Diumenge,21 abril, 2024
IniciA PORTADAPERFILS/ Pau Ulibarrena. Exposa cinc de les seves obres al Diari Sant...

PERFILS/ Pau Ulibarrena. Exposa cinc de les seves obres al Diari Sant Quirze


JAVI QUINTANO
14/3/2023 | 16:15:32 |


Avui entrevistem Pau Ulibarrena, un artista que exposa temporalment (i posa a la venda) cinc de les seves obres al Diari Sant Quirze. Pel Diari és un honor acollir aquesta obra. Amb ell inaugurem avui oficialment el Diari, i també inaugurem aquesta iniciativa d’acollir obra d’artistes de manera temporal. D’aquesta manera remarquem que volem ser un lloc de trobada, de cultura i de difusió d’idees.

Ulibarrena (Girona, 1978) va començar la seva carrera artística amb quinze anys fent els primers encàrrecs, principalment retrats i escultura. L’any 1997 va començar a estudiar Belles Arts a la Facultat de Sant Jordi de Barcelona. Des del 2006, es dedica exclusivament a la pintura i escultura a demanda amb alguna exposició puntual. Té treballs per encàrrec a Egipte, Estats Units, França i Regne Unit. Es pot visitar algunes de les seves feines al seu canal d’Instagram.

Qui es Pau Ulibarrena?

La majoria del temps és un pintor obsessionat per la llum, els espais i els objectes, però també en la seva interrelació; com la llum interactua, omple i modela els espais sense tenir en compte en cap moment la seva dimensió o jerarquia aparent. Capturar i entendre la llum que traspassa i filtra un gotim de raïm te per a mi la mateixa entitat que la llum d’un paisatge. Res tocat per la llum és menor.

També he fet i faig escultures, música, escric…etc, però això ho mantinc més com una cosa que no ha passat mai de l’esfera privada, si més no de moment.

Pintor es neix o es fa?

Malauradament t’haig de respondre a aquesta pregunta amb una qüestió similar; Què és primer, l’ou o la gallina? Doncs la resposta es “el peix” o alguna cosa semblant a un peix. Primer va ser el peix, tots venim del mar, el que passa es que el peix va evolucionar, es a dir, hi ha una evolució, un canvi continu. La gallina doncs, ha estat una altra cosa abans de ser gallina. Per a mi, aquesta és la realitat i no puc respondre a la pregunta sense introduir el concepte de procés.

El pintor per força ha de néixer, una mica com tothom, però també es va fent amb el temps. I per naixement vull dir que hi han d’haver uns condicionants genètics i familiars, que serien les aptituds naturals i també les aptituds adquirides en els primers anys, dins del nucli més proper. Però també s’ha de fer, acumulant vivències i processos vitals: Les últimes pintures de Goya són un exemple d’això. I no només ho circumscric a la tècnica, es a dir com es pinta, sinó també i sobretot em refereixo a el què es pinta.
El pintor abans que res es una persona i si la seva formació és àmplia i heterogènia també ho serà la seva pintura i el seu art. Penso que s’ha de tenir inquietud i curiositat per conèixer. No parar mai d’aprendre, de canviar.

‘Fancy a coofee?’. 100×100 cm. Oli sobre tela. Ha donat nom a aquesta sala del Diari, que ara és la sala del cafè.

Com definiries la teva pintura?

Doncs és complicat i senzill alhora. La pintura que faig és més aviat realista i sempre procuro que la llum hi sigui molt present, gairebé la única protagonista, perquè entenc que aquest tipus de pintura sense aquest ingredient pot arribar a ser molt freda i fins i tot banal.

Procuro entendre com és la llum d’allò que pinto. Per mi pintar és bàsicament aprendre i conservar una determinada llum o la llum.

Quan vas saber que la teva vocació era ser artista?

Em resulta complicat parlar d’art o artistes en el context actual i de tota manera no m’he presentat mai com a artista. Jo sóc pintor quan pinto i amb això en tinc prou.

