Dijous,18 abril, 2024
IniciEMPRESARaquel Jiménez, presidenta de l'Associació de Dones Emprenedores i Empresàries de Sant...

Raquel Jiménez, presidenta de l’Associació de Dones Emprenedores i Empresàries de Sant Quirze

Avui a la secció 'Perfils' publiquem una entrevista que vam fer abans de setmana santa a la Raquel Jiménez, presidenta de l'ADEESQV. Enguany fan 5 anys i tenen 50 associades. Vaig començar preguntant-li a Jiménez per l'Associació i vam acabar tenint una conversa molt interessant sobre la feina, l'esforç, l'exemple, la visibilitat, les xarxes socials, les noves generacions, les lleis de quota, les STEM, Barcelona... Enhorabona pels 5 anys i endavant amb la feina que feu!

JAVI QUINTANO
18/4/2023 | 16:40:32 |

Des de quan existeix l’associació? Per què va sorgir?

L’Associació de dones emprendedores i empresaries de Sant Quirze és de juny de 2018, de fa 5 anys. La idea va sorgir en un taller o un programa de consolidació. Llavors van adonar-se de la importància de fer teixit, xarxa. Jo ho vaig conèixer al cap d’un temps. Ja estava a l’AFA de l’institut i de seguida vaig fer-me sòcia. Fa només un mes que soc presidenta. Abans hi ha hagut dues juntes més, que han fet molt bona feina.

Una vegada fets els primers passos, que ja ens coneixem, ara estem demandant més activitats, més presència institucional, formacions de més durada o profunditat.

Què fa l’associació?

Estem més de 50 sòcies. Oferim com 3 àrees de treball: la institucional, de relació amb les institucions, com l’ajuntament però també amb altres. Per altra banda, la part interna: el networking, conèixer-nos millor, veure com podem trobar oportunitats entre nosaltres i en l’entorn. I la tercera és la que anomenem la “Caixa d’Eines”: el què volem donar com a eines perquè les nostres sòcies puguin estabilitzar-se o per poder créixer, etc. Hi ha formació, altres tipus de trobades, també volem fer guies, documents, etc.

Durant l’any tenim activitats formatives, una o dues al trimestre. Cada mes fem els “Dinars que sumen”, un dinar a la seu d’una associada per intercanviar necessitats… és un punt de trobada. És una de les activitats que més èxit té. Ara amb el bon temps, de març a octubre, de 19 a 20h, tenim els “NetWalking”: intercanvi d’impressions però caminant i coneixent el poble. Entenem que les dinàmiques de trobada han d’entendre’s amb les dinàmiques de salut (riu). També tenim previst l’aniversari de l’associació al juny, el dinar de Nadal, que volem que sigui una mica especial, més grossa.

Quins problemes us trobeu com a dones empresàries?

Som totes autònomes i empresàries. Tenim els mateixos problemes que es pot trobar tota dona en un entorn empresarial. La primera és que penso que el concepte d’emprenedoria està molt bé, però amb la dona, hi ha com un estigma. Quan es diu “dona emprenedora” sempre s’entén com “aquella que ho està intentant però com a hobby, com a més a més”. I no. Les associades que tenim tenen un perfil –amb tot el respecte als emprenedors- que no “intentem” res: estem consolidades, portem 20 anys treballant i jo no “intentem”, sinó que hem aconseguit i aconseguim. Una de les qüestions que hem de treballar és que ni tant sols nosaltres ens ho creiem, això. El fet de que ha faci la dona, encara que sigui l’ingrés principal d’una llar, és quelcom “secundari” o “subsidiari”. No és principal perquè ni nosaltres mateixes reivindiquem aquesta posició. Crec que ens hauríem de creure més el concepte d’empresària que el d’emprenedora. Perquè emprendre és una qualitat necessària en qualsevol empresa, però t’has de creure que si ets autònoma ets empresa.

A l’associació hi ha moltes autònomes que treballen soles i professionals (arquitectes, enginyeres, informàtiques, traductores), que solen treballar de forma individual. És un fet que justifica també la necessitat de trobar-se, comentar. L’associació ens convertim en un equip de treball addicional. Les dinàmiques que es fan son molt reconfortants.

