SOCIETAT. El despatx d’advocats pels DDHH – ESPAI HUMANA – de TERRASSA, porta una denúncia davant el Comitè sobre els drets de les persones amb discapacitat amb seu a Ginebra (Suïssa)
Es tracta de SAID BEN KADOUR ciutadà marroquí empadronat a Terrassa des de l’any 2013 i amb residència a casa de la seva germana i cunyat en un pis de lloguer al barri del Segle XX
Com a conseqüència d’un accident, té reconegut un Grau de Dependència (G3N2) des del juliol de 2007 i una discapacitat del 90% amb efectes a partir de 2001, amb una escala de mobilitat reduïda i la necessitat d’una tercera persona cuidadora.
El pis on viu, no compleix les condicions mínimes d’accessibilitat establertes per la Llei. La casa presenta barreres arquitectòniques, tant d’accés a l’interior de la pròpia casa, com de les zones comunes.
El Sr. Said dorm en un llit sense adaptar situat al menjador. No disposa de grua, ni llit articulat, perquè l’espai es comparteix amb tota la família. Tampoc disposa de suport adaptat per al bany
Sr. Said, té reconeguda una pensió d’alta invalidesa i una petita prestació de cuidador no professional
Sr. Said ha d’ajudar a la família i també pagar els honoraris, de forma irregular, d’una persona per ajudar-lo en les necessitats bàsiques de la vida quotidiana.
Encara que el Sr. Said té una cadira elèctrica per a la seva mobilitat (que ha de pagar cada mes), i un suport de la seva família, tot això és insuficient per poder realitzar una vida independent, autònoma i digne, que li permeti un projecte inclusiu de la seva vida.
Els elements que el priven dels seus drets fonamentals són precisament el fet que vius en una situació de “INFRA-HABITATGE” en risc d’exclusió residencial, amb una gran dependència i una gran discapacitat i que els teus ingressos són menys de 3 vegades l’IRSC
El Sr. Said demana ajuda a l’administració local (Serveis Socials, Servei de Dependència, Servei d’Habitatge…) des de l’any 2001 per poder tenir un habitatge accessible o adaptable, per tal de gaudir d’una vida autònoma i digna
Hi ha recomanacions i informes fets per a la Síndica de Terrassa i el Síndic de Greuges de Catalunya demanant a l’Ajuntament de Terrassa una actuació urgent davant aquesta situació, però sense resultat positiu.
Fins i tot el Síndic de Greuges de Catalunya demana a l’Ajuntament de Terrassa que revisi el Reglament Municipal per a la concessió d’Habitatges d’Emergència, ja que no compleix la normativa internacional (ja que no contempla a les persones amb situació de Discapacitat sobrevinguda, quan tenen una necessitat habitacional).
Per tot això, s’ha passat a una altra fase i és portar aquesta vulneració de drets fonamentals del senyor Said Ben Kadour davant del comitè de NNUU de ginebra que vetlla pel compliment de la convenció internacional de drets de les persones amb discapacitat. Concretament s’estan vulnerant 3 articles de la convenció que fan referència a l’accessibilitat, com a dret fonamental perquè una persona pugui gaudir a altres drets com habitatge, autonomia, inclusió social, intimitat i a una vida digne.
Col·lectiu d’Advocats i Advocades Espai Humana
Amb el suport de:
- Síndica de Greuges de Terrassa
- Consell Entitats-Espai Drets
- Comissió ciutadana de seguiment i alerta de la carta europea DDHH
- Prou barreres
Convenció internacional de defensa dels DDHH de les persones amb discapacitat
La Convenció, adoptada el 2006 per Nacions Unides i ratificada per Espanya el 2007, és un tractat de drets humans que posa en la primera línia a les persones amb discapacitat i que visibilitza la responsabilitat social del reconeixement i la satisfacció dels seus drets. Així, reconeix que la discapacitat no és el resultat d’una “disfunció” sensorial, física, mental o intel·lectual, sinó que és fruit de la interacció d’aquesta amb les barreres que imposa la societat per la seva participació plena i efectiva, en igualtat de condicions a la resta de persones (Art. 1 CDPD). En aquest sentit, la Convenció crea obligacions pels Estats part amb la finalitat que les persones amb discapacitat puguin exercir els seus drets, perquè el simple reconeixement d’aquests ha demostrat ser insuficient.
