EDITORIALS/SALUT. Aquesta setmana santa, fent cas a les recomanacions de les institucions governamentals i sanitàries, la població de tota Espanya quasi bé no ha sortit dels seus domicilis, exceptuant els desplaçaments per motius de feina o per anar a comprar aliments bàsics.
A Sant Quirze, el divendres sant, els carrers es veien totalment buits, com si es tractés d’un poble fantasma. Se sentien molts ocells piular i el xiular del poc vent que feia; donava una sensació d’irrealitat colpidora, ja que el motiu d’aquest silenci era per un fet que no tenia res d’alegre.
Segurament és una ocasió única i mai vista, el fet de contemplar aquestes imatges de soledat, de ciutat deserta.
A l’estiu, podem veure una imatge lleugerament semblant; el poble es buida bastant perquè molts habitants surten de vacances, però sempre es veu algun senyal de vida; aquell cotxe que circula a algun indret desconegut; aquella senyora que surt a comprar el pa; aquell nen que corre per arribar al parc a jugar a pilota…
Però en aquesta ocasió, no hi ha senyals de vida als carrers; les poques persones que surten, ho fan a correcuita i amb una mica de por a la cara, darrere la mascareta de protecció.
També la soledat s’estenia a la C-58, que cosa inèdita, estaba en silenci, sense tràfic, com si els cotxes no s’atrevissin a trepitjar l’asfalt per no contaminar-se.
Hem fet un recull de fotografies de diversos indrets del poble on sempre hi ha moviment de cotxes i persones, per veure la diferència amb el moment actual, que podeu veure a aquest enllaç: Sant Quirze, el poble fantasma.
A Sabadell, la situació segueix el mateix caire; pocs cotxes al carrer i poques persones, tenint en compte que la població és de 213.000 habitants. Les vies principals, com ara l’Eix Macià, la Ronda Zamenhof, la Rambla, etc., semblen sortides d’una pel·lícula de ciència-ficció. I amb motiu!
Aquí també hem fet el recull de fotografies de diverses zones ben conegudes de Sabadell per constatar l’impacte d’aquest confinament, que podeu veure en aquest enllaç: Sabadell, la ciutat deserta pel confinament.
Aquesta època de confinament que ens ha tocat viure per culpa d’un virus maligne que ataca a qualsevol persona de forma molt agresiva, ens ha canviat els esquemes a quasi tota la població mundial. Ens ha fet veure que l’ésser humà no es tant fort i poderós com ens semblava, ja que un virus d’un tamany ínfim i que no el podem veure, pot trastocar de gran manera a tota la societat.
Els exèrcits, a les guerres, s’enfronten a enemics reals, tangibles, i previsibles, amb armes de gran poder destructiu. Però sempre es poden defendre amb sistemes moderns per anular la capacitat destructiva d’aquestes armes i contraatacar. I sol guanyar el que te més poder.
Però aquesta guerra que estem lluitant tots, la fem contra un enemic invisible, sense armes, que es el que ens fa por de veritat. I, encara que ens ho sembli, ens n’adonem que no som tant poderosos, que un simple bacteri pot contra la nostra salut.
Estem segurs que quan es controli o desaparegui el coronavirus, l’ésser humà haurà tret una bona lliçó i la societat en general, farà un canvi en afrontar el futur d’una manera més adequada i respectuosa amb l’entorn social. Així ho esperem!
Carles Viñals.
