OPINIÓ/ Quatre gotes de respecte

JOSEP COLL
27/3/2023 | 16:28:32

Conec a en Josep Maria Coderch de fa molts anys. Amb ell, he intercanviat opinions i visions sobre molts temes i episodis del poble. En poques ocasions hem acabat de concloure en coincidència, ans al contrari, pràcticament sempre la distància previsiblement inicial s’ha vist incrementada en la constatació d’unes diferències de fonament, de perspectiva analítica i si voleu – perquè és així – de “concepció del món”. No passa res. La diversitat, en la vida d’un poble , és una riquesa que ens fa créixer.

Però, malgrat aquest repetitiu resultat magre a l’hora de contraposar, sóc “persona de fe” i, per tant, intentaré per enèsima vegada afegir-me al repte discursiu que en Coderch proposava, en aquest diari, fa uns dies amb el seu article “ Sobre l’aigua i altres temes electorals : això sí, això no”.

L’article en qüestió es dividia en dues “denúncies”. Una de concreta : la gestió i el servei d’abastament d’aigua i els problemes de les fuites de fa uns dies. La segona, és una espècie de diatriba poc ordenada contra la figura de l’Alcaldessa del nostre poble.
Pel que fa a la primera, potser avorriré una mica al destinatari de la present resposta. Aquesta sospita de generar-li badalls, neix del fet (prou empíric i demostrat) que els que a l’hora de tractar i analitzar afers públics apliquen una pèrfida barreja de populisme i messianisme amb un vernís final de demagògia, no volen entendre d’arguments que apel·lin a qüestions (i conviccions) més profundes. Però… provem-ho ! .

L’any 1979 es va produir una fita històrica per l’esquerra política a Catalunya. En molts pobles i ciutats, les candidatures d’esquerra van aconseguir victòries incontestables en les primeres eleccions municipals, després de la llarga nit del franquisme. Això va comportar, a banda de la democratització del poder local al nostre país, l’actualització i modernització de tot un conjunt de serveis, equipaments i infraestructures que, els ajuntaments franquistes, s’havien deixat oblidats i pendents en molts barris de les nostres ciutats i pobles.

Així doncs, xarxes de clavegueram (inexistents o precàries en molts barris), enllumenat públic, xarxa d’abastament d’aigua potable, pavimentació de carrers i voreres, equipaments culturals i esportius, , etc, van fer-se realitat en un període de temps realment curt. Els ajuntaments democràtics, amb molt d’esforç i amb la complicitat i col·laboració d’entitats veïnals, associacions socials, culturals o esportives, amb el suport de sindicats potents en aquella època, van aconseguir millores inimaginables en la qualitat de vida de les classes populars (especialment) i del conjunt de la ciutadania.

Malgrat tot, en aquest exercici majestuós del que significa el “poder públic” com a garant d’igualtat de drets i d’accés a serveis bàsics, van quedar pendents algunes assignatures. Per posar alguns exemples d’aquests serveis bàsic s que van quedar fora del control i la prestació directa dels ajuntaments, podem citar el transport públic, la recollida d’escombraries o el servei d’abastament d’aigua potable. El motiu d’aquesta impossibilitat, d’aquest “ quedar-nos a mitges”, va ser, sobretot, de caràcter econòmic i de manca de suficient musculatura de l’administració local.

Així doncs, i pel que m’ocupa en aquest article, el servei de l’aigua potable, allò que ens garanteix el subministrament i la qualitat del que ens arriba a les aixetes de casa, va continuar en mans, generalment, d’empreses privades. Al respecte, cal subratllar dues qüestions clau i molt rellevants. La primera ve de la nit dels temps : la vessant eminentment lucrativa de qualsevol gestió i comercialització privada d’un bé. La segona, d’origen i observació més recent, té a veure amb el caràcter de bé cada cop més preuat i escàs que té l’aigua. Dit d’una altra forma i per entendre’ns, fa quaranta anys la gestió del servei d’aigua no tenia el condicionant de l’escassetat del bé a comercialitzar i , per tant, aquest bé no era potencialment objecte d’especulació afegida,
D’un temps ençà doncs, en el món municipal, sobretot en els governs locals d’esquerres amb certa coherència, s’ha encetat un debat i una voluntat de recuperar per la gestió pública aquesta servei tan estratègic i bàsic per la ciutadania. L’objectiu és clar : aconseguir que l’abastament d’aigua potable als pobles i ciutats de Catalunya, només tingui per objecte la qualitat i el servei al veïnat i, tanmateix, s’allunyi d’aspectes com el repartiment de beneficis empresarials, la falta d’inversions en la millora del servei o la mesquinesa a l’hora d’atendre les necessitats socials dels usuaris.

