Divendres,29 març, 2024
IniciA PORTADAPERFILS/ Julio Benito: "M'agradaria que existís una comunitat de fotografia a Sant...

PERFILS/ Julio Benito: “M’agradaria que existís una comunitat de fotografia a Sant Quirze”

Avui estrenem una sèrie d’entrevistes i perfils de gent que viu a Sant Quirze, gent més o menys anònima que a través de les seves feines, vides i aficions contribueix amb el seu granet de sorra a la comunitat del municipi. Ens interessa parlar amb tothom, cares conegudes i desconegudes. 

Comencem amb el Julio Benito, @litussqv a Instagram, que porta més de trenta anys vivint a Sant Quirze i que s’acaba de prejubilar. Una de les seves grans aficions és la fotografia, i és sobre aquest tema i també sobre altres temes socials que parlem durant una bona estona. 

Després de més d’una hora de conversa sobre fotografia i bons retrats, fer la instantània del Julio amb un petit mòbil, un retrat “amb intenció” es va fer difícil. El lector serà benèvol i pensarà que, al menys, la intenció (tot i que un altre sentit) era bona. 

Hola, Julio. Gràcies per accedir a fer aquesta entrevista. Comencem des del principi. Tu des de quan fas fotografia?

Pràcticament des dels 22, 23 anys… tinc ara 54… mitja vida…sempre com a aficionat. He fet alguna feina, algun casament per compromís, retrats d’empresa, gent de l’oficina, familiars i vacances.

Però, té a veure amb la teva professió?

Jo ara estic prejubilat. Treballava a Telefónica.

I com és estar prejubilat a Sant Quirze?

Home, bé, de moment bé… Pensava que tindria moltes hores… entre les dues hores que tenia de desplaçament, més les vuit hores a l’oficina… però no tinc temps. Entre el gos, la casa, el nen que està estudiant que cal portar-lo… estic fent d’Uber. De les vuit hores que em pensava que tindria de més cada dia, al final són dos, dos i mitja. És el que he guanyat.

I Sant Quirze què tal?

Jo vaig venir aquí… jo vivia… la meitat de la meva vida l’he passat entre l’Hospitalet, vaig estar també uns anys a Martorell i a l’hora d’independitzar-me vaig buscar tres premisses bàsiques: un lloc que hi hagués tren perquè no volia dependre del cotxe, que tingués un bosc a prop… en aquella època… sóc dels primers que va començar a fer servir la bici de muntanya quan ningú sabia què era a Catalunya, amb les primeres que portaven de qualitat, de Califòrnia, perquè les que feien aquí al País Basc (Orbea i BH) es trencaven, no servien, no havien après a soldar…

Però de quan parles?

Doncs de fa trenta anyets ben bons… Doncs això: que tingués tren, que tingués un bosc a prop (aquí tenim la Serra de Galliners, que és una passada), i que tingués a prop també una població gran per poder anar a comprar, sortir de copes, de marxa… Amb aquestes tres premisses hi havia 10 o 12 pobles més o menys (Maresme, etc.)… A mi m’era igual, no tenia arrels…

Quins pobles vas estar mirant?

Doncs propers a Mataró, per exemple, Orrius… poblets. El cas és que la meva dona, la meva xicota llavors, ella treballava aquí (fa 26-27 anys) i com ella estava aquí doncs ja està: tenia tots els números.

I com has vist evolucionar el poble?

Al principi tot molt accelerat, quan vaig arribar jo, i després quan va petar la bombolla del boom immobiliari es va estancar el creixement bèstia que tenia. I a partir de llavors, 2008 més o menys, doncs gairebé millor. Continua havent-hi moviment, però hi ha barris on hi ha la meitat de les parcel·les sense construir… Abans d’arribar jo semblava que això seria un segon Barberà, un segon Ciutat Badia i realment van quedar fetes quatre torres res més, i el formiguer que es pretenia muntar aquí, no va arribar a ser tal. Amb això ha anat molt bé per a unes coses (es viu molt tranquil) i malament per a unes altres: a nivell de negocis, hi ha menys moviment.

I la teva dona treballa aquí?

