ANTONI VERDAGUER/CULTURA.
Plataformes digitals VS. sales de cinema
Comentava a l’anterior (i primer) article els canvis que han sofert en els últims anys la producció, distribució i exhibició cinematogràfica. Fa uns anys va ser la desaparició de la clàssica pel·lícula de cel·luloide – dels rodatges i dels cinemes – per donar pas a la imatge digital.
Ara que de les pel·lícules recents ja no podem veure aquells retalls de fotogrames que podíem comprar – almenys quan jo era petit – junt amb un visionador de plàstic i que en dèiem “filmines”, perquè els fotogrames hi segueixen sent, però només digitalment en targetes de memòria o en discos durs.
Avui en dia als cinemes es projecta una mena de disc dur que es coneix com a DCP (Digital Cinema Package) i s’han hagut de canviar els projectors de tots els cinemes del món i els que no ho han pogut fer (és una tecnologia costosa) han hagut de tancar… i n’han tancat molts!
Però les coses canvien a tots nivells i també cada vegada són més els “espectadors” que veuen cinema – o sèries, ara tan de moda – als televisors “full HD”, de 2 K o de 4 K i ben aviat de 8 K i més amunt encara, tot sigui perquè no es trenqui la cadena consumista i haguem d’anar renovant el televisor cada dos per tres, encara que en “full HD” o 2 K ja es vegin molt bé. També hi ha els que ho veuen a l’ordinador, a la “tauleta” o al mòbil… jo, personalment, prefereixo on hi hagi una pantalla – encara que sigui de televisor – d’unes bones dimensions.
Però no ha canviat només la part tècnica, també ho ha fet la part conceptual, amb l’aparició de les plataformes digitals – Netflix, Amazon, Movistar+, Rakuten… o a Catalunya: Filmin – de manera que moltes pel·lícules ja ni tan sols passen per les sales de cinema – o hi passen molt breu i minoritàriament -, i s’estrenen directament a les plataformes digitals.
Grans directors actuals hi roden les seves pel·lícules, només per citar-ne algunes: “Roma” d’Alfonso Cuarón, “La balada de Buster Scruggs” dels germans Coen, “22 de juliol” de Paul Greengrass i també sèries com “Crisis en sis escenes” de Woody Allen o documentals com “They shall not grow old” de Peter Jackson i fins i tot s’acaben i s’estrenen pel·lícules de directors ja desapareguts com és el cas de “The other side of the wind” d’Orson Welles, que va rodar el 1970, va quedar inacabada i s’ha acabat de muntar i estrenat el 2018.
Els grans festivals (Cannes, Venècia, Berlin…) al principi no admetien pel·lícules provinents de les plataformes, segurament el concepte és que les consideraven més per televisió (en el millor dels casos) i no pel cinema… però han hagut de claudicar i fins i tot premiar-ne algunes. Sense anar més lluny “Roma” de Cuarón va ser la gran guanyadora del darrer Festival de Venècia i va obtenir el “Lleó d’or” i segurament, d’aquí a pocs mesos, serà candidata a uns quants Oscars de Hollywood… i és que el que compte no és l’embolcall extern sinó el contingut intern, i les pel·lícules són bones o dolentes (o regulars) independentment de si s’estrenen als cinemes o a les plataformes.
Però el que és important, per mi, és que la pantalla per veure-les sigui el més gran possible… i apaïsada! (en el proper article us parlaré de les pantalles, i enregistraments, horitzontals i verticals).