Què aporta, específicament, la dona, al món professional?

Opinió personal. Jo et diria que aporta una mirada horitzontal, no tant jeràrquica o vertical sinó una mirada molt més de cooperació. La cooperació i l’ajut mutu és potser dues de les tòniques femenines.

La mirada masculina i la femenina tenen totes dues coses molt bones. Potser està menys representada la femenina i potser en l’equilibri és on està la perfecció i l’èxit, però jo tinc una mirada positiva cap al sentit masculí dels negocis, amb aquest punt de competitivitat, de buscar aliats per fer negoci i no només d’ajut mutu. Tenen una entrada diferent i una forma de fer de vegades molt efectiva i de la qual hem d’aprendre. Si es barregés amb la mirada femenina no sortiria perdent, sinó guanyant. Per això veig el sentit positiu de les polítiques d’igualtat. De vegades provoquen inconvenients, perquè forcem coses, però la finalitat última és positiva.

Encara calen, doncs, associacions de dones perquè no hi ha aquesta cultura?

Estan sortint lleis, com la de jubilació, que està establint un mecanisme de compensació perquè estadísticament és correcte i real que hi ha una bretxa de gènere. I per això es fan polítiques per equilibrar. Si mirem el món empresarial el rati de dones és molt menor. Entenc que fa falta aquestes associacions, i a part, també la visibilitat. Jo més que tota l’estona fer “tallers per emprendre” crec que el que s’ha de veure és l’exemple i el lideratge de les dones empresàries. Quan veus altres companyes que porten temps com a empresàries (siguis de l’edat que siguis, perquè tinc clar que es pot emprendre als 40, als 50, als 60) és de les millors motivacions que hi ha. Si tu veus que és possible i que hi ha camí veuràs més fàcil començar. Si l’únic que veus és una muralla o res, llavors t’ho pensaràs. Per tant, calen les associacions, i la visibilitat d’exemples. I no em refereixo a exemples d’èxit en el sentit de visibilitat a les xarxes o notorietat. Per mi l’èxit té moltes lectures i pot ser coses molt petites, però que facin molt feliç. Veure aquest camí de mitjans, possibilitats i recursos, ho veig molt més eficient que potser un taller d’emprenedoria.

La visibilitat és important, però moltes vegades, des dels mitjans, costa trobar “famoses i expertes”

A nivell personal. Jo soc molt de creure que la feina ben feta no fa soroll. Però això no encaixa amb els requeriments de la societat actual. Crec que com a dones, i com a dones empresàries, el què ens preocupa és fer la feina i fer-la bé. I això ens assegura el dia a dia i el futur. No ens preocupem de la visibilitat. De vegades és un error, perquè hem d’entendre que estem en una societat que un dels principals valors son les xarxes socials, els aparadors… No ens adaptem, i potser és una de les coses que hem d’aprendre. És com el què et deia: veig que quan un home surt a fer networking busca futurs acords i el coneixement del context per futurs acords. Quan una dona surt a fer networking busca oferir ajudes, o demanar ajuda… però a més intenta fer-s’ho sola, perquè que una dona hagi de demanar ajuda tampoc no queda bé. La perspectiva és totalment diferent.

L’aparador no ens agrada. Jo mateixa vaig dir ok a fer l’entrevista, per una qüestió de responsabilitat respecte de l’associació però si li demanes a Raquel Jiménez professional probablement t’hagués dit que no. Ens dediquem a fer el teixit de les estratègies, estem a la “rebotiga”, però ens agrada menys l’aparador, potser.

Els mitjans de comunicació… No ho hem entès com una necessitat per la concepció que nosaltres tenim de l’èxit professional. Però a la nostra societat és un símptoma d’èxit estar a l’aparador, que no ho comparteixo. És veritat que ens manca aquesta voluntat d’exhibir-nos. Potser som més tímides, d’alguna manera.

Què els diries, doncs, en aquest sentit, als mitjans de comunicació?

