-
La gestió de la pandèmia de part del govern espanyol i dels diferents governs autonòmics no atura el nombre de contagis ni el de morts.
-
La declaració de nou de l’Estat d’alarma és el reflex d’aquest fracàs en el que es privilegien les mesures de seguretat per sobre del reforç del sistema públic de sanitat.
SALUT / SOCIETAT.
Junts per militaritzar la crisi sanitària
El govern espanyol del PSOE-UP, ha decretat un altre estat d’alarma, i ha tornat a militaritzar la crisi sanitària. Però, aquesta vegada, l’ha portat a les Corts per a fer-lo votar per 6 mesos. S’estalviava així el desgast d’haver de repetir les pròrrogues que marca la llei. Al paper vergonyós de les forces de la investidura, des d’ERC -vantant-se d’haver forçat la revisió als 4 mesos!- a Bildu, s’hi ha sumat aquest cop també amb la CUP-PR, tots amb l’abstenció per facilitar que passés el Reial Decret.
Objectivament, tots junts, van donar suport al govern del PSOE i UP i cobertura a la militarització dels carrers. També tots, van deixar l’espai de la lluita contra el RD a VOX, permetent-li reforçar-se al carrer.
I a Catalunya, es van fer còmplices del Govern d’ERC i JxCat que ràpidament es va apuntar a la repressió i el toc de queda i només en la segona nit, ja va practicar 580 denúncies! Tot darrera la repetida i demagògica simplificació dels debats de Salut vs Economia d’Ayuso o Salut només amb Estat d’alarma de Sánchez. Ni l’una ni altra són certes.
Salut vs Economia?
La hipotètica disjuntiva que planteja repetidament Ayuso, és una gran fal·làcia. L’estat espanyol té una de les sobremortalitats més altes del món per la pandèmia (48.000 morts més que la mitjana dels últims quatre anys: 101 morts cada 100.000hab), quasi 10 vegades més que Alemanya o quasi 100 més que Japó. També s’encapçala el rànquing de contagis per 100.000 habitants.
Les xifres econòmiques parlen soles. A 31/10/2020, l’INE donava el sorprenent creixement del PIB del 16,7% de juliol-setembre, encara que la taxa interanual es contreia encara un 8,7%. On va aquest creixement?. Les empreses de l’IBEX van quedar blindades ja a la primera onada, i amb diners públics s’havien pagat els sous dels seus treballadores amb ERTOs, la qual cosa va permetre una important concentració de capitals, fent als rics més rics i com veurem després, disparant els nivells de pobresa. De març a juny, durant el primer estat d’alarma, segons La Sexta, els 23 espanyols més rics van incrementar la seva riquesa un 16%: Amancio Ortega, d’Inditex, tancant les 1.200 botigues, va augmentar la seva fortuna un 17,42%; el president de Ferrovial –a qui Alba Verges paga els rastrejadors- un 40%; l’amo dels hotels Iberostar, un 50% malgrat que tanca els seus 38 hotels a l’estat i aplica un ERTO a 5.000 treballadores amb el turisme paralitzat; el d’ACS, Florentino Pérez, un 41,6%, ….
Mentre, 12 milions de treballadores estan en risc de pobresa, 3,8 milions a l’atur (16,26%) i milers en ERTOs –molts encara sense cobrar- que s’han prorrogat fins el 31 de gener de 2021. Mai s’han aturat els acomiadaments, i a Catalunya, amb la onada d’EROs que han substituït els ERTOs, especialment a l’automoció darrera del tancament de Nissan, ja són 506.000 els aturats amb una taxa del 13,2% (EPA d’octubre) i s’han perdut 138.500 llocs de treball en un any. Mentre, els ERTOs segueixen creixent amb els darrers tancaments de bars i restaurants, centres esportius i d’estètica i a 28 d’octubre afectaven a 68.350 treballadors. L’estat espanyol és on més ocupació s’ha destruït, el doble que la mitjana europea. És a dir, la política de PSOE-UP ha imposat més morts i més destrucció d’ocupació -no un versus l’altre-als i a les treballadores i pocs morts i creixement de la riquesa per a les grans fortunes.
