POLÍTICA / SOCIETAT. Catalunya necessita el que n’hem de dir una Nova Planta, per tal de superar la del 1716 i el provincialisme derivat d’ella. La modernització de l’administració local ha estat possible a les Comunitats Autònomes uniprovincials, a les regions espanyoles de base provincial, al País Basc foral…, però ha quedat bloquejada radicalment a Catalunya, on impera encara la supeditació al model castellà implantat des de Felip V. Aquí el caos és majúscul: diputacions, àrea metropolitana, comarques coixes, ajuntaments descompensats, districtes electorals impresentables… I és així perquè a Catalunya el Tribunal Constitucional ens nega la facultat d’establir la nostra identitat interna de forma plena, perquè les províncies ho condicionen tot.
I, simultàniament, hi afegim la nostra incompetència de voler resoldre-ho en un pacte de consens de país. En la comoditat d’aquesta presó, l’oportunisme polític crea la pressió de Barcelona per tal d’autodeterminar-se de la resta de país, que és el que realment pretén amb la creació de la regió de Barcelona al marge del conjunt del país.
El mal encaix entre el model regional català i el provincial espanyol només té dues solucions: la cessió per part l’Estat o per part de Catalunya. Per la banda de l’Estat seria resoluble amb una Catalunya de província única. Perdríem senadors, i què?, tampoc Madrid n’assoleix gaires i no passa res. El problema del Senat ens sobrepassa i no ens correspon cap iniciativa al respecte, aquest és un problema del conjunt espanyol.
El cas és que una Catalunya amb província única reforçaria la bilateralitat, reconeixeria el fracàs de l’Estatut i permetria superar les sentències del Constitucional que trencaven la capacitat d’organització interna de Catalunya de la Generalitat. La província única podria esdevenir una fita que la taula de negociació política entre Generalitat i Govern Central bé podria contemplar.
Per altra banda, la solució des de Catalunya podria ser d’adaptació possibilista al límit: les diputacions es podrien descentralitzar en diputacions i/o vegueries, per exemple fent aparèixer la diputació de l’Ebre o dividint la província de Barcelona en dues diputacions, la Central i la de la Regió de Barcelona. A Lleida i Girona però, seria millor no tocar res. Però tot aquest possibilisme no és assumible a Catalunya després de la dècada que hem passat. Aquesta seria una opció vergonyant, però almenys significaria reconèixer el disbarat de l’organització local actual i la manca d’identitat regional de Catalunya.
Ara bé, l’organització regional catalana no es pot tancar del tot en un pacte d’ajustos provincials amb l’Estat, perquè cal deixar obert el cas a una certa possible evolució futura. La realitat és que ens cal una Nova Planta, decidida ara des de Catalunya. Això correspon a una decisió del Parlament, per la qual cosa no ho podem congelar amb simples canvis provincials, a excepció que l’opció sigui la província única.
Davant d’aquest enrenou, la gent pot pensar que parlem d’un problema fictici, però no ho és. Sense entomar aquest problema de conjunt no assolirem administració metropolitana, ni superarem les diputacions, ni definirem districtes electorals catalans, ni modernitzarem i simplificarem l’administració i les institucions, ni tampoc farem la Catalunya metropolitana dels set milions.
La societat se sent lluny d’aquest debat i als partits ja els va bé el panorama: amb diputacions on col·loquen militants, sense circumscripcions electorals on rendir comptes i sense haver-se d’arremangar per a resoldre administracions amb una clara i decidida voluntat d’eficiència i simplicitat. Perquè vivim millor en el caos que en la raó.
Manel Larrosa
Arquitecte i urbanista