Als mitjans els diria que, de vegades, és una qüestió de focus i il·luminació. Que la il·luminació ha de ser correcte, i si li poses una bona il·luminació a un racó hi trobes moltes coses interessants, que no son necessàriament a primera línia, al primer plànol, on hi ha un bonic escenari.

Els focus i els mitjans… és difícil que en aquesta societat de la immediatesa frenem una mica, que a l’hora de posar en valor coses, cuinem una mica més lent i veiem una mica el rerefons perquè pot ser molt bonic el què hi ha davant però té molt valor el que està darrera, hi ha molt de sacrifici, i aquella imatge no l’hem de donar com “mira, ha sortit de sobte un bolet, i mira quin èxit”. No, no, porta molta feina, i a vegades el focus no s’ha de posar només a l’escenari sinó també darrera. Potser no fa tanta patxoca però mostra la trajectòria que hi ha.

Però ja dic, son concepcions de veure la feina i la vida molt personals… Ara la societat reclama immediatesa, reclama flors d’un dia…

Veiem les tendències d’intentar fer una cuina lenta, amb marxes més lentes, però no sé si serà possible. Als mitjans? Els hi demanaria una mica el mateix: una cuina més lenta. És factible? Si estem tots només a l’instagram, que hem de posar no sé quants posts al dia, etc… qui fa això no té temps per res… Com a professional cal estar a Linkedin, i fer articles, i mil coses, però si faig això, no em queda temps per fer la feina… potser aquest temps per fer articles l’haig d’invertir en fer millor la meva feina… No sóc persona com per poder dictaminar ni dir com canviar les xarxes socials ni la societat (riu).

Potser cal explicar històries més senzilles…

Sí, el dia a dia. Perquè a més, si no, generem unes expectatives a la societat, però també a aquestes generacions que creixen que no son correctes. Si només ensenyem allò que surt en el focus principal, com si hagués estat fàcil que sortís un bolet, doncs no els hi estem dient la veritat. I perdem aquesta cultura dels valors, de l’esforç… i de gaudir de l’esforç! No és només l’esforç per l’esforç. És que en el dia a dia, quan ho intentes, també t’ho passes bé.

Sí, potser aquí el tema del fracàs està molt mal vist…

Jo penso que és un aprentatge meravellós. Si no fracasso, no puc saber com no vull que siguin les coses. L’estigma d’aquella gent que s’ha equivocat o del fracàs és quelcom que no comparteixo però sí que està molt arrelat. Jo crec absolutament en el dret d’esmena, i de reinserció, per tant, si tens voluntat d’arreglar, sigui el què sigui que hagis fet, benvingut sigui el trajecte de millora. Un altre cosa és que et desterrin o aparquin socialment.

Quins son els reptes que s’afronten a nivell de la dona i l’empresa?

El món de les ciències i la tecnologia hi ha un ratio molt menor de dones, amb notorietat o sense (suposo que amb notorietat encara menys). Hi hem de posar el focus, perquè crec que aquest balanç, aquest equilibri entre homes i dones en aquests sectors socials farien millorar-los. No ens podem permetre perdre aquest talent femení perquè les dones no veuen referents en aquests sectors. Han de veure referents per creure que ho poden fer si resulta que se’ls dona bé els ordinadors, la física, les mates, o la química. Aniré a una universitat plena de nois? Molt bé, però hi ha referents i puc fer-ho. La forma d’incentivar és l’exemple.

Creus que es bo, “forçar” des dels governs certes quotes en els diferents àmbits i sectors?