Això sí, pot ser encara pitjor: Ayuso duplica la mitjana estatal a la CCAA de Madrid amb 264 morts cada 100.000 habitants (78 més que Catalunya que també te denses àrees metropolitanes i industries) i tampoc ha millorat la situació econòmica dels i de les treballadores, sent la CCAA que, en termes anuals i segons la última EPA, més ha crescut l’atur. Tampoc a la CCAA on governa, Ayuso no demostra la disjuntiva que propaganditza.
Salut només amb estat d’alarma?
Com vam defensar en la primera onada, una cosa és el confinament i altre l’estat d’alarma i la repressió. Si calgués regulació legal per atendre la crisi sanitària, s’hauria d’haver fet en el marc de la Ley General de Sanidad. En cap cas en el marc bèl·lic-policial dels “estats de setge, alarma i excepció”, que posen policia, guàrdia civil i exèrcit en el centre, com grollerament es va veure en les rodes de premsa de la primera onada. Han passat set mesos i no s’ha fet res per adequar la llei sanitària, tot i que es preveia la segona onada, i el ministre de Sanitat, Salvador Illa, torna a repetir la disjuntiva: si vols Salut, cal Estat d’alarma. No, els governs l’imposen perquè els cal posar en primer terme la repressió davant la més que previsible resposta popular.
Cap de les mesures excepcionals que s’enumeren en l’estat d’alarma, i que podrien ajudar en la solució de la crisi social i sanitària, no es van aplicar la primavera ni s’aplicaran ara, perquè es preserva la propietat privada per sobre del control de preus o la intervenció de la sanitat privada o de les farmacèutiques, malgrat els milers de morts. Al contrari, criminalitzen la gent per la pandèmia per justificar la repressió i la desconfiança del veí incentivant la delació, com anima a fer el Conseller Sàmper. Aquest estat d’alarma ni tan sols s’acompanya dels decrets de protecció mínima de la primera onada: ni s’han tancat els CIEs, ni s’han prohibit els desnonaments. Des del 17/09/20 en portem 800 només a Barcelona, els darrers sota estat d’alarma, a dos hores del toc de queda, desnonaven a Ciutat Meridiana a una dona amb criatures o el brutal desallotjament dels Mossos de la Casa Buenos Aires. El govern reclama a la gent que es quedi a casa mentre envia la policia a deixar famílies al carrer.
Una de les mesures d’aquest estat d’alarma, és el toc de queda, justificat per acabar amb els “botellons”, criminalitzant el jovent. Aquesta limitació de mobilitat nocturna, agreuja la vulnerabilitat dels i de les treballadores que han de sortir al carrer a aquelles hores, com els raiders, que han estat els primers multats per la policia. No diem ja els qui a més, son racialitzats o el cas de dones que venen o van a la feina en horari nocturn, per carrers buits, i amb la baixa freqüència habitual de transport públic… Indignant quan la mateixa Consellera reconeix que no és quan hi ha més relacions socials, que seria en horari diürn i sobretot a la feina. Però intervenir en això, protegint els i les treballadores, seria obligar a les empreses a instaurar el teletreball i incrementar les inspeccions i sancions a les empreses per la manca de seguretat. Però això no ho regula ni el Gobierno amb l’estat d’alarma, ni el Govern de JxCat i ERC. Només “recomanen” i que es barallin els comitès d’empresa –on n’hi hagi- perquè al final, les empreses faran el que vulguin. I mentre, en autèntica provocació, el “botellón” de l’IBEX, amb Arrimadas, Ayuso, Casado, Illa i Cia, reunien la primera nit d’estat d’alarma 150 persones en el sopar de El Español, amb poques mascaretes i cap distància!!.
Confinament i restriccions de mobilitat, són solucions medieval en ple s. XXI. Això és perquè ni s’han recuperat les retallades estructurals a la sanitat pública, ni s’han injectat prou diners per l’emergència de la pandèmia. Les vagues dels MIR, metges de primària, zeladors… assenyalen les mancances de personal, d’estabilitat i de sous i condicions laborals dignes que són de fons. És urgent, perquè comença a ser un problema fins i tot contractar. Bona part de les nostres infermeres han acabat a Gran Bretanya per la precària situació que tenien aquí. Ayuso ja es troba amb un hospital Covid que costarà 97 milions (amb 45 milions de sobrecost), però pel que no compta amb personal.
