EL RACÓ LITERARI / CRISTINA GONZÁLEZ
Rafael Alberti. Viure amb coratge
“Píndoles de justicia poètica” per Cristina González
[dropcap]A[/dropcap]lberti va ser un poeta espanyol membre de l’aclamada Generació del 27. A causa de la seva infància despreocupada entre la mar i el sol, no va ser capaç d’adaptar-se a la disciplina i les regles rígides i autoritàries dels jesuïtes on va estudiar després i l’ensenyament dels quals li atabalava perquè no entenia com l’ensenyament no era una cosa viva o estimulant. Va ser expulsat per falta de disciplina sense acabar el batxillerat. Va ser llavors quan decideix que la seva vocació fos la pintura, iniciant una carrera que va arribar a despuntar, exposant diverses vegades, però la mort del seu pare, va ser un esdeveniment que canviaria per sempre el rumb de la seva carrera artística. Davant el cadàver del seu pare escriu els seus primers versos i descobreix que la poesia li produeix més satisfacció que la pintura.
Després d’un temps de aillament, al seu retorn a Madrid entra en contacte amb altres poetes en la Residència d’Estudiants on com a amics tindrà a figures com Salines, Lorca, Jorgue Guillen o Miguel Hernández. La seva amistat i el seu gust pel surrealisme fan que en 1927 decideixin fer una sèrie d’esdeveniments en honor a Luis de Góngora, figura que havia estat oblidada per la cultura oficial. La seva actuació en l’Ateneu de Sevilla recitant poemes seus en honor a Góngora, consolida el grup de la generació del 27, la segona generació d’or de la poesia espanyola.
Aquesta primera etapa de la seva poesia és personal, vitalista, popular, irònica i brillant alhora.
La situació política espanyola en els últims anys de la república, la seva salut delicada i la falta de recursos, provoca una crisi existencial profunda en Alberti qui sent que li falta la llum que abans tenia. La seva poesia ho reflecteix, amb poemes torturats, pessimistes i desil·lusionats. Els seus versos es fan més surrealistes i inicia la poesia de vers lliure i el llenguatge simbòlic. Els seus poemes deixen de ser tan innocents i tot el seu significat queda ocult a una primera lectura.
Cobreix-me, amor, el cel de la boca
amb aquesta arrabassada escuma extrema,
que és gessamí del qual sap i del qual crema,
brollat en punta de coral de roca.
Alóquemelo, amor, la seva sal, aloca
La teva lancinant aguda flor suprema,
Doblegant el seu furor en la diadema
del mordent clavell que la desboca.
Oh cenyit fluir, amor, oh bell
borbotar temperat de la neu
per tan estreta gruta en carn viva,
per a mirar com el teu fi coll
se’t rellisca, amor, i se’t plou
de gessamins i estrelles de saliva!
Amb la Guerra Civil, la seva consciència i la seva vida fa un canvi de sentit total. Surt de la seva abstracció per a prendre part activa en el que l’envolta. Entén que la seva poesia ha de buscar despertar les consciències i es fa compromesa amb la política, més vehement que en l’época anterior. Des de llavors la seva poesia serà pel poble i tindrà un to revolucionari.
Es torna un activista i s’afilia al Partit Comunista. Com a milicià tractarà de salvar art en els bombardejos i dóna allotjament a intel·lectuals republicans, posant en risc la seva vida sense dubtar-ho. Al final de la Guerra Civil es veurà obligat a exiliar-se primer a París i després a Xile amb el seu amic Neruda. No s’atrevirà a tornar a la seva pàtria fins a 1977, gairebé quaranta anys on no oblidarà la seva llar i la seva poesia tindrà un to nostàlgic però implicat amb la llibertat.
Et dic adéu, amor, i no estic trist.
Gràcies, el meu amor, per la qual cosa ja m’has fet,
un sol petó lent i prolongat
que es va truncar en dolor quan vas partir.
No vas saber entendre, no vas comprendre
que era un amor final, desesperat,
ni vas intentar arrencar-me del teu costat
quan amb dur cor em vas ferir.
Vaig plorar tant aquell dia que no vull
pensar que el mateix sofriment espero
cada vegada que en la teva vida reapareix
aquest amor que en negar-lo t’il·lumina.
La teva llum és ell quan la meva llum decreix,
el teu sol amor quan el meu amor declina.
La seva recompensa és que, en tornar a Espanya, no sols cap dels seus amics l’ha oblidat, sinó que és un poeta consagrat, referent de la llibertat. Els seus últims anys serà premiat amb tots els premis literaris d’Espanya. L’únic que va rebutjar va ser el Príncep d’Astúries per les seves conviccions republicanes. Serà un poeta de cor que mai perdrà les ganes i la intensitat de la seva poesia, les seves ganes de transmetre i el seu amor per la paraula amb la qual donar veu a uns altres.
Avui en dia hem de trobar el coratge de defensar les nostres conviccions, les idees en les quals es basen les nostres prioritats i la nostra moral. La seva poesia ens fa reflexionar sobre tot això, sobre si ens limitem a veure la realitat o a viure. Com diuen, dins de la comoditat tenim seguretat però en la incomoditat vivim molt més.
Cristina González.