No, jo crec que és bo incentivar que tots els sectors siguin oberts per tots i totes. Quan parles de “forçar”, que sí que és possible que algunes polítiques arribin a forçar, en el sentit que aquí hem de tenir un 50% de dones i un 50% de dones, això ho veig menys eficaç (diferent d’efectiu) que incentivar que hi hagi més homes, per exemple, en el sector de la infermeria o més dones a les ciències. Una perspectiva nega a un munt de persones que entrin i a més força a d’altres que potser no volen entrar i l’altre perspectiva incentiva d’alguna manera que més homes que tinguin la inquietud de ser infermers, entrin a ser infermers, per exemple. Crec que legislar ha estat i és necessari quan el què fa és trencar barreres. Hi ha determinades de fer polítiques o dinàmiques d’empreses que han suposat una barrera real per la dona, per exemple, en l’àmbit de la conciliació. Quan la llei pretén forçar el trencament de la barrera, ho entenc. Quan el què pretén és forçar quotes de presència de forma necessària i obligada, ho veig més difícil, més antinatural. Una cosa és que jo trenqui impediments i que incentivi i l’altra és que digui: en aquest consell d’administració hi ha d’haver 50/50, si no, no val. Hem de veure com incentivem perquè hi hagi suficient per aquest 50/50. És el què trobo més eficient. Per mi eficiència és allò que ho fa possible amb els millors recursos, i l’eficàcia és aconseguir-ho, sense tenir en compte si els mitjans son els millors. L’eficàcia de vegades em fa por i l’eficiència és el que intento buscar. Quotes forçades? Doncs suposo que en algun moment sí, jo no soc ningú per dir que no, no son tant de la meva natura, però ja et dic: son opinions absolutament personals.

Tornem a l’associació. Entre les associades, quins perfils hi ha?

D’edat, sol ser a partir dels 35, ja amb una trajectòria. De sectors, hi ha professionals de la restauració, lingüístic, tecnològic, de la comunicació, immobiliaris, serveis, esport, cura, psicologia… el ventall és molt divers, i això enriqueix moltíssim, perquè poden coincidir 2 o 3 persones del mateix sector, però no més: és una característica de l’associació de Sant Quirze, la diversitat de sectors.

De què esteu orgulloses que han passat des de que existeix l’associació?

Jo he vist bastantes associades que estaven de forma incipient i ja s’han establert oficialment, per exemple. D’altres han fet molta interconnexió i han fet negocis amb altres associades, d’altres que han millorat molts aspectes del cicle de vida del negoci de cadascuna, a través dels consells o l’ajuda d’altres. Jo he vist una millora de totes i cadascuna de les empreses que tinc al voltant.

Fins i tot hem de destacar un tema que potser no és veu però que és important: jo en soc un clar exemple. Jo tenia despatx a Barcelona, a Gran Via – Passeig de Gràcia, i no li hagués donat mai ni un duro a treballar al poble. Havia considerat que fer venir alguns dels clients de Barcelona o de fora perdia credibilitat i imatge. És veritat que jo tinc seu també a Barcelona però Barcelona ha perdut moltíssima pistonada en l’activitat econòmica. Costa molt baixar a Barcelona. He fet l’aposta per implantar-me al poble i veig que té moltíssima oportunitat de negoci que no s’explota i sí que m’he atrevit i començo a tenir experiències positives a l’hora de fer venir a segons qui a Sant Quirze, que per mi ha estat un estigma molt gros. No ho vaig fer per una aposta empresarial, sinó logística, perquè tinc personal del Vallès i per ells Barcelona era un handicap logístic i cada dia ho és més. Va ser una decisió molt fàcil que després no m’ha pesat tant ni m’ha restat tant com jo pensava a nivell d’imatge. L’Associació de dones pot donar visibilitat de negoci a Sant Quirze. Té molt potencial.

Ara sí, per acabar. Com veus Sant Quirze a nivell empresarial?

Sant Quirze és meravellós per viure i sempre ho ha estat i en el sector empresarial veig que qui s’ha implantat aquí ha estat com si fos un bolet, però no perquè hi hagi un projecte de Sant Quirze empresarial… que no sé si hi ha de ser-hi, però segurament si s’han implantat és perquè han tingut condicions com jo: el personal és d’aquí, o m’implanto aquí per una qüestió logística, però no han tingut en compte que estem a prop de Barcelona, que les comunicacions son bones, que té un teixit empresarial que es podrien fer més trobades, etc.

- PUBLICITAT -
anun2
anun22
previous arrow
next arrow

1 COMENTARI

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- PUBLICITAT -
renting
renting2
- PUBLICITAT -spot_img
ARTICLES RELACIONATS

El més llegit

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies