TRIBUNA / PHIL CONNORS.
Teràpia
Segur que hi ha molta gent que voldria poder dir obertament: vaig a teràpia. Així curt i ras. Teràpia mental, clar.
Molta gent no ho diu en veu alta, perquè en segons quins cercles socials o empreses encara es veu, fer teràpia, com una mostra de feblesa, i una persona qualificada de feble, se l’etiqueta d’insegura i inspira desconfiança, en la feina i en els cercles socials. La teràpia encara estigmatitza.
Els humans som persones afectives i que funcionem en precari equilibri emocional; qualsevol daltabaix: la pèrdua d’un ésser estimat o la pèrdua del lloc de treball o de l’habitatge, ens destarota de manera inimaginable i fins i tot les ments més ben moblades pateixen la sotragada.
I si no ens fa vergonya reconèixer que anem a fisioteràpia per una contractura perquè si ens fa reconèixer que tenim visita a psicologia?
I amb la COVID-19 plou sobre mullat quan encara molta gent no s’ha pogut eixugar de l’aiguat de la crisi econòmica ara li ha vingut al damunt una tempesta que per molts és tan devastadora com un tsunami.
Enguany serà l’any de la teràpia i no serà l’únic, també el que ve i ja veurem si l’altre. La quarta onada, o cinquena, un ja perd el nord, de la pandèmia ha arribat i es caracteritza per incidir més en l’àmbit mental que físic.
Les conseqüències del naufragi encara trigaran temps a poder-se avaluar. Caldrà esperar a recollir totes les restes que la mar retorni a la platja per poder fer inventari, veure que es pot aprofitar i tenir consciència plena dels danys.
Desordres mentals que caldran ser tractats per especialistes. Un no sap bé que està fent en aquestes sessions, poden fer tornar a la vida al familiar que s’ha anat? Poden fer recuperar la feina davant d’un acomiadament consumat? Poden retornar el pis del desnonament? Poden tornar a aixecar el negoci de tota una vida que ha abaixat persiana llençant la clau? Poden retornar les ments del personal sanitari, que l’estrès ha malmès, al seu estat d’abans de la pandèmia?, i la de la gent que ha apilat cadàvers? I altres de qui no se’n parla perquè no són mediàtic, però també són persones?
Segur que no tot te arreglo, però cadascú té la presumpció de què s’ha de fer quelcom per tirar endavant i si calen crosses durant un temps per caminar, no se’ls ha de fer un malfet: s’ha de seguir avançant. És necessari per seguir vivint.
Anar a teràpia no és un signe de feblesa; és cercar suport en qui sap millor que cal fer en determinades circumstàncies. No preguntem una adreça si no sabem on som? No demanem l’hora? Acudim a qui sap d’allò que nosaltres no.
Costa visualitzar el moment en què s’ha començat a caure, la trompada ha durat un instant, però l’assimilació és lenta i passa per diverses fases, com les de les successives desescalades que els governs dicten. Se sap quan es comença, però no quan s’acabarà i encara pitjor, com s’acabarà.
Cal confiar en la persona terapeuta que t’ajuda a conduir-te en aquest nou planteig vivencial i per això li has d’explicar una història. La de la teva vida.
Una història que no és lineal, sinó que es mou a batzegades entre records i pensaments entre boires i confusions fen l’esbós d’un dibuix que s’ha anat desdibuixant amb el pas del temps i que ara cal perfilar de nou sessió a sessió. Els records no són sempre la veritat del que hem viscut.
Tot sigui per sortir del pou. Encara que se surti xop.
Una altra cosa és si hi ha diners per pagar les sessions, ja que si ha estat la seva mancança el motiu de la davallada, el remei pot ser inaccessible per curar la malaltia: hi ha prou diners a la caixa de la Sanitat Pública?
Quants errors ortogràfics!!!!!!!