Sí, ella treballa a l’escola bressol. Ara el problema de la feina és, també relacionat amb l’estancament de l’habitatge, és que no hi ha nens. No neixen nens. Abans teníem al Puri, no sé si quatre o cinc línies… ara és escola institut… no neixen nens, cada cop entren menys per sota… això afecta.

I tornant a la fotografia… a tu què t’ha aportat?

És una vàlvula d’escapament. Quan era a Telefónica era comercial, estava en empreses, allò era dur, una feina que no li recomano ni al meu pitjor enemic (riu) i la fotografia era una vàlvula d’escapament. Agafes la càmera a la mà, et centres en allò que entra dins del visor, col·loques el que veus, més o menys, que et sembli estèticament acceptable, el retoques a l’ordinador, repasses… Fas les vacances dues o tres vegades: quan les prepares, quan les fas i quan edites les fotos, i les tornes a fer quan les veus al cap d’uns anys…

(font: instagram de @litussqv)

Què opines de les xarxes socials?

Et dónes a conèixer… i jo hi aprenc molt. Fa 30 anys que faig fotografia però n’aprenc en fa sis. A Youtube està tot gratis. I a més ha evolucionat força el tema a les xarxes. Abans si volies saber de fotografia havies d’anar a una escola, o t’havies de xopar de llibres americans o males traduccions al castellà… era tot el que hi havia. I després va començar el boom dels youtubers… el meu fill es va enganxar als de videojocs i jo em vaig enganxar als que m’interessaven: fotografia, història, ciència… són hores mortes que s’omplen aprenent.

Algú que estigui començant o que vulgui millorar les fotos, quins consells els donaries?

Uf. En principi que no s’encegui amb el material, que aprengui a fer servir el que tingui: des de la càmera heretada del seu pare fins al mòbil de gamma baixa. Tot s’hi val. I després hi ha 4 o 5 llibres bàsics sobre fotografia i il·luminació que es poden comprar o consultar (a la biblioteca aquí tenen llibres molt bons) i mirar de seguir cursos de Youtube, etc.

Després una vegada les quatre nocions bàsiques (el triangle de l’exposició, etc.), quan ja domines la càmera una mica, cal aprendre il·luminació i sobretot mirar moltes fotos. El 80% és mirar. Igual que per escriure aprens llegint…si vols ser novel·lista has de llegir-te moltes novel·les, això és igual: mirar revistes de fotografia, llibres de fotografia, veure el cinema sota aquest prisma…

Recomanes alguna? On t’inspires, tu?

Jo vaig començar amb les revistes. Error. Perquè a les revistes hi ha poca informació sobre la tècnica i molt sobre el material. És millor dirigir-se cap a llibres: llibres de fotografia. Ha escrit un parell molt bons, sobre il·luminació, Antonio Garci, que són espectaculars. L’editorial Anaya Multimedia té molta palla, però té 8-10 llibres que són molt didàctics i inspiradors, a més. Tenen totes dues coses: t’animen a provar coses noves i t’ensenyen la tècnica.

(font: instagram de @litussqv)

A la fotografia, quan no la veu ningú i no té likes, com saps si una foto està ben feta? Perquè amb la bici, al cim hi arribes, és objectiu, però en fotografia, com saps quin és el cim?

És molt subjectiu. T’ha d’agradar… El primer és que la foto t’agradi a tu. El més frustrant de la fotografia també és que poques de les meves fotos m’agraden. Com que veig moltes fotos i miro moltes fotos, dic: jo vull fer això, i veus que ho intentes i no arribes… i quan surt una que dius, aquesta sí, doncs… Potser en surten tres a l’any… aquesta sensació mola. Em passa molt per exemple amb el futbol sala. Ara faig fotos allà perquè el meu fill juga i és difícil. No tinc equip per fer fotografia esportiva. Tinc un autofocus molt lent, de fa 20 anys. L’òptica en té 15, la càmera 7… Igual que ells poden xutar 15 vegades a porta i fer un gol, jo potser en un partit faig 200 o 250 fotos i potser n’hi ha dues que funcionen.

