JAVI QUINTANO
14/2/2024 | 16:20:32
Tu llegeixes gratis, però la informació vol hores. Si t’agrada el què llegeixes, anuncia’t o associa’t i fes possible que seguim publicant.
Avui us expliquem una de les moltes històries que la Paulina (Pau) Alcaide ha experimentat recentment i que és digne de ser escrita. La Pau és una veïna de Sant Quirze, de (gairebé) tota la vida. Va començar a pintar durant la pandèmia, gràcies a la Rosa Vallecillos, que segons la Pau, va ser “una magnífica dona i artista a qui vaig considerar la meva amiga i la meva inspiració en el poc temps que vaig compartir amb ella, fins a la seva sobtada mort”. La pintura va arribar a la vida de la Pau quan la seva vida era un “llenç en blanc” en què podia escriure les línies del seu nou futur com volgués, i va voler el destí i la Rosa, que fos a través dels pinzells.
Una de fonts recurrents d’inspiració de la Pau va ser Sanlúcar de Barrameda, un poble de Cadis on ella ha viscut durant un temps. “La seva olor, el color del cel, el seu aire, el seu paisatge, el seu patrimoni i la seva gent han estat la font de la meva inspiració”, diu ella mateixa. Quan veus els seus quadres te n’adones que l’aire i els capvespres de Sanlúcar, davant del Coto de Doñana, són els que marquen la paleta de colors dels seus quadres.
Un missatge arribat de l’altre part de l’Atlàntic
Un dels seus quadres inspirats en Sanlúcar, “Mujer flamenca bailando frente a Doñana”, és el protagonista (juntament amb la Pau) d’aquesta història. A principis d’any va rebre un missatge d’un americà, suposadament un compositor de New York, que havia vist un quadre seu i volia composar una peça de piano inspirada en aquell quadre. La Paulina no se’n sabia avenir. Va pensar que era un d’aquests missatges-estafa que corre per les xarxes. Així que va buscar el nom d’aquella persona, Margin Alexander, i va resultar ser cert: es tractava d’un compositor i pianista de l’àrea metropolitana de Nova York llicenciat a la Universitat Estatal de Montclair, amb una llicenciatura en composició musical i un màster per la mateixa escola. Durant els seus estudis va tenir l’oportunitat d’estudiar composició musical sota la tutela del compositor guanyador del premi Grammy Robert Aldridge. Aquest novaiorquès havia actuat en nombrosos concerts, gravat pel·lícules, acompanyat artistes mundialment coneguts i ofert els seus propis recitals en públic i en privat arreu del món (al Carnegie Hall, al Symphony Hall, a l’Opera America, MAMAC Museum of Nice, Zodiac Festival, IBLA Grand Prize, etc). I aquest novaiorquès s’havia inspirat en un quadre de la santquirzenca Pau Alcaide, que al seu torn, s’havia inspirat en Sanlúcar. Déu n’hi do.
El cas és que durant la pandèmia Alexander va haver de cancelar una gran quantitat d’esdeveniments i concerts. “Sense públic, una actuació no és el mateix en absolut”, i per això, “hi va haver al sector una gran quantitat de desànim, de patiment, desil·lusió. Jo tenia molts concierts programats i estava al cim de la meva carrera emergent. Amb la covid, les meves gires per Indonèsia i Rússia van ser cancel·lades. També una gira de concierts als Estats Units. Vaig haver de reconfigurar-me”. I això és el que va fer: durant la pandèmia, va adquirir un piano mòbil per a usar-lo mentre viatjava i feia molts dels seus concerts de forma virtual. El músic també va continuar connectant amb altres artistes, ho va fer a noves col·laboracions i peces com a resultat. També va començar a afegir, als seus concerts virtuals, peces artístiques que l’havien inpirat.
Un concert virtual en directe a les 2 de la matinada
Quan la Pau es va adonar que anava de debò, va preparar-se, però encara amb recel, perquè l’aparició de la seva obra i la peça de piano que va inspirar seria part d’un concert virtual en directe, però és clar, a l’hora de New York… Així que havia d’esperar fins les 2 de la matinada per veure si era cert o no.
I a l’hora pactada, va començar el concert, i va arribar el torn del seu quadre. En Margin Alexander, que anava tocant el seu repertori, va passar a parlar d’ella: “Anem ara amb una artista d’Espanya que es diu Pau Alcaide (Paulina Alcaide)”. “L’obra que presentaré és una obra molt poètica, molt sensual, una obra que ha estat captada a la perfecció en un moment molt artístic. És la imatge d’una bailaora flamenca que està ballant a la vora del riu amb una vista molt exclusiva d’un lloc a Andalusia, que m’encantaria que existís tal com està pintat.”, va començar.
“Per descomptat, inicialment em vaig enamorar de tota la imatge, però llavors, aquest capvespre amb aquest colorit espontani i juxtaposat amb aquests colors cohesionats… per dir-ho així, els colors realment van fer-se amb mi i es van convertir en els ulls d’aquest quadre… van deixar a la protagonista de banda i vaig experimentar una cosa estranya però bonica: vaig poder veure l’obra sense la ballarina tot i que la ballarina seguia allà. Crec que això ho fa possible el mestratge de l’artista. Em va inspirar molt, no només artísticament i romànticament, sinò també tècnicament, com a persona que estic construïnt el meu propi ofici artesà: en el meu cas és la música, però en el teu, Pau, és l’art.”
“Vaig decidir dedicar-li a aquesta obra una peça molt poètica. Malgrat que que és una obra flamenca (elements musicals amb els quals molts de nosaltres estem familiaritzats) he construit el lirisme sobre els acords flamencs però d’una manera poètica”.
I en aquell moment, en Margin toca la peça.
I en acabar, li diu “Paulina, gràcies per la teva obra. És una obra de la que és difícil no interpretar-la en clau flamenca, i hi ha molts elements d’aquest tipus de música en la meva peça, però alhora, la posta de sol del quadre era impossible d’evitar, així que això va haver de disminuir realment la força del flamenc. Calia agitar-ho tot d’una manera diferent… i després tens el riu que està en dicotomia amb el color de la posta de sol al cel, però té aquest daurat no només el reflex del sol, sinó un daurat interior que fa el riu molt corpori.
Tot està connectat d’alguna manera no mitjançant els reflexos , sinó també mitjançant l’intercanvi de partícules entre si. I és fet de la mà de l’artista”.
I acaba: “I una cosa estranya que vaig experimentar amb la teva feina, com més temps passava mirant el quadre, més em sentia com si estigués allà per presenciar quan pintaves això, el teu traç al quadre. Crec que en part és per l’espontaneitat del teu traç al quadre, que és la marca del teu estil. Per això et vull agrair per aquesta experiència especial. Espero que gaudeixis de la música. Gràcies”.