Amb la intenció de mostrar un front comú i ampli del municipalisme català, el gener del 2018 es va constituir l’Associació de Municipis per l’Aigua Pública (AMAP). Entre els seus membres (pràcticament cent municipis i entitats supramunicipals) trobem ciutats com Barcelona, Lleida, Girona, Terrassa o Sabadell, així com entitats com l’Associació de Micropobles de Catalunya. Sant Quirze n’és membre des del 2020. Actualment l’AMAP representa el 60% de la població de tot el país. En definitiva, una organització que reivindica i treballa per recuperar l’assignatura pendent. Aquella que no va ser possible aprovar amb el naixement dels ajuntaments democràtics. Així doncs, Josep Maria, la necessària i justa– al meu entendre- recuperació pública del servei, no és una “un plantejament” exclusiu d’ ERC com afirmes tu en el teu article. És l’opció compromesa i valenta, de molts municipis amb certa sensibilitat per un servei públic amb compromís social i en benefici de la ciutadania.

Com bé sabeu moltes i molts de vosaltres, Sant Quirze ha recuperat recentment la gestió pública directa del servei d’abastament d’aigua potable. Hem creat una empresa publica municipal per gestionar el servei i l’hem dotat de personal competent i de les eines necessàries per assumir l’encàrrec. Ha estat un procés, iniciat fa més d’un any i mig , que ha desembocat ( des de principis d’aquest any) en l’assumpció municipal del servei. Hem aprofitat ( com no pot ser d’altra forma) la finalització del contracte amb la concessionària (l’empresa privada CASSA) que és la que ens ha traspassat el servei després de més de vint anys de prestació.

Des del govern municipal de JUNTS per SANT QUIRZE-ERC, amb el suport decidit del grup municipal de SQ En Comú, hem pres un decisió valenta i coherent. L’altra alternativa possible era allargar, per un mínim de cinc anys, la contractació externa i privada de la gestió del servei. Una situació que representava tornar a validar, a reeditar, una forma de gestionar la “nostra” aigua, que no respon exclusivament als interessos públics. A partir d’aquest any 2023, i esperem que sigui per sempre, el servei d’aigua serà gestionat seguint una concepció de servei on els únics paràmetres que hem de garantir són tres : un bon servei al veïnat, el control directe del preu de l’aigua i el manteniment i renovació de la xarxa d’abastament. Sense preocupant-se de repartiments de dividends als accionistes, sense condicionar les obres necessàries de manteniment de la xarxa als beneficis empresarials, sense perdre’ns en circuits obscurs d’especulació i sobrepreus en la compra de l’aigua. Tot, per aconseguir que un dels béns més preuats que s’albira en el futur estigui, en el nostre poble, en mans públiques.

Fins aquí, t’ha resultat pesat Josep Maria ? Si és així, ho sento. Ja saps que sóc dels que m’agrada argumentar amb una certa solidesa, des de les meves humils conviccions i amb un cert nivell de coherència ideològica.

Des d’un primer moment, hem estat conscients que ens trobàvem davant d’un repte important.Però, ja ho he explicat abans, era el moment (la finalització del contracte de concessió) en que la llei ens permetia intervenir per tal d’iniciar el camí que ens ha portat a rescatar el servei. S’ha fet indubtablement en benefici del poble i, sí molt m’apureu, per la dignitat de revoltar-nos contra la idea de que algú ens porta en el “nostre cotxe”, ens cobra uns bons calerons per fer-ho i no es digna ni a mirar sí el cotxe té aigua. En Josep Maria Coderch ho qualifica de “temeritat”. Jo penso, i em reitero, que ha estat un decisió valenta i coherent. Sense cap voluntat electoralista Josep Maria.

Ja et pots refer Josep Maria. He acabat la soporífera part que el populisme no aguanta. Ve la part dels aclariments d’algunes afirmacions que tu ens deixaves en el teu article i que, estic segur, no fas amb mala intenció sinó que rauen en un cert desconeixement.