Vocació? Tampoc sé que és això i no crec que existeixi la vocació a res. Hi ha camins que es fan i certes habilitats de base que o bé son genètiques o be adquirides en l’entorn proper, com t’he dit abans. En el meu cas sempre he tingut una certa facilitat per a l’observació i per la reflexió, ja de ben petit. La pintura només ha estat un instrument per desenvolupar aquestes habilitats. De tota manera el que compta per a mi és el procés interior, l’acte de crear en si.

Què significa per tu la paraula art?

Tècnica. Procés. Habilitat.

Suposo que moltes de les idees que envolten el terme tenen més a veure amb una concepció romàntica tant de l’ art com de l’artista. I confesso que no em sento còmode amb certs estereotips, que han portat en massa ocasions a banalitzar tant l’art com la figura de l’artista.

L’art és de les poques coses que ens diferencien de la resta dels animals i en part és possible que ens hagi ajudat a ser el que som, a arribar on hem arribat. L’art per a mi és el procés de projecció del Jo -o subjecte- en un objecte, sigui una tela o fang o l’aire en el cas de la música. El producte final, allò que queda no te massa importància, i per a mi és el que queda de l’art, un subproducte. L’art per a mi és el procés -l’acció d’anar-se projectant- i la majoria de vegades és invisible per al públic, que acaba veient només una tela pintada. El procés queda dins teu i és solitari, però per a mi aquell procés és realment l’art. Aquest procés, evidentment, dista molt de l’entreteniment.

Aquest procés pot resultar addictiu, però també dur. Jo no gaudeixo pintant, jo pateixo pintant. Però diferencio el procés físic de pintar amb el procés de transferència a l’objecte, que si gaudeixo. Disfruto del creixement, del trànsit.

Si veus l’art com una projecció del Jo de seguida veus que aquella projecció feta objecte t’ajuda a entendre´t. Si ho escalem, comprendrem que l’art ens ajuda a entendre’ns com a individus però també com a societat , com a grup.
Possiblement l’art neixi de la necessitat d’explicar-nos per entendre’ns, de saber qui som o què entenem . O què no entenem.

‘Fancy a salad?’. 70×70 cm. Oli sobre tela. Es troba a la sala gran del Diari, recolzat a la paret antracita.

Quines son les teves Influències?

En el terreny de la pintura Velázquez, Vermeer, Caravaggio, de forma molt directa. Però m’influeixen molt Miquel Àngel, Chillida, Oteiza, Hokusai, Bach…etcètera, però és més complicat que això. Per a mi és molt important el pensament, es a dir com diverses ments han vist el mon, la existència. I no sempre son artistes, o no sempre plàstics.

Per exemple per a mi l’art de Shakespeare és molt difícil de superar, sobretot la seva manera de retratar o d’explicar la realitat d’una forma tant breu i tant exacta. És una cosa extraordinària. O Bach. Bach per a mi son els seus espais, la netedat, complexitat i habitabilitat dels espais que crea, un cop aprens a entendre la música com el procés de creació d’espais metafísics habitables. En aquest sentit Bach és el millor dels arquitectes, paisatgistes i escultors que hagi vist – o sentit- mai. Precisament perquè el seu medi -el pensament- no està subjecte a la física dels espais que veiem dia a dia. Bach és l’ideal de l’art i m’ha influït més que molts pintors, doncs m’ha fet veure, no tant com hem d’anar -el medi- sinó mes cap on s’ha d’anar, o sigui l’objectiu de l’art. Això també ho he vist en Paco de Lucia, Vicente Amigo, Chet Baker o Tarkovski. O escriptors com Pla. Pla és un dels millors retratistes, però retrata negre sobre blanc, en un medi escrit. Això et fa veure que hi ha pulsions que han de ser text, d’altres pintures i d’altres música.

