Entrevista de JOAN GABARRÓ PONS
21/4/2023| 17:45:32
Quan se’t va despertar la passió per la música?
La música ha format part de la meva vida des que era un embrió. Literalment, la vaig mamar ja que la meva mare és cantant (ara ja jubilada), i ens vam fer un fart de pujar juntes a l’escenari del Gran Teatre del Liceu (bé, inicialment dins el seu ventre, però posteriorment també com a figurant d’algunes grans produccions com “Aïda” o “Peter Grimes”).
Com d’important creus que és la música en les nostres vides?
La música està al nostre ADN i és un dels camins més ràpids (per no dir el que més) de fer vibrar l’ànima de les persones. Penso que és un dels tresors més valuosos de l’ésser humà. A més, cada persona la viu a la seva manera, i això és fantàstic! És com una companya de viatge que, sempre que la necessitem, és allà, per acompanyar-nos tant en els bons moments com en els que no ho són tant.
Des de quan fa que vas començar a fer musicoteràpia?
Doncs vaig començar a exercir-la a les pràctiques del Màster, que cal recordar que és l’única via en aquest país que ens acredita com a musicoterapeutes. En altres indrets, és tot una una carrera universitària! Tan de bo en el nostre territori aquest fet acabi essent una realitat, ja que és una professió de molta responsabilitat, complexa i, alhora, apassionant!
Com sorgeix l’Associació Ressó Musicoteràpia?
L’Associació Ressò és el producte de tres musicoterapeutes (la Dul, la Núria i l’Àngels) que, a les acaballes dels estudis del Màster, van tenir la inquietud de crear una entitat que permetés fer arribar la musicoteràpia allà on més es necessita (hospitals, centres sociosanitaris, etc). És interessant mencionar que, al sud d’Europa (a diferència d’altres zones del món), aquest perfil sanitari encara és força desconegut. És per això que iniciatives com les de l’Associació Ressò, o com la vocació divulgadora del vostre Diari, son essencials per donar a conèixer aquesta professió tan meravellosa i potent.
Els pacients que reben aquesta teràpia com ho valoren?
L’efecte és instantani, tot i que el ventall de tipus de respostes és ampli. El que sí que és comú és que, quan els/les usuaris/àries (independentment de la situació en la que es troben) ens veuen amb la guitarra, un carilló, i una bossa a curull d’instruments, l’ambient de l’habitació canvia. Sonarà utòpic, però sembla màgia, i això que en aquell moment encara no hem fet sonar cap instrument, i no ens veuen el somriure perquè anem amb mascareta!
Quants pacients reben la vostra teràpia?
Des de l’Associació Ressò s’atenen gran varietat de persones (pacients d’oncologia pediàtrica, persones que es troben a l’àrea de cures pal·liatives, etc.). Tanmateix, els àmbits hospitalaris que més conec són Neonatologia (tant la sala de nadons com la UCI neonatal) i Pediatria (tant la planta com també a la UCIP). L’Antonio (el meu company co-terapeuta) i jo visitem aquestes àrees de l’Hospital Parc Taulí els dijous a la tarda. A cada jornada, visitem entre 10 i 15 famílies.
Quina és la dinàmica de les sessions de musicoteràpia?
Depèn totalment de l’àmbit en el que s’estigui exercint. L’abordatge de les sessions que es duen a terme en un entorn penitenciari (on se sol treballar de manera grupal) és molt diferent a l’emprat a la planta d’un hospital, on les intervencions són amb menys participants (o, fins i tot, individuals si el/la pacient es troba sol/a a l’habitació). Tanmateix, l’ús dels elements musicals amb els coneixements adequats és el denominador comú de la musicoteràpia, el tret diferencial respecte altres propostes terapèutiques, i el motiu pel qual és tan especial.
Quins pacients són més receptius a la musicoteràpia?
Els únics pacients en els que s’ha descrit que la musicoteràpia està contraindicada són els que pateixen epilèpsia musicogènica. A part d’aquesta infreqüent condició, totes les persones de qualsevol edat i “estat fisiològic” es poden beneficiar d’aquesta opció terapèutica. És important tenir en compte que el llenguatge de la música és tan primitiu i universal, que no existeix cap tipus de barrera ni cultural ni idiomàtica: a totes les etapes de la vida a tots els indrets del món es crea i consumeix música.
