SANTI TORRUELLA/ARTENVOLTA/EL RACÓ DEL LECTOR.
[dropcap]E[/dropcap]
n Goethe estava en silenci assegut en un tamboret a l’interior de la seva cambra. Observava llargues estones les faccions de les estampes d’unes escultures gregues, junt amb un amfiteatre a petita escala. Era just passada la nit on immers en un somni, quan se li manifestaven. Les percebia com belles divinitats que se subordinaven en el seu inconscient, i respiraven apassionades des dels pòdiums que adornaven part d’una ciutat eterna: Roma. S’adonava com algunes de les deesses s’havien cristal·litzat a dins d’unes pronunciades arcades i les quals, recorrien fins a completar el cercle d’una colossal edificació arquitectònica: el Coliseu. Sabia d’aquella edificació monumental, que estava inspirada per les diverses conquestes i fet construir sota el mandat de l’emperador romà Vespasià (75 d. J. C.). I que, a través de les sagnades victòries van saber abstreure’n el millor d’altres cultures ancestrals plenes de saviesa.
Era situat en el bell mig de l’escenari de sorra, on a Goethe li cridava l’atenció allò que va succeir feia un munt de segles enrere. Com l’estil de vida d’un emperador romà, que va fer construir aquell grandiós amfiteatre per donar ressò a les dites conquestes glorioses. També era per consumar així la cridòria festiva dels seus conciutadans romans que hi assistien. Era talment convertint l’espectacle de la lluita entre homes convertits en gladiadors; afegint la confrontació entre humans desarmats innocents i condemnats; deixant-los davant de la ferotgia d’uns animals consumits per la gana. Tot plegat, era per oferir en la multitud variada assistent en el Coliseu un dantesc escenari, que basculava entre els límits d’una mena de circ sarcàstic, cap a la més absoluta i descarnada brutalitat. Com a colofó últim, sembla que per mitjà d’unes canalitzacions l’escenari s’omplia d’aigua, per donar pas a les batalles navals.
Creia que la decadència de Roma, va començar quan aquests últims,
se’n van adonar com les seves pròpies estàtues i símbols
començaven a caure des dels seus propis pòdiums”.
El capvespre, en Goethe rumiava pels vorals del Coliseu. I des de la foscor d’un passadís, cercava raonaments d’un dels tants drames pesants de la història. Com la que es fonamentava en aquells homes que convertits en guerrillers, van ser comandats per violents emperadors. Creia que la decadència de Roma, va començar quan aquests últims, se’n van adonar com les seves pròpies estàtues i símbols començaven a caure des dels seus propis pòdiums.
Ara, en Goethe, els contemplava buits i absents com havien estat des de feia segles. Però era davant d’unes escultures greges, on descobria com renaixien des de la foscor cap a una llum. Una llum, que en Goethe mirava com entrava de refilo a través de l’escletxa de la finestra de la seva cambra.
L’endemà, en Goethe caminava per les irregulars i fragmentades ruïnes. Llavors, s’adonava davant d’aquelles deesses, que eren semblants a les escultures que se li van representar en el somni. Unes escultures, que van ser esculpides i modelades per copsar la bellesa humana; les que feia segles van envoltar el Coliseu i, les que s’havien esdevingut a través de creences simbòliques de la gent: eternes divinitats salvadores i protectores.
Goethe, per última vegada, va pujar el capdamunt fins a les grades del Coliseu. Va ser en un punt determinat d’aquell indret, on es va aturar. I se’n va adonar que una part de la dramatúrgia humana i on s’havien esdevingut i presenciat escenes rocambolesques, era on s’esdevenien un dels molts girs que la història, produïa.
En el mateix instant, va girar una pàgina en blanc del seu quadern. I va anotar una frase referent a l’esperit humà: avança en continu, però avança en línea espirall.
Santi Torruella
Setembre de 2017.
