TRIBUNA / PHIL CONNORS.
Presencia femenina
[dropcap]A[/dropcap]vui l’article comença amb una imatge. Es tracta d’un moment de la celebració de la marató de Boston al 1967.
La marató és una cursa que suposa recórrer corrent 42 kilòmetres i 195 metres; és tot un esforç físic pel que cal entrenar de forma continuada durant temps a fi de poder concloure la distància amb salut.
Al centre de la foto es veu una dona, fent la cursa, amb el dorsal 261. Al costat esquerre un home s’interposa de l’atac d’un altre que, vestit de carrer, s’acosta pel darrere davant la mirada atenta i sorpresa d’altres corredors.
La noia de 20 anys és Kathrine Switzer, l’atleta que l’ajuda és el seu promès i l’atacant és Jock Semple, jutge de cursa, que intenta arrancar-li el dorsal a la Kathrine en aplicació d’un reglament que impedia que les dones poguessin córrer la cursa. L’organització no s’havia adonat, en el moment de la inscripció, ja que es va fer inscriure com K. V. Switzer.
La Kathrine va poder acabar la cursa, però les dones van haver d’esperar encara 5 anys, fins al 1972 a què es canviés el reglament i poder córrer la famosa marató quin origen es remunta a 1897.
Podria ser que la Kathrine Switzer escollís la marató de Boston per rendir homenatge a les feministes protagonistes de la novel·la Les Bostonianes de Henry James.
Aquesta setmana s’ha viscut, un any més, la reivindicació mundial per la igualtat de drets entre homes i dones. El 8 de març és una data de lluita i conscienciació de la injustícia que suposa la discriminació per gènere.
Des de les primeres sufragistes als EEUU durant la dècada de 1840 s’han aconseguit millores socials que han permès el reconeixement d’igual a igual en molts aspectes i àmbits de la societat, però encara queda molt camí per recórrer.
D’aquí que moltes organitzacions reivindiquin en cada ocasió que es requereixi la supressió d’aquesta patriarcal limitació i demanen a les administracions públiques i a les empreses privades que a més de lluir el color lila un dia, adaptin les seves rutines en matèria de contractació de RRHH, distribució de càrrecs jeràrquics i nivell salarial amb criteris igualitaris.
Els avenços del col·lectiu s’han degut generalment per iniciativa individual com per exemple la de Claudette Colvin, una noia de raça negra, quan el 2 de març de 1955 i només amb 15 anys es va negar a cedir el seu seient en un autobús públic a una dona de raça blanca. Va acabar detinguda per violar la Llei de Segregació racial que desmereixia els drets de les persones negres.
La història recorda, però a Rosa Parks que 9 mesos més tard també va plantar-se en un autobús. Claudette no donava el perfil per iniciar una revolució però la Rosa si, i més essent la secretaria de l’organització NAACP, i la implicació d’un jove reverend nomenat Martin Luther King va fer la resta per la igualtat de races i generes.
La Kathrine Switzer corrent la marató de Boston és també una d’aquestes gestes individuals. Un petit pas per la història de la humanitat, però un salt de gegant en la història de la igualtat per les dones.
Des de les hores la Kathrine ha corregut 35 maratons i ha acumulat èxits, entre ells guanyar la de New York al 1974, però la seva fita va ser organitzar curses a tot el món afavorint la participació de dones fins a aconseguir que el 1984 el Comitè Olímpic Internacional reconegués la marató femenina com prova olímpica. Avui en dia, amb 75 anys, segueix lluitant contra la desigualtat entre homes i dones.
