EL RACÓ LITERARI / CRISTINA GONZÁLEZ
Rosalía de Castro. Comprensió de l’altre
“Píndoles de justicia poètica” per Cristina González
El destí d’una poeta no el fixa ella ni la seva poesia sinó el lector, que acaba seleccionant i enaltint unes parts i, oblidant moltes d’altres; jutjant sobre l’obra i atribuint una qualitat o una intencionalitat, a vegades, una mica allunyada de la que l’autor tenia en el moment de posar les paraules sobre el paper.
El simbolisme i la idealització que s’ha fet d’alguns poetes, com en el cas que ens ocupa de Rosalía de Castro poden reduir la riquesa del seu treball a uns pocs conceptes, limitant la seva prosa als recursos utilitzats d’una obra en concret.
Rosalía de Castro és un dels noms més reconeguts i valorats de les lletres espanyoles i emblema de les lletres gallegues, dins i fora de la que fora la seva terra, malgrat els seus viatges. Malgrat tot, cal recordar que les seves obres van ser escrites en gallec i en castellà, sense diferenciació, no cal valorar uns títols més que uns altres.
Cerca i anhela l’assossec…
mes… qui li assossegarà?
Amb el que somia despert,
adormit torna a somiar.
Que avui com ahir, i demà
com avui, en el seu etern afany,
de trobar el bé que ambiciona
–quan només troba el mal–,
sempre a somiar condemnat,
mai pot assossegar.
Va ser una dona de caràcter fort, acostumada a superar un gran nombre d’adversitats, però també posseïa una gran sensibilitat. La seva poesia es troba entre els versos que ens evoquen tristesa, solitud, tendresa i la “morriña” per la terra i aquells que revelen la ràbia, l’acusació o la ironia davant el que no li agradava de la seva societat. Va tractar amb gran profunditat i un llenguatge accessible, fins i tot col·loquial, les escenes més pròximes al poble el que va fer guanyar-se a lectors de tota condició.
També va recollir la tradició oral de les cantigues escoltades des de la seva infància, tractant un sentiment molt propi de la terra gallega i les seves gents de nostàlgia i amor pel ja perdut.
Amb un to directe, a vegades, va escandalitzar a molts i va provocar critiques en els cercles més conservadors, però, va fer seus els lectors de les zones rurals que accedien a les seves lletres i es veien reflectits. Així, amor i rebuig es van alternant envers les seves obres i sempre hi ha critiques a la publicació dels seus escrits, però ningú pot criticar la gran sensibilitat lírica, la profunditat subjectiva i objectiva dels seus versos.
Pobra ànima sola!, no t’entristeixis,
deixa que passin, deixa que arribin
la primavera i la trista tardor,
ora l’estiu i ora les neus;
que no tan sols per a tu corren
hores i mesos;
tot amb tu, éssers i mons
de pressa marxen, tot envelleix;
que avui, demà, abans i ara,
el mateix sempre,
homes i fruits, plantes i flors,
vénen i marxen, neixen i moren.
Quan t’apesari el que enrere deixes,
recorda sempre que
és més feliç qui de la vida
major espai corregut té.
El lector no sempre pot comprendre la profunditat de l’autor. En la societat, tan llavors com ara, ocorre amb freqüència: creiem conèixer als altres per judicis i impressions parcials i, no ens parem a entreveure més enllà d’allo que se’n mostra exteriorment. La persona és molt més, més fins i tot del que ella mateixa arriba a comprendre de si mateixa.
Hora rere hora, dia rere dia,
entre el cel i la terra que queden
eterns guaites,
com a torrent que es deixa caure,
passa la vida.
Retorneu-li a la flor el seu perfum
després de marcida;
de les ones que besen la platja
i que una rere una altra besant-la expiren.
Recolliu els rumors, les queixes,
i en planxes de bronze graveu la seva harmonia.
La poesia permet un acostament subtil a la part interna de l’autor, fins i tot a la part inconscient que xopa les seves lletres. Però per a comprendre cal obrir-se a la possibilitat d’equivocar-se i a reduir el judici que tenim sobre allò que difereix del nostre propi pensament. La unitat total de l’ésser humà, només pot comprendre’s si unim exterior i interior, en un mateix conjunt.
Tu te’n vas anar per sempre; mes la meva ànima
t’espera encara amb amorós afany,
i vindràs o aniré jo, bé de la meva vida,
allí on ens hem de trobar.
Alguna cosa ha quedat teu en les meves entranyes
que no morirà mai,
i que Déu, perquè és just i perquè és bo,
a desunir ja mai tornarà.
Cristina González.