• La nova gestió directa, mitjançant una empresa pública, no ha de tenir cap element de “burocratització” negatiu, ni tampoc “dificultats de gestió econòmica”, com tampoc ha de veure condicionada “la implementació d’innovacions tecnològiques”. Entenc la teva visió “mercantilista” dels serveis públics, però no veig per enlloc aquests riscos tenint en compte que es tracta del mateix servei, amb el mateix “marge econòmic” ( això sí que ho entens oi?) i en el mateix escenari d’accés a les noves tecnologies.
• La referència que es fa a la subcontractació de l’empresa ORL per les obres de reparacio, com a factor de sobrecost del servei, és absolutament incorrecte. L’antiga concessionària també requeria dels servies externs d’empreses externes de maquinària i obres.
• Són, senzillament, especulacions els supòsits de com s’hauria gestionat l’episodi de fuites de dos dies que va viure el poble, en cas d’haver-ho fet l’antiga concessionària. Ara bé, el que és absolutament segur és que no hauria tingut, necessàriament, un efecte econòmic neutre pel poble. Com saps molt bé, Josep Maria, en el món dels contractes públics de serveis, existeix un concepte que es diu “equilibri econòmic del servei” que té la curiosa, exacerbant i “tendra’ finalitat de garantir la rendibilitat ( beneficis) del concessionari privat.
• El fet d’atribuir les avaries dels passats dies 15 i 16 de març a fenòmens físics i hidràulics i a un cert desconeixement professional o capacitat dels tècnics i operaris de l’empresa pública crec que supera qualsevol expressió tòpica i típics del populisme a que estàs abonat des de fa un temps. Jo em limito a respectar i fiar-me dels professionals en la matèria, que encara estant analitzant i valorant els motius de l’episodi d’ avaries.

Pel que fa a la segona part del teu escrit, benvolgut Josep Maria, adreçat en primera persona a l’Elisabeth Oliveras, Alcaldessa del poble, “res de nou sota el sol” . Podríem remuntar-nos anys i panys en aquesta particular creuada obsessiva teva. Però el discurs populista, expresivament primari per naturalesa, sempre pot pujar un esglaó. I és el que tu fas.

Miraré de fer-te teràpia introspectiva, per intentar arribar al fons de la teva obsessió i mirar d’alleujarir-la. Haig d’admetre que esdevé un “tractament de shock” del que no en puc garantir eficàcia, però cal intentar-ho.

La primera prescripció, és que una alcalde o alcaldessa ha de ser referit com a tal. Perquè a banda de ser alcaldable en un nou procés electoral, té la condició d’alcalde o alcaldessa del poble o ciutat i de tots (tots!) els seus veïns i veïnes, en compliment de les seves obligacions legals i democràtiques. Ho és, i així ser la de tractar, quan algú es posa davant d’un teclat i vol referir-se a ell o ella, el plagui o no que sigui ella o ell el màxim representat del municipi.

La segona prescripció és una recomanació d’abandonar hàbits que són incompatibles, no tan sols amb una conducta obsessiva, sinó que van en contra de la veracitat informativa i per tant de la convivència social. És aquell costum, tan inherent a la forma de fer del populisme, de deixar anar o incentivar “bulos”. “Fake news” en diuen ara Josep Maria. L”Elisabeth Oliveras, Alcaldessa de Sant Quirze, viu a Sant Quirze efectivament. Concretament al barri on dius. Ho fa des de fa desenes d’anys, intentant pagar la seva hipoteca amb esforç, com fan milers de veïns i veïnes de Sant Quirze. La seva feina és treballar pel seu poble i la seva gent en condició d’alcaldessa. Ho fa en maratonianes jornades de treball, set dies a la setmana. I et diré una cosa Josep Maria, estic segur que el reconeixement a aquesta plena dedicació (encertada o no segons tu) serà en les poques coses que estarem d’acord, perquè hi hem coincidit en més d’una conversa.

Finalment Josep Maria, et diré que em sap greu que el teu article hagi transportat els meus records a divuit o vint anys enrere. Quan amb el mateix mal fer, amb la mateixa persona com objectiu, i amb similars mètodes i mentides, altres plomes havien fet del xafardeig i la mentida suposada “opinió”. El populisme té límits Josep Maria. Ni que sigui afegint-hi quatre gotes de respecte.

__

Josep Coll és regidor de JUNTS per SANT QUIRZE-ERC

__

La responsabilitat de les opinions expressades en aquest Diari correspon exclusivament als seus autors. Diari Sant Quirze no s’identifica necessàriament amb les opinions expressades pels seus col·laboradors i columnistes.