PHIL CONNORS/TRIBUNA
O Seny o rauxa.
A Catalunya estem en un període preelectoral atípic doncs si bé les eleccions estan anunciades d’ençà abans de la pandèmia encara no han estat convocades, per tan la incertesa plana damunt del significat dels gestos, accions i decisions de polítics i partits que ja tenen implícit un missatge als votants.
Els socis de govern estan enfadats entre si, l’oposició d’esquerres enfadada amb el President que tan aviat va com ve i l’oposició de dretes enfadada amb tothom que no pensi com ella i la gent està molt enfadada amb els partits polítics, amb tots, però especialment amb els més cridaners ja que el seu soroll de sabres sembla pensat per treure pit i desdibuixar una realitat social que encara està molt malmesa pels efectes no superats de la crisi al que s’han sumat els del corona virus.
Han patir la sanitat, l’ensenyament, els transports públics i les infraestructures, la cultura, l’hosteleria i el turisme, si, però la ciutadania ho està patint per partida doble, primer com usuaris d’aquests serveis però també, i molt més, com damnificats directes i hereus d’atur, hores extraordinàries sense cobrar, contractes precaris per hores, desnonaments… i directe a la vena: passant verdadera fam. Hi ha un desgast econòmic, físic i psíquic important.
Hi ha interès per la independència? Clar que si, no interès sinó entusiasme, desig i il·lusió, però la gent hi vol arribar viva i millor si és amb la panxa plena i calers a la butxaca. I per això cal sargir el teixit social i destinar-hi recursos, sinó el que vindrà és el desencís.
Sembla que durant anys, mentre a Euskadi, anava avançant en donar-li cos a la seva autonomia, al 1981 recuperaven el Concert Econòmic, que en síntesi és l’aplicació d’un sistema fiscal propi, que es va renovar i millorar al 2002 i altre cop al 2007, a Catalunya els governs estaven més interessats en assentar una parcel·la de poder que en aconseguir una més que necessària transformació econòmica amb projecció de futura nació.
Oh! Es que allí venia d’antic, diuen, i es que aquí, no? O les lleis del 1716 no van arrabassar aquests i molts altres drets associats a una nació amb estat propi? Llavors, per què la lluita per recobrar-les ha resultat estèril? fins i tot en moments en que Catalunya ha estat decisiva per l’estabilitat de govern en l’estat espanyol?
A Euskadi fa poc van fer una passa més i acaben d’aconseguir incloure, en la llista de 30 partides a transferir, la gestió de la Seguretat Social, tot i que les pensions les seguirà pagant, i garantint, el govern espanyol. I una de les més reivindicades, la gestió de les presons, també acaba de pactar-se. L’ombra d’ETA l’havia fet inviable abans, però ara, que el govern central necessita vots d’estabilitat, n’estan treien profit. Saben jugar les seves cartes. Saben jugar a cartes.
I amb les votacions a favor de mantenir l’estat d’alarma estant negociant i engreixant encara més el seu saldo d’haver.
I aquí sembla que o independència o res. Tan aviat es vota a favor de l’estat d’alarma com en contra com hi ha abstenció. Criteri? El que bufa el vent. I sembla que s’ha aconseguit que la taula de reunió es torni a reunir. Què no ho teníem ja?
Es què a cas tot el que està aconseguint el País Basc no es apropar-se a la independència? Si vas aconseguint competències i millor finançament a més d’augmentar la qualitat de vida de la teva gent, arribarà un moment en que hi seràs a tocar. I la gent fa pinya al voltant d’un ideal mentre viuen una quotidianitat cada cop millor. L’estat del benestar cada cop es més ben estan.
Es que està renyit aprofitar les conjuntures favorables per negociar millores pel dia a dia del país i els ciutadans, mentre es segueix treballant per un estat independent? Es que hem d’escollir entre el pactisme i el tot o res?
Sembla que a algú ja li va bé tenir a qui donar les culpes i fa del victimisme una ideologia. On ha quedat allò de combinar el seny i la rauxa?
Phil Connors
