ves a reconciliar-te amb el germà”. I Déu, que se’ns ha revelat, ens ha dit que als enemics hem d’estimar-los i encomanar-los. Aquest és el moll del Crist.

Llavors ens implica perquè s’ha revelat i ens ha dit com som i hem de ser.

Exacte. Jo no tinc per què estimar i menys resar per aquell que “és dolent”, perquè ha matat la meva dona, per exemple, o violat les meves filles. En canvi, el Senyor m’ho diu: perdona’l. I per què? Perquè ho ha fet ell.

Canviem de terç. Vostè sempre havia volgut ser mossèn? Què li porta a fer-se mossèn a una persona? Torno a l’inici, a sant Quirze i santa Julita… entenc que en el cas d’un que es fa mossèn hi ha un nivell de creença que deu ser molt potent…Què li porta a una persona a dir…

Em fa il·lusió que em relacionis amb sant Quirze i santa Julita. Sant Quirze, bé, no tenia ús de raó… Santa Julita va acceptar la fe en Crist, com a Déu fet home, i va ser capaç de ser martiritzada per aquesta fe. Llavors, com la va rebre, com la vivia, etc. tot això queda dins del seu cor, però la va viure amb fidelitat fins l’ultim minut.

Jo m’havia plantejat ser mossèn? Mai. Mai. I jo penso que la llavor és posada per l’Esperit Sant l’any 93, en Jornada Mundial de la Juventut organitzada per Joan Pau II a Denver, als Estats Units. Jo, tornant de Denver, l’únic que tenia clar era: o caixa o faixa. Si ets catòlic, sigues un bon catòlic: resa, dóna exemple, viu la teva vida, però tingues una vida cristiana, tingues vida de pietat, direcció espiritual, etc. Perquè, primer, mai he dubtat de la creència en Déu ni en Crist redemptor, m’he fiat. Mai ho he dubtat. Però en cap moment m’imaginava que aquella llavor posada als Estats Units -imagina’t, vaig fer quilòmetres, eh?0- comencés a créixer en la meva ànima al voltant dels Nadal. Això va ser un agost de l’any 93 i aquell Nadal del 93-94, perdona que robi unes paraules de Sant Agustí, però “El meu cor buscava alguna cosa, i no trobava quietud ni pau fora de la son”.

Llavors, mica a mica, acompanyat per un director espiritual vaig començar a treballar… I em vaig espantar. Em va plantejar la vocació al sacerdoci. No m’ho creia. Mai se m’havia passat pel cap. I va ser motiu de la meva pregària, de la meva meditació. Hi va haver-hi fets extraordinaris? No, ni un. Guinyos o carícies del Senyor? Sí. Unes quantes. I llavors, al gener, concretament al 31 de gener, em va semblar veure clar que el Senyor em cridava al ministeri sacerdotal, amb la qual cosa vaig començar tota l’etapa de la formació. Vaig anar a Barcelona, a parlar amb el cardenal Ricard Maria Carles, en aquell moment. Vaig entrar al seminari i vaig acabar de fer els tres anys que em quedaven i vaig ser ordenat a l’any 2000.

A l’any 2000? Quants anys tenia l’any 2000? Fa 23 anys.

Tenia 35 anys

Què li aporta, Crist? Com li canvia la vida?

És com si li preguntessis a un casat. Has triat aquesta noia tan maca, tan bonica, de tots els milions que hi ha al món, has triat aquesta, o ella a tu. Però bé, què t’aporta aquesta noia? En el dia a dia, què fa, de tu? Suposo que aquella persona et dirà que et fa molt feliç. Molta felicitat. El saber que està “para lo bueno y lo malo”… Jo quan caso algú és quan més fe em dona, a mi, els esposos. Primer, perquè veus la creença que existeix un amor etern que ha fet, la mà divina, que es retrobessin aquelles dues persones. I te n’adones d’allò que deia el Pascal: “el corazón tiene razones que la razón jamás entenderá”. És ben bé l’amor. Aquest risc. Com és possible que aquesta noia tan maca, tan llesta s’hagi enamorat d’aquest pelandrusco?

