TRIBUNA / PHIL CONNORS.
Tomba-la!, que es crema
Un cop ja es té l’ou mig quallat, la truita s’ha de tombar sinó es crema. Els governs son com truites i per tal que no es cremin s’han inventat les eleccions, que busquen un tomb, encara que sigui del mateix partit o coalició però noves cares. El que no s’ha pogut evitar encara es haver de trencar ous per fer la truita.
Ara a Catalunya tenim noves eleccions i hi ha més oferta de partits amb opcions a escó que demanda per part de la ciutadania, que li agradaria més unitat a base de cercar semblances i no la disbauxa actual per minses discrepàncies.
I a l’hora de votar s’ha de triar i remenar, com si triéssim fruita a plaça, per trobar un partit que ens faci el pes. Però això si, amb un ull guaitant-lo i amb l’altre veient amb qui festeja, no sigui que a l’hora del ball haguem afavorit una parella que ens esgarrifi per inconvenient.
Per ajudar a escollir hi ha una distinció clarament abismal: partits indepes i partits no indepes, i entre aquests darrers hi ha partits que veurien be un referèndum pactat i els qui ni en pintura ni en somnis ni en un milió i mig d’anys.
Per tant ja tenim tres blocs i això ens hauria de permetre descartar-ne com a mínim un. Però encara podem ajustar més la tria si dins de cada bloc separem entre partits d’esquerra o de dreta.
Si pensem en els indepes, tenim l’opció esquerra de carrer, esquerra acomodada i una dreta i una altra dreta. Si pensem en els pro-referèndum pactat i dentro de los límites de la ley tenim esquerra descolorida i esquedreta i si pensem en els no referèndum tenim extrema dreta, dreta extrema i ultra dreta.
I hi ha més partits, més candidatures però, per culpa dels tripijocs de la llei electoral, es solen quedar amb la mel als llavis. O sigui, clarament identificats 9; els de la foto.
Per filar més prim a l’hora de triar a qui votem podríem entrar a llegir i comparar els respectius programes electorals però ai! d’això ja ens en podem ben bé oblidar: ningú acompleix el que en ell hi diu i només el refrega pels morros dels contraris, el dels contraris no pas el seu, quan li va be als seus interessos.
I això es el que hem perdut pel camí, i s’ha de recuperar com sigui, i és el més important de tot: EL PROGRAMA.
El programa hauria d’explicar fil per randa el que es vol fer, com, quan i a quin cost. I hauria de ser tant seriós i vinculant com per esser considerat un contracte que hauria d’unir a la candidatura i a la ciutadania. Un compromís denunciable per incompliment. I amb penalitzacions, sinó penals si socials lligades a dimissions, inhabilitacions i renuncies a prebendes futures dels càrrecs ocupats.
Potser llavors les candidatures serien més serioses i responsables i el vot podria decantar-se amb més coneixement de causa.
Però com que no es porta això de decidir el vot segons les polítiques socials, econòmiques, culturals i demès (s’hi hagués programa detallat probablement seria mentida), ara toca jugar amb aquesta pilota que s’entesten a posar-nos als nassos: o a favor o en contra, de la independència es clar.
I es una llàstima: quan es perden els matisos, es perden els relleus i tot queda pla i el reduccionisme es l’avantsala de la intolerància i el despotisme.
En qualsevol cas, només votant podrem apropar-nos al model de país en el que ens agradaria viure. Fem ús, doncs, d’aquest dret i no deixem que res ni ningú ens el prengui.
Phil Connors.