EL RACÓ LITERARI / CRISTINA GONZÁLEZ
Parlar d’un mateix: la temptació desafortunada
“Píndoles de justicia poètica” per Cristina González
“Per a mi, el plaer més gran de l’escriptura no és el tema que es tracti, sinó la música que fan les paraules”. Truman Capote.
[dropcap]U[/dropcap]na bona història és aquella que pot ser reconeguda pel lector, amb personatges ben construïts i situacions que se succeeixen amb fluïdesa. El reconeixement del lector del narrador com a possible (o en el gènere fantàstic com a interessant en una altra realitat) i la transmissió d’emocions són essencials. Llavors quina millor història que una real, una viscuda pel mateix autor?
Aquesta pregunta és la que solen fer-se molts autors en animar-se a escriure els seus primers manuscrits, emocionats per alguns successos que els han impactat o dels quals en guarden una impressió intensa. No obstant això, aquestes històries no solen ser grans obres i en la seva gran majoria són desestimades pel sector editorial quan es presenten com a proposta.
“Una història funciona quan conté bombes de temps disposades a esclatar en la pròxima página”. Gordon R. Dickson
Per què sovint allò que està tan pròxim a nosaltres no resulta tan atractiu als altres? Sí que és una bona idea prendre referències que coneguem i que puguem controlar de forma relativament senzilla o històries en les quals tenim una informació realista i verificable. Aquest no és el problema. La dificultat està a entendre que no tot el que succeeix en la vida real és tan atractiu com temàtica en una narració.
Hi ha algunes variables que porten a la magnífica idea de l’autor a esfondrar-se en passar-la al paper:
- La primera causa és que cap història és tan emocionant en la ment del seu protagonista com en la dels altres. Per a la persona que ha viscut en primera persona un fet no sols ha experimentat una experiència multisensorial que després el lector no tindrà, sinó que a més li ha succeït amb el seu bagatge i la seva experiència pel que la consideració d’importància sempre serà major.
- L’ autor i el narrador són éssers diferents. Quan l’autor pretén escriure sobre si mateix més enllà de la biografia (que també és preferible que sigui abordada per una altra persona que reculli la impressió externa) tendeix a ometre i tenir un relat esbiaixat i poc literari. Ell té tan a prop l’experiència que no necessita un treball de la informació i resulta complex distanciar-se per a corregir i editar.
- La vida d’una persona no sol ser excessivament interessant. Diverses idees atractives no constitueixen una història sòlida que traslladi al lector i el guiï sense alts i baixos. Les experiències personals solen ser més adequades per a relats i redaccions que no requereixen una atenció i un interès prologat.
Escriure del que un coneix és un bon punt de partida, especialment per a reduir l’esforç de recerca i aconseguir una coherència, però és més fàcil tenir una visió global i distant per a avaluar i narrar amb precisió buscant els interessos dels lectors i modificant la trama segons les necessitats d’escriptura.
“Les paraules són tot el que tenim”. Samuel Beckett.
Cristina González.
