CRISTINA GONZÁLEZ / EL RACÓ LITERARI
“Oku no Hosomichi”. Matsuo Bashō i el mindfulness
El principal objectiu de l’home és potser no perdre’s en ell mateix mentre intenta trobar respostes a les qüestions que li planteja la vida. Així mateix, la vida és sovint un camí ple d’incerteses que no acabem de resoldre fins que reflexionem, un temps després, una vegada tot ja a passat, Llavors podem utilitzar els coneixements adquirits per als dubtes que encara queden al futur. Aprendre que la màxima aspiració és anar buscant una cosa encara desconeguda i intentar aprendre d’això, en qualsevol circumstància, ens aporta saviesa. Oku no Hosomichi o traduït Camí cap a terres desconegudes tracta sobre la vida, un llarg camí encara per recórrer.
Bashō (Ueno, 1644- Osaka, 1694) tracta de plasmar en aquest poemari un viatge poètic cap a l’interior, la cerca espiritual d’un mateix a partir de la poesia i, la poesia com a testimoni del viatge. El viatge real va existir, va ser un dels recorreguts que va dur a terme, per les sendes d’Oku, cap a la muntanya Yudono, un lloc amb un cert misticisme i secretisme perquè estava prohibit parlar sobre el recorregut o el que hi havia allà.
L’obra va evolucionant com el fil de la vida: alternant moments intensos i de calma, fragments de gran emoció amb altres de contenció i d’equilibri. Encara que l’obra original no té seccions en les traduccions posteriors s’han anat afegint, potser per obtenir major claredat, amb els topònims on es van realitzar els diferents poemes.
En realitat, Bashō va escriure Oku no hosomichi més com a viatge per a si mateix que per a un lector extern. L’obra té la mateixa estructura caòtica i imprevisible que la ment: sense interrupcions, lleis o patrons que busquin una organització.
Com a començament
de l’elegància de Oku,
camps de sembra.
Barregen els haikus de Bashō la reflexió, l’alegria, la melancolia… descriuen moments de contemplació i d’atenció plena. El fet de deixar passar la vida cap a un destí que es projecta en una muntanya com a al·legoria a la mort.
El resultat del viatge a terres ignotes és l’aprenentatge sobre un mateix, l’autoconeixement. Va corregir i va polir durant 4 anys els poemes d’aquesta petita obra. Resulten així, aprenentatges condensats sobre el viure, sobre el mantenir present i en contacte amb què succeeix ara, sense pretendre explicar o racionalitzar, ni tan sols contenir el moment, només deixar-se anar, ser.
D’aquell cirerer
al pi de dos troncs
vaig trigar tres mesos.
Bashō no va ser comprès sempre pels seus haikus. La majoria de la seva obra moltes vegades va ser considerada menor, destacant excel·lència només una petita part. Malgrat tot, és considerat un dels grans haikidistas de la història. En moltes ocasions, la grandesa està en un mateix i no en la consideració aliena.
Bashō pseudònim literari de Matsuo Kinkasu, sempre va viure per a ell, per a la seva pròpia satisfacció personal, traslladant el seu interès per la filosofia zen i els quatre principis budistes a la seva poesia. Aquests principis són:
- Tot l’univers està en canvi continu, en una contínua evolució.
- Tot l’univers està interrelacionat. Res escapa dels efectes de cada succés, de la resposta amb la qual actuem nosaltres com a receptors davant cada fet.
- La salvació i la il·luminació per arribar al nirvana, no és el saber, és el simple mostrar-se present.
- Tot mestre no atorga la veritat, orienta i guia perquè un mateix la trobi.
Cada poema és una meditació, un moment d’atenció plena i exclusiva al món i als seus elements. És un viatge a la vida i amb la vida. Sense buscar donar un significat, sense pretendre ficar-la en unes normes, només deixant que vingui a nosaltres.
Serenitat.
Sons de les cigales
xopen roques.
La seva obra, escrita en el segle XVII continua actual i necessària avui dia, una època en la qual Occident està acollint la saviesa i el coneixement oriental sobre la meditació i el Midfulness per a aprendre a viure en comunió i amb la ment oberta, conscients d’allò que resta important: aprofitar cada moment, ser i gaudir el present.
Les seves breus introduccions de cada moment, la seva descripció parcial (essència del haiku) fa que el lector faci una imatge i li doni sentit amb el seu sentiment profund. Fomenta entrar en un mateix i treure una mica de dins, al món també. Ens Aporta pau i ens fa caminar per camins imaginaris, per un recorregut personal, cap a un objectiu propi i diferent per a cadascú.
D’aquesta manera, la seva lectura ha de ser reflexionada i completada amb l’experiència, amb un sentit propi, tractant de recrear les imatges, els paisatges, els elements que ell mateix hagué d’experimentar mentre recorria el territori deixant-se colpir per la naturalesa.
En el nostre camí personal, amb els esdeveniments que ens van succeint, també nosaltres hauríem de tractar de prestar atenció plena a tot el que ens envolta, acceptant i trobant l’aprenentatge cada dia. En abordar als poetes actuals hauríem de tractar de trobar en la seva poesia també alguna cosa de nosaltres mateixos.
Cristina González.