Com a realista és difícil superar a George Carlin, que es guanyava la vida als escenaris fent stand-up comedy. O Bukowski. Bukowski sí que es realista. El que passa és que és una realitat que no volem escoltar, reproduir. Però també hi és. I té la seva estètica i la seva màgia.

On trobes la inspiració de la teva obra?

A tot arreu. Als llibres, a la música, al carrer, als armaris. Com t’he dit m’inspiro i recolzo en autors de moltes disciplines i no trobo res que no pugui ser aprofitat. Però sobretot m’inspira la llum. Això sempre.

Millor moment del dia; o de l’any per crear?

M’agrada la llum dels equinoccis, doncs la de l’estiu és massa crua i a l’hivern és insuficient. Primavera i tardor tenen una llum molt precisa.

Has trencat molts llenços?

La majoria del que he pintat -o he creat- ho he cremat., doncs ja havien fet la seva funció.

Vaig posant els quadres contra la paret i me n’oblido d’ells. Quan els giro, si han aguantat el pas del temps els torno a deixar i si no els cremo, mai els llenço, o trenco. Els elimino per complert. El mateix faig cada cert temps amb les llibretes d’apunts. El que es important ja m’ha quedat a dins. No trobo cap sentit en guardar. De totes les llibretes que he dibuixat des dels disset o setze anys, només en guardo quinze o vint planes, perquè he pensat en el seu moment “Això és bo i pot ser útil”. Si el cervell ho reté i ho tornes a buscar per redreçar la idea, és que era útil, la resta em fa molta nosa i ocupa massa espai.

Imagino que és difícil triar però, si haguessis de quedar-te amb alguna de les teves obres, quina seria?

Amb cap. No les necessito. Tinc el més valuós amb mi, que és el seu procés: El quadre és un moble i quants menys mobles, millor. Sempre els trobo errors i és un mal viure. L’únic que tinc penjat a casa son retrats dels meus fills i sempre els voldria canviar o treure per millorar-los.

M’estimo més quedar-me amb les idees; he guardat línies o idees en Post-It, per a no oblidar-les. Però un cop les he assumit o creat ho he llençat.

Portes tota la vida pintant. Com has evolucionat?

Doncs he anat poc a poc cap un realisme més marcat, més tècnic, més precís però també he anat explorant pintures amb volums molt subjectius, en altres tipus de suport. Jo suposo que ara aniré o estic anant més per aquí; es tracta d’abandonar poc a poc la pintura per a anar cap a d’altres maneres d’expressar-me -d’entendre’m o entendre el que m’envolta en el fons– més personals, treballant més els volums, els espais.

Ara és el que em ve de gust. Sempre he creat per a mi, però el que quedava podia agradar. Actualment em plantejo més un tipus de creació més enfocat al coneixement profund de les llums, dels espais i de la realitat. Ho podríem anomenar més un “assaig plàstic” que art, tot i que pugui acabar essent més art que el que he fet fins ara.

‘Not a chien not an andalou’. 70×70 cm. Oli sobre tela. Es troba a la sala gran del Diari, sobre la paret principal blanca.

Quin paper ocupa el retrat a la seva carrera?

És molt important. M’interessa molt i penso que és un aspecte de la pintura al que m’agradaria tornar.

El retrat, conceptualment, és una de les formes d’art més elevades, sobretot si es fa bé; l’esser humà com a subjecte, el rostre com a identitat pròpia però també compartida, mirar d’accedir als sentiments i vida del retratat a traves dels seus solcs, de la seva fesomia…Això si que és un repte! El que passa és que és una cosa molt denigrada, inútil i cara, diuen. I més en els temps que corren on hi ha grans fotògrafs retratistes.

Ara, la pintura te un aspecte que la fotografia no te tant (i dic no tant perquè en alguns casos molt comptats també la pot tenir) i es que quan jo pinto algú, quan el retrato, hi ha una imatge, es crea un rostre. La realitat, però, és que el pintor també hi és, en aquest rostre, perquè també s’hi ha pintat en ell. Si em fixo en una determinada psicologia del retratat també m’estic retratant jo. Les pinzellades d’un retrat acaben essent opinions i en el fons un autoretrat.