La musicoteràpia és beneficiosa per qui la “rep”. Però com afecta a qui l’aplica?
En una intervenció musicotererapèutica es crea una relació de manera instantània entre usuari/àries i musicoterapeutes i, per tant, el flux d’estímuls és totalment bidireccional des del primer segon. És l’art del/de la musicoterapeuta acollir el que aquest/a rep de la persona que té davant i transformar-ho, amb l’ajuda de la música, en una experiència enriquidora per tothom qui participa a la sessió.
Així doncs, és essencial que els terapeutes estiguin gaudint del que succeeix, ja que les emocions que sent el professional retroalimenten també les que senten els/les usuaris/àries.
És per això que cal tenir en compte que, les persones que tracten amb persones i, sobretot, si el fi en aquest cas és aconseguir crear espais de confort i confiança, l’ “autocura emocional” és absolutament essencial.
Com surts d’una sessió de musicoteràpia?
Depèn del que ha succeït durant la intervenció. A vegades ens relacionem amb persones que estan vivint moments realment difícils, i aquest fet ens pot generar sentiments potents de frustració, ràbia o tristesa. Tanmateix, des de l’instant en el que entrem a la sala fins que en sortim, l’únic objectiu és entregar-nos al màxim tot observant, acollint i aprofitant el que es va creant amb la millor aliada que és la música. Si això s’ha complert, surto molt satisfeta, però igualment sempre comentem amb el company quines decisions durant la intervenció han sigut encertades i quines es podrien millorar, que sempre n’hi ha. Després del petit post-partit, ja ens tornen a aflorar les ganes de seguir aportant el nostre granet de sorra musical i entrar a altres habitacions.
Per a quines situacions o en quins sectors recomanaries la musicoteràpia?
Absolutament per a tots, exceptuant el grup dels epilèptics musicogènics (hehehe). La musicoteràpia és com un “principi actiu” o fàrmac universal, no té fronteres, i el pot metabolitzar pràcticament tothom (fins i tot persones amb sordesa!). Porto uns minuts pensant en diferents àmbits on ens movem les persones, i no se me n’ha acut cap on la musicoteràpia no hi pot ser benvinguda. M’estic imaginant la musicoteràpia com una proposta d’activitat familiar o d’empresa, o en un casal d’avis, o un grup de joves en un hospital de dia de salut mental…la imaginació vola!
Obtens els mateixos resultats fent musicoteràpia tant a persones grans com petites?
M’atreviria a postular que el nivell de satisfacció per part de la persona usuària sí que seria quantitativament el mateix. Tot i així, de manera qualitativa, l’ús clínic de la música probablement ens remou de maneres diferents depenent de la situació personal i vital en la que ens trobem, ja que la relació amb la música també evoluciona al llarg de la vida.
Tanmateix, els diferents abordatges de la musicoteràpia no es basen tant en l’edat numèrica, sinó més aviat en les condicions fisiològiques o mèdiques, socials i emocionals de les persones, quines necessitats/handicaps podem tenir en cada una d’aquestes situacions i com la musicoteràpia pot intervenir-hi per contribuir a satisfer-les/rehabilitar-les.
Tot i així, cal ressaltar que, encara que la teoria és rellevant, a la pràctica acaba essent més important el fet d’estar atent/a a la realitat individual de cada persona. Per això, l “‘aquí i ara” de cada sessió i com el/la terapeuta empra els recursos musicoterapèutics i personals, és quelcom essencial per l’èxit de les intervencions.
Com tries la música adequada per a cada pacient?
És important subratllar que la musicoteràpia no es resumeix en tocar o escoltar música. Cal fer pedagogia en aquest sentit, ja que la musicoteràpia és quelcom molt més complex. Pot ser que en una sessió no es toqui ni escolti cap cançó concreta. El que sí és cert és que cal prendre la decisió de “com” ens relacionem musicalment amb l’usuari/usuària.
Això dependrà de múltiples factors, com poden ser els gustos musicals dels participants, les ganes o curiositat per crear música, els seus coneixements previs, però també dependrà en gran mesura de la seva condició mèdica i emocional d’aquell moment.