Bé, però quina diferència hi ha entre algú que té Crist a la seva vida i algú que no el té?

A veure, això per mi és com un llum encès o una llum apagat. És que és ben bé així. A mi, les coses bones d’un dia, meravelloses, em porten a donar gràcies a Déu. Les coses no tan bones, a dir “Déu sap més”: allò que em fa mal, o aquell disgust que he pogut tenir o que no tenia planificat i ara m’ho han canviat… Llavors, en perspectiva, dius “carai, ara entenc per què vas permetre això o el per què de tot allò”. Tinc la meva absoluta confiança en Déu.

Ara, això també m’obliga cada dia, i procuro fer-ho cada dia, abans de retirar-me, donar gràcies al Senyor, concretar una acció de millora. Ser molt agraït, molt agraït. Una frase que ens deia a casa el meu pare era: sigueu agraïts, perquè és de ben parits. I és veritat. I s’ha de ser molt agraït. Que plou, gràcies perquè plou. Que fa sol, gràcies perquè fa sol.

Jo crec que un catòlic, aquí a casa nostra, que es queixa “fa calor, tinc fred, tinc set”… no tenim dret a queixar-nos, tenim aigua a la nevera i podem anar-hi quan volem. Això només ho podem fer el 20% de la gent de la Terra… Clar, dir que no hi ha Déu, com diuen alguns, que “això és com una loteria i de totes les possibilitats ha sortit tot això”, crec que del 95% de la humanitat no jugaria a aquesta loteria. És veritat. Hi ha gent molt desgraciada. No pensis en els nens d’Àfrica. Pensa en la vida propera. Tres cases més avall: aquell que té la dona malalta o s’ha quedat sense feina o no pot pagar el lloguer i el fotran fora al carrer. És millor que no hagués trobat aquesta loteria, només perquè visquin bé uns afortunats…

Què fa avui en dia l’Església més institucional o la parròquia de Sant Quirze per seguir l’exemple de Crist? Quines coses es fan? Quines activitats hi ha?

Sobretot l’atenció a la gent. Direccions espirituals, confessions, formació… i més en un moment com ara. Una de les coses que constato és una gran ignorància… A vegades hi ha gent que es creu més un Codi da Vinci que l’Evangeli, perquè ni se l’ha llegit, l’Evangeli. A vegades, molts que ens diem cristians no hem llegit l’Evangeli. O sabem unes quantes frases fetes, que s’han fet populars. Però l’Evangeli és un tot. No és un “m’agafo, això, que em convé”. Hi ha molt desconeixement de Jesucrist. I no se sap resar, ja no es resa en família… I les famílies tenen bastants mals de cap. Sobretot, quan els fills estàn adolescents. La nostra tasca és acompanyar els matrimonis, animar-los.

Però pretendre ser feliç sense l’autor de la felicitat és molt difícil. Diria que impossible. Felicitat veritable, eh? Que és espiritual, no és material. No hi ha cosa més bonica que sentir-se estimat fins l’últim minut de la teva vida i això és un treball de tota la vida, no?

- PUBLICITAT -
anun2
anun22
previous arrow
next arrow

2 COMENTARIS

  1. Mossèn Iñaqui és un Mossèn extraodinari. Senpre s’interessa per tot i tothom!
    Sap acompanyar i tractar a la gent gran! Sobretot a les persones grans
    Tenim un gran Mossèn, que ja ens tocava!!!

  2. Una entrevista molt enriquidora, no hi falta res: repàs històric, llum sobre les ombres de la nostra Església, recull d’històries entranyables i una calidesa humana de bon pastor. Tant de bo més veïns de Sant Quirze aprofitin aquest mossèn, quines bones confessions i consells, segur!. Gràcies, mossèn Iñaki!

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- PUBLICITAT -
renting
renting2
- PUBLICITAT -spot_img
ARTICLES RELACIONATS

El més llegit

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies