slider cabecera autocares fuentes logo
slider cabecera autocares fuentes 3
slider cabecera autocares fuentes 2
slider cabecera autocares fuentes 1
Inici » a-ultimesnoticies » Sàhara: Els homes / dones blaus
sliderdiari DENTAL-SANT-QUIRZE1
sliderdiari Rebost-de-Vallsuau1
Sliderdiari segurosbilbaodef1
sliderdiari Autocares-Fuentes-actual1
sliderdiari-Art typing1
sliderdiari immo sq1
sliderdiari-Taller C58 1
sliderdiari Infinity1
slider portada 600x194 mis finques
Sàhara. hom@s blaus. @josecoderch

Sàhara: Els homes / dones blaus

CARTES AL DIARI.

Sabíem del color de pell diferent: negres, blancs, grocs i d’altres, però al saber dels hom@s blaus l’any 1974 arribant a Al-Aaiun ens va sorprendre aquest nom. Després vam entendre que el color blau ho era només pel color de la seva roba i que per la qualitat del tint i la calor, en destenyir-se els homes i dones apareixien zones del cos amb aquest color. Eren una part dels habitants (berbers nòmades) que juntament amb altres eren la població del Sàhara Occidental espanyol (saharauis).

La presencia espanyola iniciada a principis del segle XX, no és important fins a l’any 1958 que arriba a 26.000 habitants en uns territoris de 260.000 km², que és comencem a desenvolupar amb diferents ciutats, la capital Al-Aaiun al Nord, Villa Cisneros al Sud, altres i que en 1.975 arriben a ser un total de 72.600. La molt baixa densitat contrasta amb les riqueses naturals sobretot en fosfats i pesca.

La capital Al-Aaiun a 28 km de la costa atlàntica i enfront de l’Illa de Gran Canàries, separada només per unes hores de navegació, determinen que els canaris són una part important de la població espanyola al Sàhara i per la construcció de les ciutats, infraestructures de carreteres, escoles, cases, barris.

És una colonització militar, però hi ha una quasi normal convivència entre els seus habitants, que en el passat havien demanat pels seus notables, ser un Protectorat espanyol i així és reconeguda internacionalment.

A partir de 1.960 es van crear les bases d’un moviment saharaui que planteja la independència d’Espanya i que no accepta convertir-se en una província més de Marroc. Una Assemblea de Saharauis, la Yemaa, apareix com a representant, però sense uns procediments democràtics, està fortament controlada per Espanya.

En els anys posteriors, l’Institut Nacional d’Indústria, comença les obres d’explotació dels fosfats que hi ha en la zona de Bucaram, a uns 100 km de la costa, però que es troben a nivell superficial i són per això molt importants i situen aquesta explotació per davant de les de Marroc que ho veu com el seu gran competidor en el mercat mundial d’aquest mineral.

En la zona de Bucaram es construeix una cinta transportadora de 98 km en 11 trams i capaç per 2.000 tones per hora per fer arribar el mineral a la costa i es construeix un “pantalà” per poder carregar els vaixells directament des de la platja. Aquesta cinta passa pel desert i s’ha de dotar d’infraestructura, central elèctrica, manteniment.

Marroc espera el final de les obres i quan finalitzen, l’any 1975, inicia la seva estratègia política per reivindicar el Sàhara com una província seva. El 6 de novembre de 1975, dones i nens fonamentalment, l’anomenada marxa verda, entren al Sàhara per la frontera en Tarfaya i les tropes espanyoles retrocedeixen per evitar els enfrontaments.

De forma immediata, el 16 de novembre del mateix any, se signa l’Acord Tripartit de Madrid, entre Espanya, Marroc, Mauritània, que és refrendat per la Yemaa saharaui, per crear una administració conjunta que prepari la descolonització del territori i l’autodeterminació en un referèndum que havia estat aprovat per l’ONU en la Resolució 2711 en l’any 1970.

Es comencen els treballs per organitzar el referèndum, però les pròpies dificultats per aprovar un cens dels 72.600 habitants molts d’ells nòmades i les maniobres de Marroc, ho fan impossible i el 26 de febrer de 1976, Espanya abandona l’administració i les tropes espanyoles es retiren del Sàhara, mentre que Marroc l’ocupa militarment.

El Front Polisario s’enfronta a l’exèrcit de Marroc i també al de Mauritània, país que es veu derrotat i abandona els territoris del sud, quedant només els marroquins que amb un poderós exèrcit, obliguen el Front Polisario a retirar-se cap a Algèria, país que dóna cobertura, però que no s’enfronta militarment a Marroc.

Marroc construeix un mur de Nord a Sud de 2.700 km de llarg i separa els territoris del Sàhara, quedant els 2/3 en el seu poder i només 1/3 en les zones més desèrtiques i molts saharauis fugin de la guerra es traslladen a territori algerià. Tindouf on viuen des de l’any 1976 i que avui són més de 170.000 refugiats en una sèrie de campaments amb cases sense distribució d’aigua i amb infraestructures (escoles, hospitals, edificis administratius) molt precàries.

La població saharaui de 72.600 habitants, en 1.975, ha passat avui a ser d’uns 613.729, repartits principalment entre Vil·la Cisneros 106.277 (2014), Al-Aaiun 217.732 (2014) i Tindouf 170.000, produint-se l’assentament de marroquins que molts d’ells van arribar sobretot després de 1.975.

Malgrat les diferents resolucions de l’ONU per tal que es realitzi un referèndum d’autodeterminació, Marroc s’oposa i no accepta la participació dels refugiats, oferint només un acord d’autonomia que és rebutjat pel Front Polisario que en el seu Congrés del 2019 va acordar donar per trencat l’alto el foc i ha iniciat uns atacs de baixa intensitat, contra les forces d’ocupació marroquines.

La superioritat de l’exèrcit marroquí i el recolzament dels EE.UU a Marroc en aquest conflicte, determinen clarament la impossibilitat de la victòria del Front Polisario. La missió dels observadors de l’ONU, la MINURSO als dos costats del mur, són purament informatives i no intervenen davant de l’exèrcit de Marroc.

Les perspectives pels hom@s blaus, són realment molt negres i la cronificació del conflicte amb les repercussions sobre les condicions de vida dels refugiats que porten a prop de 40 anys en els campaments hauria de portar a una reflexió de si malgrat que la legitimitat del referèndum d’autodeterminació aquest serà possible i en tot cas acceptar una autonomia que permeti dignificar les seves condicions de vida.

Els recolzaments des dels nostres còmodes sofàs d’IKEA NO aporten prou valors i són ells els que pateixen i moren en el conflicte, mentre que nosaltres continuem amb els avantatges de l’Europa del benestar.

Pels que han seguit aquest conflicte, les emocions són contradictòries i en alguns moments, és lícit pensar que si després de lluitar i no poder guanyar, cal establir una pau. Vostès què pensen?

@josecoderch

 

2021-10-18
02_Carta_agente_cast_SCO_03
02_Carta_agente_cast_SCO_03
previous arrow
next arrow

Deixa un comentari

El seu email no será publicat.Camps obligatoris marcats *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies

Diari Sant Quirze

↑ Grab this Headline Animator