Torna al Gran Teatre del Liceu, una gran òpera alemanya, La Flauta màgica, aquesta vegada no en versió cinematogràfica com la representada l’any 2016, sinó amb un format clàssic que va entusiasmar al públic de totes les edats perquè aquesta obra és un d’aquells espectacles que es pot etiquetar com a “familiar”. Un conte de fades, la lluita entre allò femení i allò masculí, una història sobre una lògia maçònica, una història d’amor i la lluita del bé contra el mal. Tot això i més és La flauta màgica. Conte infantil per a alguns, profunda meditació sobre la vida i la mort per a uns altres.
Las estrelles de la nit de l’estrena van ser el director d’orquestra veneçolà, Gustavo Dudamel i el tenor mexicà, Javier Camarena. Des dels primers compassos s’escolta la màgia tant escènica com de veus. Lucy Crowe va brillar amb una Pamina a l’alçada del tenor mexicà, una parella perfecta. A Sarastro li va donar vida un categòric Stephen Milling. La Reina de la Nit, Kathryn Lewek, que ve d’interpretar el mateix paper al Metroplitan no va defraudar. Thomas Oliemans li dona teatralitat i comicitat a Papageno com Mercedes Gancedo a Papagena. A destacar el trio de veus blanques del cor infantil Amics de la Unió (Josep Vila Jover, director) i les tres dames: Berna Perles, Gemma Coma-Alabert i Marta Infante.
Mozart formava part de la maçoneria. Als 25 anys , el 1781 Mozart va ser rebut amb solemnitat a la lògia, L’ Esperança Coronada de Viena. Va fer que el seu pare demanés formar part també, pocs mesos després. La imaginació del geni de la música va quedar fortament impregnada del caràcter misteriós i simbòlic de la Maçoneria.
La flauta màgica està plena del ritual maçònic. L´obra li havia estat encarregada a Mozart per l´empresari teatral, actor i poeta Emamnuel Schikaneder que formava part de la seva lògia va escriure el llibret i el primer intèrpret dels personatge de Papageno. La flauta màgica va ser estrenada a Viena el 1791, sota la direcció del propi Mozart, dos mesos abans de la seva mort.
L’ obra se centra en la història d’ amor entre el príncep Tamino i la jove Pamina. Ell promet a la Reina de la Nit que rescatarà la seva filla Pamina del summe sacerdot d´un culte en el que impera la justícia. Comença una aventura d’ iniciació al ritual acompanyat del caçadors d’ocells Papageno.
Aquesta òpera està plena de números simbòlics. La peça comença amb un acord que es repeteix tres vegades, hi ha tres dames, hi ha tres genis, hi ha tres nens i tres parelles. Altres símbols apareixen durant l´obra, la majoria relacionats amb la simbologia maçònica com les proves a les que s´ha de sotmetre el protagonista.
La producció porta la signatura del director d´escena britànic, David McVicar (Glasgow, 1966) Aquesta es va estrenar al Covent Garden de Londres a la Royal Opera House 2003. Una feina clàssica naturalista que queda reflectida en l’escenografia de Johm MacFarlane, autor també del vestuari d’ època. La versió es pot veure en vídeo però res com veure la producció en directe. El muntatge s´ha passejat pels escenaris internacionals.
El director d´escena David McVicar trasllada al públic a un món fantàstic ple d’ animals amb cossos de ballarins humans, màquines voladores i cels estrellats que recorden la nit estrellada de Vicent van Gogh, una lluna i un sol. El públic gaudeix d´una posada en escena encertada i brillant.
Tot l’espectacle sorprenent, des de la serp gegant de l’ inici fins la pau de la concòrdia del sol rodolant per l´escenari. L´obra és un pas de l’obscuritat a la realització i la felicitat. La flauta màgica és una òpera que agrada a infants i a grans, tant quan va ser estrenada com avui. No podem oblidar el gloriós final de La flauta màgica ple de saviesa, fortalesa i bellesa.
JA. Aguado