Allí no vas amb mòbil…

No… vaig amb una 70 200 2.8. Menys d’això, per a fotografia esportiva no es pot fer. Per fer paisatge, pràcticament amb el petjapapers que porta qualsevol es pot… si vols fer ocells, són 12.000 euros en material. Menys que això no fas ocells. Si vols fer fotografia esportiva necessites una càmera de tecnologia dels darrers 5 anys.

I els retrats? Com es fa un bon retrat?

Depèn. A nivell tècnic ha d’estar bé: que l’ull estigui a focus, les pestanyes, que tingui la profunditat de camp adequada, que el nas i les orelles estiguin a focus, que el fons no distregui… Però per realment treure un retrat bo, has de tenir intenció. Abans de. Abans de donar-li el botó, abans de muntar el fons, els llums, els focus. Has de saber què vols explicar.

I després has de conèixer a qui retrates. Has d’haver parlat una estona amb ell… Un cop una persona em va dir: “quines bones fotos fas de nens”, i li vaig dir “no, faig les fotos molt xules d’un nen: el meu, perquè el conec, sé quan va a somriure, què he de dir-li perquè giri el cap, en conec totes les expressions: les xunges i les bones. I sé quan en traurà una o l’altra”.

Per fer una foto a un nen només hi ha tres premisses: ha de ser divertit, s’ho ha de passar bé i ha de ser divertit. Són les tres premisses principals. En canvi, si la foto les fas a una model professional, van soles. Enfoques, dónes el botó i ja sap què ha de fer. Difícil que surtin malament.

En casaments, perquè sigui bo el retrat, el més important és que el fotògraf no surti a la foto: que els nuvis estiguin com si no hi hagués públic. Cal copsar el moment, no t’han de veure. Vaig fer un curs de fotografia de casament i una de les coses que se’m va quedar és que hi ha dos tipus de fotògrafs: el fotògraf gos i el fotògraf gat. El fotògraf gos et diu: mira aquí, posa’t així, va aquí… t’està tota l’estona donant instruccions, i la persona a qui fotografies està per tu, no està per ell. En canvi, en un casament has de ser fotògraf gat: estar darrere d’una columna, amb un ull mirant a cada costat, i quan passa alguna cosa, agafar-lo, sense que et vegin, sense que en surtis tu en aquell moment.

És complicat: és una de les fotos més boniques que hi ha i de les que més injuriades estan. I realment és molt difícil. Fer fotos que surtin bé a Claudia Schiffer és fàcil. Captar el moment en què la tia Enriqueta li fa el petó a la núvia, com si fos la seva filla i li cau la llàgrima, explicar això, que estèticament quedi bé, i que estigui ben enfocat, amb bona llum, que el fons que no distregui, que estigui ben emmarcat… això és difícil.

(font: instagram de @litussqv)

En aquests 30 anys, has creat projectes fotogràfics, sèries, etc?

Sí, ara estic fent una sèrie de retrats en blanc i negre: família, amics, etc. vull tastar esquemes d’il·luminació… tinc molta “cacharrería” que per la feina no he pogut utilitzar i ara és el moment. I després, hi va haver un any que em vaig proposar fer, a instagram, una foto diària. No sé si va ser el 2020 o el 2019… I era una de les maneres també d’aprendre, perquè t’obligues. Et passes el dia buscant. Hi ha dies que no trobes.

I de futur, què t’agradaria fer a l’àmbit de la fotografia abans de morir?

Bé, doncs abans de morir vull anar al Japó. Però “anar-me’n” al Japó, no fer un “puja i baixa”. Estar 15 dies, 20 dies, un mes. El que doni. I fer un reportatge en condicions. I l’altra cosa que vaig tenir en ment, que és més assequible, encara que ja s’ha fet molt, vull fer el camí de Santiago -ja ho vaig fer fa molts anys, i de fet la primera càmera rèflex que vaig tenir la vaig comprar per fer el camí. Vull tornar a fer-ho i fer una sèrie de barrejar paisatge, retrat de gent del camí (hosters, gent dels pobles) i retrat de pelegrins i monuments. I fer una mena de llibre. Però bé, són projectets que hi tens, que potser els fas alguna vegada, potser no, o acabes fent-ne una part…

(font: instagram de @litussqv)

I a Sant Quirze hi ha comunitat fotògrafa, gent que fa fotos?

