Inici » a-ultimesnoticies » Ni junts ni separats: és un impossible, que només vol una part. Opinió del lector
Fotografia de @josecoderch

Ni junts ni separats: és un impossible, que només vol una part. Opinió del lector

OPINIÓ DEL LECTOR. Diferents partits i entitats de l’independentisme criden a la unitat per poder aconseguir la República.

Però no hi ha prou amb la unitat —hi ha moments que ha semblat ho estaven—, això no és suficient per arribar a establir la República.

Els moviments polítics que han triomfat en diferents països, en èpoques passades o recents, ho han aconseguit no únicament per la unitat dels seus participants, sinó sobretot per l’oportunitat de la seva reivindicació. Una oportunitat definida sobretot per l’entorn “el momentun” històric en què es produïa.

En la majoria de casos, els moviments independentistes no eren unitaris i es donaven diferencies i fins i tot traïcions i lluites entre ells. Els exemples són molts: Sud-àfrica, Egipte, L’Índia, El Congo, altres amb lluites armades posteriors entre els diferents grups independentistes, alguns encara no resolts.

Malgrat no estar units, arriben a la independència. L’entorn ho permetia.

Però quin és l’entorn al segle XXI? Els Estats Units d’Amèrica (EUA) encara mantenen en els Estats del Sud, les Festes anyals del Recreacionisme de la Guerra de Secessió, amb vestimentes d’èpoques, desfilades, salves de canyons i simulacres de batalles, però tothom sap que és impossible tornar enrere i no hi ha cap partit que ho plantegi.

A la Unió Europea (UE), inicialment formades per països independents i en èpoques passades enfrontats militarment (Alemanya-França-Itàlia), construeixen la seva unitat després de conflictes civils amb guerres i per això en el segle XIX i XX, adopten formes d’unitat entre els diferents territoris que componen els actuals Estats, que no volen trencar.

Cert que hi ha un sentiment independentista que voldria tornar enrere, però és totalment minoritari. França amb diferents territoris abans independents, Bretanya, Occitània, Normands, altres, Itàlia el mateix: Florència, Roma, Nàpols, Venècia, i semblant en Alemanya Baviera, altres, Bèlgica tots ells mantenen un únic estat i no hi ha cap interès entre els seus ciutadans de retornar a situacions anteriors.

Les recents eleccions a Baviera, amb un partit independentista que va voler promoure un referèndum, prohibit però que van acatar la sentència del seu Tribunal Constitucional, no va arribar al 3% són una clara demostració que ara “no toca”. I això que tenen al Josep Guardiola al Bayern a Munic.

En aquest “momentum” històric nostre, una part dels catalans, sense voler mirar el seu entorn i sobre la base d’antigues i parcials interpretacions de la història, plantegen separar-se i formar un nou país, deixem a banda el debat de si han estat o no mai independents. Es pretén que la internalització del conflicte obligui a donar la independència a Catalunya, malgrat que saben que Europa no ho vol. Ja hi ha prou amb el Brexit.

Que fem els catalans per països que encara lluiten per la seva independència com colonitzats? : Sàhara, Palestina, kurds, ronyhgas, minories txetxenes, iogures, i una llarga llista. No fem res, siguem sincers. Sabem que la solució als seus problemes només arribarà quan el seu entorn i protagonistes ho acorden.

Quan lluitàvem per la democràcia, contra Franco i cridàvem: LLIBERTAT, AMNISTIA I ESTATUT D’AUTONOMIA, el moviment obrer a Catalunya no donava cap suport a una República ni a la independència. Ara tampoc.

Al País basc, els anteriors lehendakaris Garaikoetxea, després Ibarretxe, van fer altres desafiaments a les lleis, però van acabar la seva carrera política per no oferir solucions realistes. Després els bascos van acceptar la condemna d’Arnaldo Otegi, per la seva desobediència judicial i la seva presó durant 8 anys, com el preu de tots els errors de l’esquerra abertzale en la fractura dels bascos.

Un partit, el PNB, va saber canviar el seu suport a la impossible independència per acords que permeten el millor pels bascos. Els bascos, ho van dir clar els darrers dies: referèndum pel dret a decidir: 13%. El que ara és majoritari és un desplegament de l’Estatut de Gernika de 1979, ho diu el seu lehendakari Urkullu.

Qui podria fer un nou posicionament com aquest en Catalunya es ERC, però mantenen la República, encara saben que ni junts ni separats arribaran. La seva lluita contra la resta de partits per la seva hegemonia, els hi fa impossible plantejar una sortida realista. És una llàstima, que moltes persones amb capacitat d’anàlisis històrica i polític, no retirin als actuals trabucaires: Rufian, Joan Tardà, Ernest Maragall, Comin i altres, ocupant el seu espai amb un canvi per arribar a acords entre catalans.

Ara a esperar el “momentum” de la sentència de l’1-O i utilitzar els sentiments de les persones per Nadal en relació als presos, però encara desitgem la seva més propera llibertat, no ens sentim responsables dels seus errors, que no accepten. Quin tribunal pot absoldre als que han desobeït les lleis i continuen pensant que ho tornarien a fer? La imposició de les consignes Referèndum o Referèndum, República o República, la utilització de la Generalitat i del Parlament, sembla que no van existir.

El camí i les tàctiques que marquen els CDR, Arran no té cap possibilitat de triomfar i només es produirà més sofriment, més fractura social i danys econòmics per Catalunya.

@josecoderch

2018-12-05

Deixa un comentari

El seu email no será publicat.Camps obligatoris marcats *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies

Diari Sant Quirze

↑ Grab this Headline Animator