J. A. AGUADO / TRIBUNA
Sembla que la deessa fortuna no vol que la vida cultural recobri el seu batec i quan el cor comença a bombejar sang les autoritats dicten el tancament. L’òpera va començar a les set, una hora abans del que és habitual per acomplir amb els horaris del Procicat.
L’obertura del Gran Teatre de Liceu després de vuit mesos sense representació va aixecar el teló amb Don Giovanni de Mozart sota la direcció musical de Josep Pons i la direcció d’escena de Christof Loy. El burlador de Sevilla de Tirso de Molina, el Don Joan de Molière o de José de Zorrilla … Un personatge llegendari que en l’època de Mozart ja comptava amb una llarga trajectòria literària i operística. Es tracta d’una òpera basada en un material llegendari, es tracta d’un personatge de ficció que encarna l’arquetip masculí del conqueridor. Don Giovanni malgrat ser una òpera bufa és una peça profundament pessimista, on la reflexió filosòfica entre el sexe i la mort s’estén com una taca negra.
L’òpera es va estrenar l’any 1787 a Praga, lluny de Viena perquè es temia a la censura. El llibret de l’òpera és de Lorenzo Da Ponte, la segona de les tres col·laboracions que va tenir Mozart. Aquestes col·laboracions el van llançar a la fama gràcies a treballs profundament optimistes com Le nozze di Figaro (1786) i una obra pessimista i àcida com Cosi fan tutte (1790). La mort de Mozart a 1791 va tallar la
Tres òperes bufes on la música és tan important el llibret Els llibrets de Da Ponte són tres obres d’art on la música té una unificació harmònica amb un paper simbòlic en les tonalitats. La dramatúrgia i la música es donen la mà. El Don Giovanni de Loy és un personatge que ja es deconstrueix i cau pel pricipi d’una supèrbia que el conduirà a no penedir-se davant el fantasma del Commendatore. El repartiment està encapçalat per Christopher Maltman, a la banda de Leporello de Luca Pisaroni. Verónica Gens com la senyora Elvira, Miah Persson com la senyora Anna. Josep Ramon Olivé és Masetto i Leonor Bonilla encarna Zerlina. Ben Bliss és Don Ottavio i Adam Palka el Commendatore, un paper breu però molt intens, precisament pel seu sentit filosòfic. En aquest sentit l’escenografia de Johannes Leiacker reforçava la idea del director d’escena amb una sala enorme d’un palau abandonat on les finestres s’obren i es tanquen. En mig de l’escenari, una immensa cortina vermella al terra com si d’ una gran artèria aòrtica es tractés.
Donya Anna, Don Octavi i el Commendatore donen el to seriós a la peça, la tragèdia està per sobre del desig. Les dues grans idees que dominen l’ésser humà al llarg de la Història, el desig i la por a la mort apareixen en escena. Aquesta és una òpera complexa on es barreja en un aparent caos: el còmic, el tràgic, el sobrenatural i l’eròtic. El resultat una peça on l’espectador passa d’episodi en episodi sense perdre el fil de les conquestes d’un mascle alfa que aspira a tenir una llista extensíssima de conquestes i que no té por dels fantasmes als quals convida a sopar.
Quatre fotografies per al final de l’article: primera és la ferida que don Giovanni infringeix al commendatore, la segona quan la senyora Anna viu l’experiència de la mort del seu pare, i quan ella s’adona que l’home que ha intentat violar-la a l’inici de l’obra és el mateix que ha donat mort al seu pare, també quan torna del món dels morts el Commendatore. El sexe i la mort es donen la mà. En aquests temps de pandèmia són quatre fotografies per a la reflexió.
Han tornat a tancar tots els teatres aquest mes de novembre. La cultura és segura. Reobertura de les sales ja. Un teatre és més segur que una aula de l’ESO, ho dic per experiència pròpia.
J. A. Aguado
