ANTONI VERDAGUER/CULTURA/TRIBUNA
On és Villarroel?
Aquest podria ser el títol de la pel·lícula “Barcelona 1714” d’Anna M. Bofarull, en la que repetidament – almenys 10 o 12 vegades… tot i que no les vaig comptar! – el protagonista – Bernat Quintana – diu que buscarà, li dirà o informarà el seu superior – el militar Antonio de Villarroel, defensor de Barcelona – dels esdeveniments, com si Villarroel no tingués altre informador o subordinat. Finalment, quan apareix Villarroel – una única i breu vegada – és un actor desconegut, agafat d’esquena i amb la veu impostada de Joan Crosas. Una decepció – i em sap greu dir-ho! – com també ho és tota la pel·lícula.
M’ha costat molt fer aquest article i el faig amb molta recança, però crec que no s’ha de dissimular i fer veure que tot el que fem a favor de la causa de Catalunya està molt bé, sobretot si està fet amb la bona voluntat – però poc més! – d’explicar la nostra història i conscienciar aquells que no ho estan o satisfer aquells que ja ho estem, perquè a vegades els resultats poden acabar essent com allò del “boomerang” que ens retorna i se’ns estampa a la cara.
“Barcelona 1714” és una pel·lícula fallida – molt fallida! – i feta amb molt pocs mitjans – molt pocs mitjans pel tipus d’història que vol explicar! – i per no ser-ho necessitaria un altre tipus de plantejament, de tractament o d’unes dosis d’imaginació i creativitat que, al resultat final, no hi són.
Podria ser, perfectament, en lloc d’una pel·lícula, el guió d’un programa de ràdio. Malament quan les coses més importants que passen en una trama argumental les han d’explicar dos dels actors – i cinc o sis figurants sense frase – asseguts en una taverna davant d’un got de vi – o de ratafia! – i no es visualitzen. Que si hi hagut tants morts, que si han atacat per aquí, que si han fet tal o tal cosa, que si la població… I on és la població? Perquè resulta que quan veus els carrers de Barcelona – en ple setge! – estan ben buits, no hi passa ningú o quasi ningú, fins a l’extrem d’una seqüència on l’únic vianant és el protagonista de la pel·lícula i el seu cavall, l’únic cavall crec recordar que apareix en tota la pel·lícula, en una època que era el mitjà de transport més usat. Què passa? Ningú sortia de casa durant el setge de Barcelona el 1714?
I no parlem de les escenes d’acció o el que volen ser aquestes escenes: uns plans molt generals – fets per ordinador – molt breus (i crec que sovint repetits) on es veuen escamots de soldats avançant i alguna bomba explotant, però que no expliquen res en concret i semblen meres transicions de llargues escenes de diàlegs en decorats interiors – la taverna bàsicament – on, com deia abans, s’explica de paraula el que està passant. L’únic moment en què surten dos escamots de soldats de bàndols contraris enfrontats i disparant-se entre si, resulta que els únics barcelonins que hi ha – just al mig dels dos bàndols que es disparen – és la parella protagonista… però compte: només el maten a ell. Ja és mala sort per uns i mala punteria per tots els altres. Ja sé que em direu que no ho entès, que només és una al·legoria, o una metàfora, o una… però podria estar millor explicat i fet!
Hi ha també seriosos problemes de càsting. Els actors – alguns de llarga tradició i reconeguda vàlua en altres treballs – estant com deixats de la mà de Déu – o de la directora – i semblen navegar per un mar de dubtes i despropòsits perquè el guió i els diàlegs sovint també fan aigües. Un exemple clar: posar a Toni Albà – reconegut independentista, com molts dels altres actors – fent de soldat en un personatge breu i seriós, i que les dues vegades que surt a informar de la situació arrenqui un munt de rialles – quan no toca! – a la sala de cinema és del tot contraproduent… Hauria d’haver fet de Felip V, però el Borbó invasor no hi surt!!
Cap moment d’emoció. Tedi i avorriment. Cap empatia amb els personatges d’una història – la particular d’ells dos – molt prima i inconsistent i amb les situacions en general. Riures i més riures amb la insistència del capellà interpretat per Francesc Garrido i la seva avidesa en acaparar herències, que de fet és com un afegit molt postís a la història. No exagero gens, és la pura realitat i que consti que vaig anar al cinema amb tota la il·lusió del món i el primer dia que l’estrenaven.
Hi ha amics i coneguts que m’han dit: “Home, no siguis tan dur, pensa que s’ha fet per la causa, que tots o molts dels actors i tècnics no han cobrat, que fer aquest tipus de cinema és molt car, que hi ha tota la bona voluntat del món…”. Sincerament, crec que amb la bona voluntat – i si voleu la militància activa per la causa de Catalunya – no n’hi ha prou i quan per un projecte no s’acaben tenint els mínims necessaris i imprescindibles per poder tirar endavant (i d’això us en podria posar uns quants exemples!), crec que és millor renunciar-hi i no abusar també de la bona voluntat dels futurs espectadors, tot i que alguns – pocs, en un cinema ple! – al final de la projecció van aplaudir i jo he tardat unes setmanes a fer aquest article perquè la meva opinió no privi ningú d’anar a veure la pel·lícula si encara és en cartell.
Antoni Verdaguer.