No conec… conec dos o tres instagramers, que són de Sant Quirze, perquè veig que publiquen fotos d’aquí… n’hi ha tres o quatre molt bons… un que es diu @jeronimo_imagenes, em sembla, o una cosa així… deu estar jubilat, i viatja molt perquè té fotos de l’Índia, etc. Suposo que és d’aquí perquè barreja fotos de la Serra de Galliners amb altres… de Badalona n’he vist també unes quantes… I després ja hi són els professionals… @carlesfiguerolastudio, per exemple, de casaments, i ha fet cosetes de formació… és bastant bé: no és potser el millor de Catalunya però m’agrada com treballa. Però ja et dic, a nivell de comunitat fotogràfica a Sant Quirze, no he vist gaire moviment… podria haver-hi, algun tipus de formació… així com a Sabadell, Mataró, Granollers, hi ha força moviment, en pla associatiu, aquí a Sant Quirze no veig moviment… molaria.

I en general, a nivell de comunitat, com ho veus?

És una ciutat força dormitori… ara suposo que com que està canviant la piràmide de població, no sé com canviarà… en 20 anys això serà un poble de jubilats… ningú té mig milió per comprar-se una casa avui dia… Ara mateix una parella jove que guanyi 1200-1300, que és el salari mitjà d’Espanya, cadascun…. el banc sap que per donar-te un préstec, amb 50.000, risc zero, però tot el que sigui de 50.000 cap amunt és risc per al banc. Aquí o heretes o no vius. Parlant amb amics d’aquí, diem que els nostres fills no viuran aquí… s’hauran d’anar ja no al primer ni al segon, sinó al cinturó següent.

Veus alguna solució a tot això?

Hi ha solucions, el que no veig és intenció. No hi ha cap partit disposat, tots xuten la pilota endavant. I el que vingui després, que s’apanyi… es podria controlar els preus de l’habitatge… el 2004 o 2005 vaig predir la rebentada de la bombolla immobiliària i em vaig equivocar amb un marge de 6 mesos, usant dues o tres gràfiques i matemàtiques de secundària , i no sóc economista. No en tinc ni idea. Però bé, veies les dades macro i microeconòmiques, IPC, salari, 1,5-2, preu de l’habitatge 12,15, 10, fas les dues gràfiques i quan per pagar una casa facin falta més del 100% d’una vida laboral … en aquell moment, els bancs… Es van creuar les dues gràfiques el 2008. El 2008 és quan va explotar tot. Si jo vaig ser capaç de veure’l… Per què cap polític ni el Banc d’Espanya se’n va adonar? Això és totalment previsible… la crisi del petroli… tothom sap quant de petroli hi ha, quant se’n pot treure ia quin ritme ho estem gastant… això ho sap tothom, però no veus que ningú faci res…

Anem a les preguntes ràpides: quin llibre ens recomanaries?

A mi que m’enganxés molt en temps joves és El Joc d’Ender, d’Orson Scott. Em va enganxar des de la pàgina 40. Després n’he llegit d’altres…

I un músic? Una mica de música?

Que m’agradi molt molt, Kaleo, per exemple. És un grup islandès. No sé per què, vaig escoltar la música en un anunci… van treure dos temes, tres. M’encanta.

Un lloc per viure, per viatjar.

Jo em quedaria aquí. No me’n penedeixo. És una de les coses que… he fet moltes coses malament a la meva vida però triar el lloc on viure, em sembla que he encertat.

Doncs fins aquí l’entrevista, aquesta estona de conversa. Moltes gràcies, Julio, pel teu temps!

Javi Quintano. Sant Quirze del Vallès. 1 de juliol de 2022.

 




- PUBLICITAT -
anun2
anun22
previous arrow
next arrow

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- PUBLICITAT -spot_img
- PUBLICITAT -spot_img
- PUBLICITAT -spot_img
ARTICLES RELACIONATS

El més llegit

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies