CRISTINA GONZÁLEZ / EL RACÓ LITERARI
Neruda. L’identitat del autor en l’obra
Si alguna cosa ens defineix, des de l’inici és el nostre nom. Potser és una de les poques coses que indefectiblement ens són exclusives i ens acompanyen durant tot el trajecte vital. A la pregunta de ¿Qui ets?, habitualment les primeres paraules van acompanyades pel nostre nom. També la nostra experiència i els coneixements vénen associats a la nostra única i personal visió i judici. Els fets viscuts són vistos de diferent manera per cada un dels testimonis així que, conscientment o inconscientment, tot el que expressem i els escrits que realitzem també, van lligats d’una forma o una altra als qui som.
Pablo Neruda és un dels poetes que més clarament va destacar això al llarg de tota la seva carrera. El seu nom com el coneixem avui dia, apareix després d’una intensa cerca. És l’apropiació conscient i meditada de qui buscava ser i de les idees amb les quals se sentia identificat. La seva poesia és també un reflex seu, per la qual cosa més que definir la seva obra, és la seva obra qui sempre li va definir a ell.
Vull que sàpigues una cosa.
Tu saps com és això:
si miro la lluna de cristall, la branca vermella
de la lenta tardor en la meva finestra,
si toco al costat del foc la impalpable cendra
o l’arrugat cos de la llenya,
tot em porta a tu, com si tot el que existeix,
aromes, llum, metalls, anessin petits vaixells que naveguen
cap a les illes teves que m’esperen.
Ara bé, si a poc a poc deixes d’estimar-me
deixaré d’estimar-te a poc a poc.
Si de sobte m’oblides, ja no em busquis,
que ja t’hauré oblidat.
Si consideres llarg i boig
el vent de banderes que passa per la meva vida
i et decideixes a deixar-me a la riba
del cor en el qual tinc arrels,
pensa que en aquest dia,
a aquesta hora aixecaré els braços
i sortiran les meves arrels a buscar una altra terra.
Neruda va ser un poeta molt prolífic, amb una carrera dilatada. Així doncs, la seva manera d’escriure, de sentir i mostrar van anar evolucionant a través de les seves múltiples obres poètiques i això ens permet descobrir moltes facetes de la seva persona. És un regal immens per part d’un autor: fer-nos partícips de les seves motivacions, dels seus canvis personals, de les seves inquietuds i fluctuacions.
La literatura, l’escriptura i la poesia, dins d’això, són un catalitzador entre la realitat i l’autor. Són una forma natural de filtrar i analitzar, d’arribar a ser conscient de com entenem la realitat, de jutjar de manera pausada i, en molts casos, més compassiva que l’opinió immediata la societat i el que succeeix en ella. Ens succeeix sovint: les experiències en un primer moment ens poden colpejar i fer-nos sentir atordits. Racionalitzar-ho i explicar-ho a través de l’escriptura ens ajuda a comprendre’ns.
És el matí ple de tempestat
en el cor de l’estiu.
Com a mocadors blancs d’adéu viatgen els núvols,
el vent les sacseja amb les seves viatgeres mans.
Innombrable cor del vent
bategant sobre el nostre silenci enamorat.
Brunzint entre els arbres, orquestral i diví,
com una llengua plena de guerres i de cants.
Vent que porta en ràpid robatori la fullaraca
i desvia les fletxes bategants dels ocells.
Vent que la derroca en ona sense escuma
i substància sense pes, i focs inclinats.
Es trenca i se submergeix el seu volum de petons
combatut a la porta del vent de l’estiu.
És una de les cerques més importants per al poeta: trobar la manera pròpia d’expressar-se, aconseguir transmetre el seu punt de vista i també la seva essència en la realitat o l’aproximació a aquesta que decideixi fer. Quan aquesta cerca ha estat realitzada amb suficient profunditat, els versos emanen la personalitat i la forma personal d’entendre de l’autor i és fàcil reconèixer això a través dels poemes. No tots els poemes són per a tots els autors. És a dir, no tots els poetes poden tractar totes les realitats o utilitzar els mateixos recursos.
En el procés de creació hi ha molts elements que l’autor no decideix, que sorgeixen de manera innata. És la sensació que tenen els artistes quan expressen que les seves obres tenen vida i poder de decisió fora d’ells. No és exactament així sinó que és difícil trair-se a un mateix i el coneixement inconscient a vegades corregeix les intencions inicials del poeta. És possible fingir un sentiment, “mentir” en una consideració, però quan s’intenta fragmentar així i separar obra i identitat, sovint alguna cosa ens “falla”, no queda creïble, es nota forçada l’escriptura amb uns objectius concrets.
Com Neruda, els poetes actuals continuem trencant-nos i recomponent-nos contínuament amb el que ens succeeix. L’escriptura és testimoni d’això i ens ajuda a afrontar els processos vitals quan l’obra conté part de la nostra essència. A vegades intentem anar més enllà fent preguntes a la nostra poesia, per a trobar les respostes que nosaltres mateixos hem donat. La poesia es transforma així en un mitjà de preguntar-se i respondre’s a un mateix, d’identificar-se i crear alguna cosa “nostra” i, al mateix temps, compartit amb els altres.
Cristina González.
