TRIBUNA / PHIL CONNORS.
Temps era temps
Temps era temps en què en la Setmana Santa, i especialment el Divendres Sant, era motiu de recolliment. Poca gent pel carrer tret de confrares, confraresses poques, i processons.
Recolliment a les llars, complint ordres ministerials del Règim i ordres divines instrumentalitzades per l’església.
Recolliment, dejuni i contrició.
Recolliment doncs malgrat ser un dia no laborable no era un dia festiu, la mort de Jesucrist, el fill de Déu, no du a la disbauxa sinó a la reflexió. Dejuni, tret de qui estava en edat de creixement o tenia butlla papal, i res de carn: es considerava sacrilegi. I contrició doncs quin millor dia pel penediment dels pecats que el que va comportar el sacrifici de qui va venir a netejar-los?
Les teles emetien documentals i pel·lícules religioses; les ràdios, música sacra i les més avançades música clàssica. Misses a cada hora anunciades per campanades greus i profusió d’oficis religiosos. Ni un crit pels carrers ni ningú jugant o rient. El temor de Déu arribava a tots els racons.
Temps era temps en què la caiguda del règim, la reinstauració d’una enganyosa democràcia, avui ho sabem, i el relegament social del paper dominant de l’església, van relaxar els costums i van donar-li la volta al concepte festiu.
La llum ho envaïa tot i la foscor, i amb ella la por, s’anava com un diable escuat.
I així del recolliment es va passar a marxar els dies assenyalats, o tota la setmana inclús, de vacances i com més lluny millor. Del dejuni, als àpats de dies de festa amb tota mena de menjars i vi i cava. De la contrició… què és això?
Temps era temps en què la humanitat va passar a ser castigada per una pandèmia que la va obligar al recolliment, el dejuni i la contrició.
Recolliment complint ordres ministerials del Govern de confinaments geogràfics i confinaments horaris que impedeixen els viatges de llarga distància. Dejuni doncs el tancament de negocis, eros i ertos no són proclius a grans àpats i contrició en aprofitar l’església l’escenari de la passió per recordar que la pandèmia és la resposta als nostres pecats per apartar-nos del bon camí.
La Setmana Santa fa dos anys què no és una setmana, és 365 dies a l’any i així fins que la vacunació hagi assolit xifres que permetin tornar a relaxar les creences, que a causa d’aquestes circumstàncies s’ha disparat el nombre de creients i dels qui s’angoixen esperant la còlera de Déu.
Ja no hi ha viacrucis ni carrers plens de capirots ni es passegen en processó representacions de verges, sants o estampes de la bíblia. Però tornaran. Les persones necessiten emparar el seu pas efímer per la vida pressuposant que només és un trànsit i que al final del túnel, on hi ha llum, tot continuarà. Això si, sense pandèmia.
