Patti Smith. El somni de l’artista.
“Píndoles de justicia poètica” per Cristina González
“Si hagués de quedar-me amb una sola cosa, aquesta seria la literatura” va dir la gran Patti Smith, deixant clares les seves intencions. Smith ha escrit des de els seus inicis poemes íntims i ardents parlant sobre els vincles de la persona amb la naturalesa, les contradiccions que porten a la deriva i s’amunteguen a l’interior de la persona i les reflexions sobre les bases de la fe i sobre la mort.
No és qualsevol poeta, és la visionària, l’enèrgica, la forta i incombustible dona que va ser capaç amb la seva veu i les seves idees de crear revolucions i calar foc en masses i, a la vegada, comunicar amb destresa i contundència els seus missatges en qualsevol àmbit.
No hi ha notícies
sol la meva filla
que alguna vegada va ser noia
com ells que miren les girafes
en el zoològic de Detroit
en la primavera de 1992.
No hi ha notícies
sol pèl molt ros
una boina, una sabata
una paleta solta
unes mans petites, molt petites
cors petits palpitant.
No hi ha notícies
sols xais en la neu
als quals els cau la llana
innocents plorats
que s’alcen en la llum
de l’amor, renascuts.
És capaç de fer dels seus poemes un monòleg original, atípic honrant al mateix temps als seus referents admirats i que han marcat la seva carrera com a poeta i compositora com Rimbaud o William Blake.
Les seves lletres criden independència, desobediència a tot el que estipula i és imposat per a reflexionar sobre les bases d’un mateix. En els seus versos, sovint, parla de l’amor vital, un amor intens i ple de racons lluminosos i foscos. El dolor i les ensopegades, com admet, són un infern que és necessari recórrer per a alçar-se després. Encara que moltes de les seves composicions han resultat himnes i sovint no les han analitzat adequadament, en els seus poemes les seves paraules guarden bellesa, honestedat i musicalitat.
Somiava en el meu somni
D’un aspecte lluminós i clar
I el meu dormir es va acabar
Però el meu somni es va mantenir a prop
En forma de valls brillants
On es reconeix l’aire pur
Oh, i els meus sentits recentment oberts
I vaig despertar al plor.
Com a profeta, sap que les paraules guarden un poder que va més enllà del que podem explicar, que són capaços de forjar voluntats, d’impulsar a les persones a escometre metes i realitzar reptes. Parla de l’amor que sempre es persegueix i continua escorrent-se entre les mans.
Davant la brevetat de la vida, Patti ens fa reflexionar sobre si l’estem vivint i gaudint com deuríem. Tracta d’entendre als altres, els seus impulsos i les seves motivacions i tot això, com a catarsi, ho plasma en les seves paraules. Si alguna cosa desprèn Smith és joventut, vitalitat, ganes de crear, d’innovar, d’aprofitar la sensació i l’experiència més enllà de l’edat que marca el calendari. La seva sensibilitat és una eina per a donar esperança al món, a un món que la deixa insatisfeta a qui li suggereix revolucions per a crear diferents futurs, afrontant les dificultats amb una voluntat indestructible. Ella és conscient que el món està en canvi, en moviment i, que l’ésser humà, té l’obligació i el dret d’adaptar-se sense cedir per això als seus propis principis.
No puc caminar
no ho puc veure
més enllà del que està
enfront de mi.
em recolzo
però no ploro
transportada en l’espai
per les papallones.
Sobre el meu llit
un altre cel
amb les ales que vas enviar
a la meva vista
tot el dolor es dissol
en una altra llum.
Transportada a través
del temps
per les papallones.
em va arribar aquesta cançó
com un petit regal
Mentre em vaig parar
al costat del llit de Frida
les hi regalo
amb molt d’Amor.
Des de jove va renegar a tot per a ser artista, per a viure per i per a la poesia. Aquesta renúncia i aposta es desprèn dels seus versos per parlar d’idealisme, innocència, consciència social, romanticisme… Tots els elements són presents en el procés creatiu. Patti Smith és una rebel, una inconformista que dóna suport a la llibertat i l’experimentació per a conèixer-se i decidir sobre el mateix camí. Ningú pot decidir sobre la vida més que la mateixa persona, amb consciència i responsabilitat. Les seves paraules no s’oculten, sorgeixen descarnades i vulnerables, desafiant als qui no estiguin d’acord. No es penedeix, no demana perdó per ser ella mateixa. La seguretat en un mateix és la base de les seves obres, abans, ara i sempre. En tots els seus poemes es troba amb ella, amb totes i cadascuna de les seves facetes.
Ser artista com ella admet és “no perdre l’esperança i continuar perseguint els somnis”. Comprometre’s amb el propi art a estat la seva filosofia envers ella, amb els altres i amb la vida.
Cristina González.