Com s’integra família i entorn del pacient en aquesta teràpia?
Molt bona pregunta! Com bé vaticineu, la família i l’entorn juguen un paper clauen les sessions. Que les famílies participin musicalment, amb alegria i entusiasme, és pràcticament èxit assegurat (heheh). La manera com s’encomana l’energia entre pacient i família és quelcom summament poderós i si, a més, el personal sanitari també s’hi anima, ho valorem amb cum laude.
Pel que fa l’entorn, també és essencial apel·lar, acollir, validar i incloure els interessos i hobbies de les persones, ja que és una drecera ideal per crear-hi un vincle significatiu i que sumi. Jugar amb els elements que ens donen les famílies i tocar-los amb la “vareta” de la música és molt i molt gratificant.
És possible realitzar sessions de musicoteràpia de manera virtual o en línia?
La veritat és que jo no hi tinc experiència, tot i que sí que tinc constància que en l’època de la pandèmia va ser un recurs força important, sobretot en àmbits com la geriatria. Tot i així, suposo que perquè vinc del món de l’educació musical, opino que tot el que succeeix “en viu” és insubstituïble.
Com es pot utilitzar la música per millorar la memòria i la cognició en gent gran?
Uff, aquest tema dóna per una altra entrevista sencera! De fet, aquesta pregunta em recorda a un taller que just aquest passat divendres vam finalitzar a l’Escola de Música Can Barra del poble. Ni amb quatre sessions vam tenir prou temps per aprofundir-hi…! Bé, tot entrant en matèria, a mi m’agrada pensar que l’encèfal és un “tot”, encara que, per fer-lo més entendible, el dividim en àrees segons la funcionalitat. Hem de tenir en compte que la pràctica d’un instrument és una de les activitats humanes en la que més zones del cervell s’hi veuen implicades.
Per crear música, necessitem de les funcions executives (per la coordinació i organització del moviment motor), de la part motora (per executar el moviment), de la cognitiva (que inclou la memòria, l’atenció, i la percepció del que creem musicalment), de la logicomatemàtica (per mantenir i regular el ritme), de la del llenguatge (necessària per llegir una partitura, per exemple, o també important a l’hora de cantar), del sistema límbic (on s’hi cou la part emocional, també tan important en l’art), i d’un llarg etc.
A mesura que avança l’edat, es va fent palès un cert deteriorament cognitiu i físic. Per tant, l’ús adequat de la música incideix directament a totes aquestes regions cerebrals que us he citat anteriorment. Podríem considerar la musicoteràpia com un crossfit pel nostre Sistema Nerviós Central i, també, pel cos en general, ja que moltes de les activitats proposades en musicoteràpia geriàtrica involucren, alhora, moviment.
A més, està científicament comprovat que, determinats conceptes o esdeveniments a la vida, es perpetuen a la memòria d’una manera més significativa si estan relacionats amb música (com per exemple, si són memoritzats cantant o si han sigut acompanyats amb una música en especial). Aprofitant aquest fet, és molt eficient treballar amb música amb pacients amb demència o dolències com l’Alzheimer. De debò que és apassionant, aquest món, ja no us en faig més spoiler! No hi ha res millor que si ho descobriu vosaltres en primera mà, com ho vaig fer jo!
Què ha fet la música a la teva vida?
Ha fet de tot (heheh). Ha sigut la millor mestre (i n’he tingut de molt bons, començant pels meus pares!). A banda d’esdevenir una part molt important de la meva vida acadèmica i professional, també m’ha ajudat (i espero que així sigui per sempre) a afinar els sentits per escoltar què succeeix tan en la meva persona com en l’entorn, i poder relacionar-me amb aquest de la manera més empàtica i assertiva possible.
També m’ha donat l’oportunitat d’haver de gestionar emocions no tant maques, com el fet de fer-me sentir decepcionada de mi mateixa (com quan un assaig o un concert no surt com desitges), o estressada (sovint, quan estudiava les dues carreres, cantava a dues corals i jugava a futbol, tenia la sensació que no arribava a tot). Tot i així, de les situacions desfavorables, sempre se’n pot extreure un aprenentatge i, gràcies a la música, també se’n poden fer cançons!