Fixa’t: Velázquez quan pinta l’infant de cacera amb un posat aturat, malaltís i badoc i en canvi fa una feina magistral copsant la intel·ligència i vivesa del seu gos, a qui posa al mateix pla que l’infant. Ho podria haver fet al revés, o haver posat el gos més endarrere, però no ho fa. I si no ho fa és per algun motiu, perquè que un quadre així no s’improvisa, no es fa en una tarda.

El resultat és que Velázquez s’ha incorporat al retrat en forma de pensament o d’opinió. El Jo és torna a projectar en l’objecte. En un objecte on a priori no s’hauria d’incorporar, però es clar, Velázquez és un geni de la pintura i una ment privilegiada i pot fer el que li vingui de gust, com també fa a Las Menines, que és el Quixot de la pintura.

El retratista no té sostres; com més viu millor retrata. Com més ha viscut, com més coneix la humanitat millor retratarà, d’una forma més psicològica, potser més afinada. Tornem a Velázquez i al seu segon viatge a Itàlia concretament, viatge que fa amb cinquanta anys. Agafem el retrat de Joan de Pareja -que pinta just abans- i el d’Inocenci X i comparem-los posant-los de costat. I ara senzillament pregunta’t; A qui dels dos no li deixaries dos-cents euros? N’has de saber molt per a aconseguir una cosa així. A part de tenir-los molt ben posats per pintar això al segle XVII, al mateix palau papal, cosa que també és molt notable.

Quins reptes tens per davant amb l’art?

Seguir creixent i visitar -creant-los- nous espais. Explorar els límits d’una tela, d’un paper o del fang.

Quin paper juguen les xarxes socials a la teva feina com a artista?

Actualment poca cosa, doncs es un tipus d’esclavatge sofisticadíssim. Requereix un temps de dedicació -si es vol fer bé- que no sempre es te.

Si et sóc sincer m’ha servit per arribar a un públic d’arreu del mon que valora el que faig i he pogut resoldre dubtes tècnics o curiositats sobre el material que faig servir, cosa que sempre m’ha agradat, doncs l’ensenyament de l’art és molt important. A més m’he hagut de trencar el cap per fer-ho en angles, en un angles específic de la pintura, que desconeixia i que he anat aprenent a base de relliscades. El balanç ha estat prou positiu tot i que com et dic és molt de temps.

Quina és la virtut més important d’un pintor?

La Honestedat.

‘Albercocs’ i ‘Albercocs 2’. 30×30 cm. Oli sobre fusta de roure. Aquesta parella de quadres es troba exposada a la lleixa de la sala principal.

Tenim algun Velázquez entre nosaltres?

Velázquez només n’hi ha un. És una cosa molt seriosa.

Per quin moment passa el sector de l’art? Quin es l’estil que va a la baixa i a l’alta?

Sincerament no massa bo. Es tanquen més galeries de les que s’obren. I pel que fa als estils hi ha una heterogeneïtat que fa difícil dir cap on anem. Si que és veritat que el realisme està a l’alça, però també d’altres estils. Depèn de la zona, de la galeria… Jo he vist en una galeria important un quadre hiperrealista i un d’expressionista penjats de costat. I funcionava molt bé. Suposo que el bon art no es mai excloent i conviu amb d’altres de la seva mateixa categoria.

Quins son els ingredients d’un bon quadre?

Llum, Honestedat i Ofici.

Moltes gràcies

Moltes gràcies a vosaltres.

- PUBLICITAT -
anun2
anun22
previous arrow
next arrow

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- PUBLICITAT -
renting
renting2
- PUBLICITAT -spot_img
ARTICLES RELACIONATS

El més llegit

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies