Slider
Inici » a-ultimesnoticies » Rupi Kaur. L’adquisició de la resiliència
Slider

Rupi Kaur. L’adquisició de la resiliència

EL RACÓ LITERARI / CRISTINA GONZÁLEZ

Rupi Kaur. L’adquisició de la resiliència

“Píndoles de justicia poètica” per Cristina González

La vulnerabilitat té una força que queda, sovint, amagada darrere del judici actual per aparentar el que “hem de ser”.

La senzillesa és un punt de partida terriblement potent a l’hora de transmetre i fer arribar un missatge. Encara que avui en dia tot sembla preparat i retocat per a oferir una “satisfacció momentània” i generar una necessitat inexistent per a la persona que no hi era poc temps abans, els missatges que queden dintre nostre són aquells que ens aporten molt més que aquesta resposta a la pregunta del moment. Són aquells missatges que ens acompanyen durant la vida i ens fan reflexionar una vegada i una altre.

Així doncs, hi ha poetes que decideixen seguir la seva intuïció, apostant pels seus instints en contra del establert. Busquen superar aquestes dificultats socials d’immediatesa amb l’esperança d’un públic desitjós d’acollir els seus poemes, persones que se sentin estretament lligades a les seves històries i commogudes davant la seva sinceritat. Personalment, sóc part d’aquest públic i Rupir Kaur (1992) és un exemple d’aquestes poetes actuals que decideixen ser elles mateixes i no deixar les seves conviccions dins de la marea descoratjadora del màrqueting editorial.

“Sikh de la diàspora” com ella mateixa es defineix, canadenca i sense haver arribat encara a la trentena ha sabut fer-se un lloc i un nom entre les poetes modernes més influents del moment amb els seus versos simples i sense rebuscades figures retòriques, amb imatges d’estil minimalista que transmeten la sensació de dolor, emoció en la qual transitem en molts moments de la vida.

Va ser quan vaig deixar de buscar una llar en els altres
I vaig aixecar els fonaments d’una llar dins de mi,
Que vaig trobar que no hi havia arrels més íntimes
Que les que hi ha entre una ment i un cos
Que han decidit estar complets.

 

Aquesta poeta treballa amb afecte temes tan crus com el desamor, la pèrdua, la solitud o la incomprensió units al judici cruel i, moltes vegades superficial, de la societat cap a aquells que estan sumits en un duel existencial. En les entrevistes que fa admet que no sentia que, ni els seus propis professors d’escriptura creativa, apostessin per la poesia com a producte rendible i la van descoratjar moltes vegades a intentar enviar els seus poemaris a les editorials.

No obstant això, ella sentia la necessitat de transmetre el seu missatge així que, contra tota recomanació, va començar a autopublicar-se i a difondre el seu primer treball allà on podia amb l’esperança que uns altres, veiessin en els seus versos el mateix que ella veia: la crida a acollir les situacions i aprendre a treballar i viure-les amb acceptació i força.

La figura del poeta ha estat, en alguns moments, una mica desdibuixada. Ha quedat arraconada per altres figures i altres tipus d’expressions artístiques: els escriptors estem dins del grup d’artistes manuals entre els ceramistes, els pintors o els orfebres i, els poetes, sovint no son considerats com a escriptors al mateix nivell. Però en part per això, l’ànima del poeta està dotada amb una característica que transmet de manera contundent l’obra de Kaur: la resiliència.

La resiliència és aquesta capacitat de agafar el dolor i la caiguda per a enaltir i extreure de l’interior de la persona la millor versió de si mateixa. És aquest impuls per a créixer quan la majoria decideix deixar-se morir. Es una característica amb la qual es neix però que cal treballar i no es deu confondre mai amb l’optimisme radical. Es una visió realista del que ens envolta, un treball d’anàlisis i una acceptació i acolliment de tot, lo bo i lo dolent, per reforçar l’estabilitat i la intel·ligència emocional per tal de sortir reforçat i més savi de les situacions.

En l’obra “El sol i les seves flors” es tracta el procés de supervivència, perquè al dolor se sobreviu, i del creixement personal després de la pèrdua. Les fases de duel es tracten com el cicle d’una flor, on a vegades la mort és el primer pas necessari per a utilitzar les llavors i col·locar-les en terra adobada on tornar a créixer amb major esplendor.

El poemari es divideix així en cinc parts: marcir-se, caure, arrelar, alçar-se i florir.

No vull tenir-te
Per a omplir les parts buides que hi ha en mi,
Vull estar plena per mi mateixa.
Vull estar tan completa
Que pugui il·luminar una ciutat sencera
I després vull tenir-te
Perquè nosaltres dos combinats
Podem calar-li foc.

 

Aquestes fases són també el procés de desenvolupament de la resiliència: enfortir-se a partir de la dificultat i ressorgir enfront de l’adversitat. Avui dia, la capacitat de resiliència és un dels trets presents en les persones emprenedores, de les ments creatives que s’atreveixen a fixar els seus objectius més enllà de les expectatives posades en ells per a buscar el seu camí. Sovint és un procés ple de moments de dubtes, de fracassos, de correccions i cerca de noves oportunitats. És esperar el temps per a fer brollar les llavors plantades, créixer a poc a poc i, per a aquells que no han sabut veure tot el procés, florir inesperadament.

La poesia, com les flors utilitzades per Rupi Kaur en la seva obra, sempre busca camins per a arribar als cors oberts a deixar-se commoure per ella.

Cristina González.

2021-04-07

Deixa un comentari

El seu email no será publicat.Camps obligatoris marcats *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies

Diari Sant Quirze

↑ Grab this Headline Animator