POLÍTICA. En 2020 s’han produït grans canvis, especialment la pandèmia del coronavirus i la nova crisi aguda de l’economia capitalista. L’altre canvi important és que es reprenen les mobilitzacions i les protestes contra els governs i els règims polítics després d’una conjuntura de punt mort, si bé encara no estan en el mateix nivell que en 2019.
Estem vivint la crisi econòmica més greu de la història del capitalisme. Molts diuen que és per la pandèmia, però la Covid-19 només li va posar més llenya al foc a la que venia d’abans. En aquest sentit, va ratificar el que vàrem assenyalar el desembre de 2019. Dèiem que l’imperialisme no havia aconseguit superar la crisi econòmica capitalista oberta en 2007/08 i que podia produir-se una nova crisi aguda durant 2020. Així va succeir, però per una via no prevista, per una pandèmia.
Les dades de la crisi i la seva agudesa els dona el mateix FMI, que va pronosticar que la contracció del PIB mundial serà de – 4,4 per cent. Se’l considera l’enfonsament més gran de la història. Abans del coronavirus hi havia en el planeta 1.400 milions de persones amb treball precari i més de 172 milions sense treball. Ara l’FMI ha anunciat que se sumaran 400 milions de nous desocupats. La fam creix en el món. Segons l’ONU, en un informe de juliol de 2020, dels 8.000 milions d’habitants del planeta 3.000 no poden costejar-se una dieta sana. Hi ha 690 milions de famolencs en el món. En l’altre extrem, les cinc-centes persones més riques són més riques. Jeff Bezos, per exemple, l’amo d’Amazon, va sumar a la seva fortuna personal més de 73.000 milions de dòlars entre maig i setembre.
Les perspectives per a 2021 apunten al fet que s’aprofundeixi aquest desastre i, per tant, també els sofriments del moviment de masses. Però el destacable i favorable per a nosaltres és que la classe treballadora i els pobles no accepten passivament la gravetat de l’atac que estan rebent per part de l’imperialisme.
En 2020, després d’un punt mort, es van reprendre les mobilitzacions
En 2020, indubtablement, va haver-hi un punt mort després de l’onada revolucionària de 2019. Va haver-hi un replegament davant la Covid-19, comprensible davant el temor al contagi. Però des de maig es va anar produint un canvi, encara que no en el mateix nivell del de 2019. Van tornar les mobilitzacions populars a Líban. Va haver-hi vagues obreres a Europa, com la de Nissan de Barcelona contra el tancament, i la de Renault, contra els acomiadaments, a França. El més destacat ha estat la rebel·lió antiracista als Estats Units al juny, que va arribar a expressar-se amb 20 milions de persones als carrers, superant fins i tot a les mobilitzacions contra la guerra de Vietnam dels anys 60. Això va provocar que milers també es mobilitzessin a Europa, en el pic de la pandèmia, amb manifestacions de masses a París, Londres, Barcelona i la resta del continent. Això va afeblir a Trump, va ser la prèvia de la seva derrota electoral.
Després va sorgir, i encara persisteix, la rebel·lió popular de Bielorússia contra el dictador Lukashenko. A l’octubre va haver-hi una vaga parcial dels sindicats metal·lúrgics a Itàlia contra els tancaments d’empreses. A Tailàndia fa mesos que hi ha una mobilització democràtica de masses contra la monarquia, la “revolució dels ànecs grocs”, perquè la joventut surt amb ànecs gegants de plàstic com a símbols contra la repressió policial. Recentment es va produir una vaga a l’Índia de més de 250 milions de treballadors i pagesos, que es considera inèdita. A Xile s’ha començat a reprendre la rebel·lió després d’haver expressat un vot a favor de la reforma constitucional i per una assemblea constituent en un referèndum. A Guatemala, sorprenentment, milers van sortir als carrers, van cremar el parlament, i el govern va haver de retrocedir amb un pressupost dictat per l’FMI. Al Perú milers van sortir als carrers amb la consigna “Ni Vizcarra ni Merino, que se’n vagin tots, per una assemblea constituent”. Durant dies no va haver-hi govern i en sis dies va haver-hi tres presidents. Ara una vaga de treballadors agrícoles aconsegueix el canvi d’una llei molt important.
Llavors, la perspectiva és que aquest ascens continuï en 2021, enfrontant els atacs als nivells de vida. Hem d’estar oberts al fet que es produeixin noves Guatemala, nous Perú o noves vagues com la de l’Índia.
