Slider
Inici » a-ultimesnoticies » “Poèmes, suivi de Mirlitonnades” Samuel Beckett.
Slider

“Poèmes, suivi de Mirlitonnades” Samuel Beckett.

CRISTINA GONZÁLEZ / EL RACÓ LITERARI

“Poèmes, suivi de Mirlitonnades” Samuel Beckett. La dualitat dels impulsos i les emocions

No hi ha força que arrossegui amb major força que les emocions. Es construeixen sobre l’aire expectatives, i aquestes, ens fan córrer fins a deixar-nos davant de l’abisme, perquè puguem sentir el vertigen. Durant uns breus instants, una pressió s’instal·la en la boca de l’estómac, suen les mans, ens tremolen els genolls, tractant de sostenir-se sobre els peus i hi ha un moment de dubte: per una banda, les ganes de saltar i, per l’altra, la por a la destrucció. Aquesta sensació és la que nota un escriptor davant una història que li atrapa. Arriba un moment que no sap si els personatges i la mateixa història han pres vida i capacitat de decisió, independentment d’ell. Davant d’això, l’autor recula i dubta, reflexiona sobre si ha avançat massa, si això era el correcte i si el lector entendrà tot el que volia transmetre.

Samuel Beckett (1906-1989) exemplifica en aquesta obra Poemes suivi de Mirlitonnades la dualitat present que té l’escriptor a l’hora d’escriure: la necessitat de donar informació, la pulsió de ser entès sense paraules, la urgència de transmetre i, al mateix temps, l’impuls conservador de guardar part d’un mateix, de la seva intimitat. És un torrent que arrossega a l’autor en una tempesta agitada amb el desig de retroalimentació i el temor al judici aliè.

En l’obra de Poemes i Mirlitonades fins i tot aquest doble joc està clarament marcat en l’estructura: queda al descobert la condició humana configurada per característiques moltes vegades contraposades, que ens fan dubtar de si l’existència de les mateixes no es tracta d’una paradoxa. Així trobem dues parts: Poemes i Mirlitonades.

En l’apartat de Poemes, Beckett treballa amb situacions quotidianes, observacions de la realitat, moments sovint fugaços que semblen gairebé escapar entre els versos i que es descriuen gairebé de manera furtiva o fins i tot amb un toc voyeur. Tenen els seus poemes una flaire trista, decadent, melancòlic, a vegades gairebé deshumanitzat, on les persones han perdut part de la seva humanitat i els animals poden tenir el mateix protagonisme que aquests. Està molt present l’ànim depressiu que li contagia la ciutat i els seus carrers foscos. Es tracten com a temàtiques els desitjos, l’exaltació, la decepció i la pèrdua. Escriu a la vida, a la mort, a la bogeria i a l’amor no correspost, admetent la inestabilitat que fa dansar a la persona d’un costat a l’altre.

Viu morta la meva única estació

lliris blancs crisantems

nius vius abandonats

llot de fulles d’abril

dies feliços gris de gebre.

En segon apartat ho ocupen les Mirlitonades. Aquestes són considerades pel mateix poeta versos dolents, gairebé una paròdia dels poemes. En elles Beckett experimenta, deixant-se portar, fluir, buscant la sonoritat de les paraules, alliberant les idees i els pensaments, deixant que caiguin en la pàgina sense judici, sense necessitat d’encaixar-los en un inici o un final. Així obre la porta a l’essència, l’inconscient. Per estrany que sembli, aquestes ofereixen més vitalisme, menys rancúnia

tornar

de nit

a casa

encendre

apagar veure

la nit veure

pegat al cristall

el rostre

La lluita amb un mateix, amb totes les emocions i pulsions que conté l’ésser humà és una de les preocupacions de qualsevol poeta. La poesia sorgeix en gran part del conflicte i de la necessitat de trobar una conciliació amb la vida i del món fora de la pell, fins i tot de l’acceptació de dins del cos.

Conèixer, descobrir, saber apaivagar i tranquil·litzar les marees i les tempestats que originen en l’autor, els successos i la realitat, a vegades hostil, que fereix i crea el bàlsam, segons el moment. I buscar el seny en la inconsciència, i la pau en el torrent que va desembocant en les pàgines. Escriure a vegades per a entendre’s i per a ajudar als altres a comprendre també.

La comprensió més gran de la realitat succeeix quan no estem en acord amb ella, quan ens esgarrapa, fent-nos dubtar, i hem de tractar de reflexionar sobre els nostres valors i conviccions. Moltes vegades, la realitat no és tan atractiva com ens agradaria, ens sorprèn amb el seu rostre més dur. El poeta ha de ser valent a l’hora de comprendre que bo i dolent són les dues parts de la realitat i que, per descomptat és vàlid reflectir tant l’una com l’altra.

Ser capaç de reflectir amb mestratge totes aquestes dualitats i acceptar reflectir-les en la mateixa poesia no fa feble al poeta. Li permet, de fet, aconseguir una empatia major per part dels lectors que identifiquen el descrit com alguna cosa a ells mateixos també han qüestionat en les seves experiències. La vida és sens dubte una mescla de serietat i burla, alegria i dolor, racionalitat i emotivitat.

Cristina González.

 

 

2020-12-16

Deixa un comentari

El seu email no será publicat.Camps obligatoris marcats *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies

Diari Sant Quirze

↑ Grab this Headline Animator