JxCat i ERC, no van atendre els problemes de fons de les dificultats de fer proves i confinar en els brots entre temporers: calia tant la regularització de tots els i les sense papers com la renda garantida de confinament per atendre les famílies. No es va fer i a dia d’avui una variant catalana del covid-19 recorre el món. Tampoc es van posar prou rastrejadors a la resta de Catalunya a juliol, ni prou PCRs, ni es van fer els microconfinaments quirúrgics que demanaven els experts davant els primers contagis a l’àrea metropolitana. A l’agost, quan sí que s’intensifiquen les PCRs, ja era més complicat. I es posava la cirereta quan no es prenien mesures per incrementar la freqüència del transport públic i, al contrari, ADIF executa obres a Sants que redueixen freqüència de rodalies i provoquen aglomeracions ja en plena segona onada.
I ara?
Amb les xifres d’ocupació d’UCIs disparades, cal forçar el teletreball i les condicions sanitàries a les empreses, restringint el moviment com a protecció de la classe treballadora. Però cal seguir enfrontant la repressió i la criminalització: la propagació del virus és essencialment responsabilitat de la gestió que han fet els governs de PSOE-UP, i d’ERC-JxCat. Cal trencar el cercle que han imposat i tenir respostes proactives, no restrictives, a partir d’invertir diners públics en la sanitat pública tant estructural com de resposta immediata amb rastreig i alleujament de la pressió als CAPs, cribratge d’asimptomàtics amb testejos d’antígens ràpids, massius –els moonshots dels britànics- i setmanals, sobretot en espais de risc elevat de contagi o sensibles com residències i escoles, amb inversió i contractació pública. El contrari del que ha fet el Departament de Salut d’ERC, que va pagar 18M a Ferrovial pels rastrejadors –contracte que el Parlament va revocar i encara no s’ha fet efectiu- o 246M euros a la sanitat privada. Com defensen les sanitàries en lluita, “acabem amb la parasitació de la privada dins la pública”, cal la “… intervenció pública de les gerències dels centres concertats i de tots els recursos privats al servei del be comú i sense compensacions”. I per això cal enfrontar l’estat d’alarma, i calen decisions polítiques imposades per la mobilització com la de Vallekas i el cinturó sud de Madrid contra les mesures d’Ayuso i per la sanitat pública, com les de Tarragona exigint millores als CAPs, o les de la cultura o la de Barcelona contra els desnonaments. Hem d’exigir al carrer solucions per aturar els acomiadaments, els desnonaments, l’empobriment i inversions per resoldre la crisi sanitària i els serveis socials, tot defensant el dret a la protesta per reivindicar-les rebutjant la repressió. Si no ho fem des de l’esquerra, serà la ultradreta qui ocupi aquest espai al carrer.
Fora l’estat d’alarma i el toc de queda! Diners per la sanitat pública: contractació, estabilitat, sous i condicions laborals i més rastrejadors, tests ràpids massius…
CUP
Especialment sagnant perquè participem com Lluita Internacionalista a les coalicions, son els casos de la CUP, tant CUP-CC com CUP-PR. Sense debatre en els marcs unitaris, vam veure atònits com es passava d’argumentar pública i autojustificativament que “És l’hora de les persones, en sortirem juntes”(??) i parlar de “mobilització” al faristol del Parlament dilluns, per dijous passar del vot NO al primer estat d’alarma a abstenir-se en el Congreso. Tot i que, el Gobierno, a diferència del que va fer a la primavera, en el nou estat d’alarma limitava el dret a la “mobilització” en l’art. 7, on adverteix que les manifestacions “podrán … prohibirse cuando en la previa comunicación … no quede garantizada la distancia personal …”
Per més crítics que van voler aparèixer discursivament, el vot de la CUP-PR, objectivament, dona suport als governs de PSOE-UP i per extensió ERC-JxCat amb la militarització de la crisi i la repressió que se’n deriva. A això només s’hi va oposar l’extrema dreta de VOX, sola contra l’estat d’alarma, amb la seva demagògica defensa de drets i llibertats, cosa que reforça la ultradreta per a mobilitzar al carrer. L’esquerra, inclosa la CUP-PR, són responsables de la cessió d’aquest espai.
Dilluns però, el primer dia de l’estat d’alarma i toc de queda, vam sortir al carrer, al costat de molts companys de la CUP i l’esquerra independentista a fer-nos sentir contra la militarització de la crisi sanitària. Aquest esperem sigui el camí on ens retrobem amb el conjunt dels i de les companyes.
Lluita Internacionalista