2020 també va ser un any de derrotes i retrocessos dels governs d’ultradreta
En 2016, amb el triomf de Trump, Salvini a Itàlia i després Bolsonaro al Brasil, es va obrir una discussió en tota l’esquerra mundial on la major part, o gran part d’ella, deia que venien règims feixistes. Que el que anava a predominar era l’avanç de la ultradreta internacional. Nosaltres, en l’anterior congrés mundial de 2017 i en els diferents documents, no deixem de reconèixer l’avanç de la ultradreta i els perills que això significava per al moviment de masses. Però vam dir que no s’anava a règims feixistes i que el menys probable eren triomfs contrarevolucionaris. Perquè vèiem un marc de lluita i resistència del moviment obrer i popular que probablement contrarestava aquesta tendència. I això és el que ha passat. Quatre anys després veiem que estan retrocedint, la qual cosa no és igual al fet que la ultradreta hagi desaparegut.
Les variants d’ultradreta no aconsegueixen consolidar-se. La derrota electoral de Trump ho demostra. A això se suma la d’Añez a Bolívia. En les eleccions municipals del Brasil els candidats de Bolsonaro van perdre. A Grècia, el partit neonazi Alba Daurada, que estava creixent i que va arribar a tenir un nombre important de diputats, va ser declarat organització criminal enmig de mobilitzacions que demanaven el seu càstig.
La derrota de Trump és l’expressió electoral de la rebel·lió antiracista i de la crisi social i de la Covid-19. El triomf de Biden i els demòcrates significa un canvi de comandament en l’imperialisme ianqui, però es produeix enmig del que definim com una crisi global de l’imperialisme, política, social, econòmica i militar. D’altra banda, Biden no és res nou, ha tornat el Partit Demòcrata. Torna la política de la pastanaga i el garrot; prevaldrà, respecte de Trump, més la negociació amb les grans potències i amb les direccions reformistes sense abandonar el garrot.
La lluita per construir partits revolucionaris
La continuïtat de les rebel·lions i les protestes obreres i populars provoca una tendència permanent a la crisi i l’afebliment dels règims i els governs capitalistes.
Aquest procés també es produeix en els governs i direccions del centreesquerra mundial. Un exemple clar ha estat el fracàs de Syriza a Grècia, i ara el desprestigi de Podemos formant part del govern i del règim burgès monàrquic de l’Estat espanyol. La crisi del chavisme i de Maduro davant les masses, que van expressar el seu rebuig amb els peus. No va anar a votar el 70% del padró en les fraudulentes eleccions de Veneçuela. El PT continua mostrant la seva decadència amb els magres resultats que va obtenir en les recents eleccions municipals del Brasil.
Però és indubtable que la qüestió de la direcció continua sent la baula més feble que tenen la classe treballadora i els explotats. La lluita per superar la crisi de direcció revolucionària continua sent la nostra gran tasca estratègica.
El que creix en les lluites és una immensa avantguarda àmplia, obrera, juvenil, popular i de dones. Milers protesten als carrers a Xile, a Líban, els treballadors i treballadores de salut a tot el món, o la joventut radicalitzada i el moviment antiracista dels Estats Units. Es donen nous fenòmens polítics i organitzatius. A Xile, per exemple, van sorgir nous organismes en el pic de la mobilització, com les assemblees de barri.
Es formen oposicions antiburocráticas en els sindicats de diferents països, o sindicats combatius i independents. Allí està la matèria primera, en aquesta avantguarda lluitadora, per a donar la lluita per aconseguir noves direccions combatives i per a construir partits revolucionaris que impulsin la mobilització per governs de les i els treballadors i el socialisme. Aquesta és l’orientació central de la UIT-QI.
Això es va plantejar des de la fundació de la Quarta Internacional, en el Programa de Transició i continua sent la raó de ser dels socialistes revolucionaris. La UIT-QI ho assumeix considerant-se una part, no l’única organització, que pot reconstruir la Quarta Internacional.
Miguel Sorans
Membre de la direcció de Izquierda Socialista (Argentina) i de la Unitat Internacionals de Treballadores i Treballadors – Quarta Internacional (UIT-QI)
Resum de l’informe de Miguel Sorans al VII Congrés Mundial de la UIT-QI:
