ANTONI VERDAGUER/CULTURA.
Tria el teu argument
Quan era petit, o potser quan eren petits els meus fills, podíem comprar o regalar uns llibres de contes que ens permetien – saltant algunes pàgines – escollir el camí i el relat que més ens venia de gust. És evident que eren limitats a dues o tres – potser tres o quatre – variants, però també que això permetia que un dia escollissis una variant i més endavant n’escollissis una de diferent. Si no recordo malament, una d’aquestes col·leccions es deia “Tria la teva aventura”.
Entre el 2011 i el 2017 es van emetre diverses temporades de la sèrie televisiva “Black mirror” creada per Charlie Brooker, una sèrie que mostrava el costat obscur de certa tecnologia que, a vegades, podia afectar i alterar la vida dels seus protagonistes. Els últims anys – 2016 i 2017 – i els darrers dotze episodis ja es va emetre des de la plataforma Netflix.
El 2018, Netflix ha posat en circulació “Black mirror: Bandersnatch”, que en aquest cas es tracta només d’una sola pel·lícula, dirigida per David Slade que té la variant de què la pots veure en la seva versió original de noranta minuts o, en un moment determinat, pots escollir cap on vols anar tenint fins a cinc opcions diferents, per tant tens opció de veure la mateixa pel·lícula amb cinc variants diferents en el seu desenllaç.
L’argument d’aquesta pel·lícula interactiva transcorre el 1984 – any que ens remet inevitablement a George Orwell i la seva obra futurista “1984” – al voltant d’un jove programador que intenta adaptar una novel·la a un videojoc, fins a arribar a qüestionar-se la realitat que l’envolta i aquí trobem la clau del que pretén “Black mirror: Bandersnatch” que és emular precisament algun videojoc en els que tens les opcions d’escollir el camí a seguir i això fa canviar més o menys substancialment la continuïtat argumental i el resultat final.
He tingut la curiositat de mirar el que això suposa en l’àmbit de continguts i és exactament la d’haver de rodar – per tenir cinc versions diferents – fins a dues vegades i mitja més del metratge de la pel·lícula. Dit d’una altra manera si la versió diguem-ne senzilla de la pel·lícula dura 90 minuts, el material per tenir cinc resolucions diferents dura 300 minuts, perquè lògicament cal rodar les imatges perquè segons el camí escollit es pugui arribar a un final o altre i tinguis l’opció, en algun altre visionat d’optar per un camí diferent.
El problema principal és que, d’una banda necessites l’aparell o la tecnologia pròpia per poder-ho fer i un altre és que, en algun moment, pots escollir una opció que resulti insubstancial, o que t’obliga a tornar enrere i escollir-ne una de diferent. En un moment concret apareix una pantalla inferior on pots escollir coses tan aparentment intranscendents com quins cereals menja el protagonista, quina música escolta o si es mossega les ungles, o més determinants del seu destí com acceptar o no una oferta de feina, visitar el metge o prendre uns medicaments… si tardes massa a prémer el botó del comanament és la mateixa emissió qui escull un camí a seguir, però a vegades el camí escollit et porta a situacions sense sortida i t’obliga a recular i tornar a provar una nova ruta.
En definitiva, malgrat alguns inconvenients puntuals, resulta una proposta força fascinant tant a nivell de guió com tecnològic.
Antoni Verdaguer.
